divendres, 17 de juny del 2011

Grau dels tres Esglaons- Roca Corbatera

Una de les formes més elegants i directes de pujar al punt més alt del Montsant és el grau dels tres esglaons que des de l'ermita de Sant Joan del Codolar (Cornudella) remunta una línia perfecta i dreta fins al cim.
La presència d'un ermità a sant Joan ens és coneguda des dels primers moments de l'ermita, entorn de l'any 1500. Franquet, fins a 1600, en documenta set: fra Bertomeu Sabaté el 1500, fra Jaume Desena el 1511, fra Baltasar Font el 1567 i novament el 1571, fra Gregori de la Creu el 1568, fra Melcior el 1596, i Jaume Juncosa el 1600.
Tot i que l'ermita devia pertànyer a Escaladei, depenia directament de la universitat de Cornudella. Així veiem com els ermitans eren nomenats pel consell de Cornudella, i també, segons Franquet, pel rector. Tenien l'obligació de portar hàbit i de residir a l'ermita, mentre que per al seu maniment, eren autoritzats a demanar almoina per tot el comtat de Prades i la baronia d'Entença.
L'estada d'un ermità a Sant Joan depenia totalment del consell de Cornudella i si bé el càrrec sembla de durada indefinida, de fet podien ser canviats i el seu nomenament i permanència, fa l'efecte que depenien exclusivament de l'arbitri del consell, que sempre preferia conferir el càrrec als qui eren fills de la vila. Un exemple clar de tot aquest procés el veiem en el procés celebrat el 4 de juny de 1675: "saben vostres mersès com determinàrem de traure lo ermità de l'ermita de Sant Joan i anàrem i prenguérem lo inventari ab los senyors pròmens y escrivà, y no hi faltà ninguna cosa. Y si buscàrem un altre ermità o si pendríem lo ermità de Cabasés, que és aquí. Y foren passades les veus que per ara no en prenguem ninguna de foraster, sinó que los senyors jurats vagen si.n trobaràn un ermità que sia fill de la vila".
Aquest darrer punt era important, i fins i tot es donà el cas de canviar d'ermità perquè n'hi havia un de la vila disponible, com és el següent cas, datat pel dia 7 de juny de 1663: "Y també fou proposat per los senyors de jurats que hun fill de la vila que ha fet d'ermità molt tems, que es nomena Miquel Juncosa, fill de la vila, demana l'ermita de sant Joan y així vostres mercès miraràn si li donaràn l'hermita. Y foren passades les veus y es lo determinat que parlen amb Antòn Franch, armità, y li digan los senyors del jurat que serque altre hermite y que donen la ermita a Miquel Juncosa, fill de vila, per a que sia ermità de l'ermita de Sant Joan".

Com bé diu l'itinerari s'han de superar tres esglaons rocallosos equipats amb alguna grapa i segons s'observa apretar una mica el cul

Un cim dels clàssics de les nostres contrades. Cares extasiades i cors reblerts de companyonia


Escolteu això i gaudiu de la companyia
http://www.youtube.com/watch?v=i9LOFXwPwC4
  Oh, la serra esgrogueïda
amb penyals d'un blanc cansat!
fins la volva és condormida
de tant temps de soledat.


Per qui ets blanca, Oh blanca ermita
en la terra sens perfum?
Al damunt de tu gravita
un silenci ple de llum

Quina gran quietud salvatge!
 en l'arranc de llur brancatge
se't ressequen els xiprers


El rocam de la drecera
un romeu ben sant espera
que amb les plantes l'ensagnés


No està mal per ser el tipus d'oda una mica sobat.










diumenge, 12 de juny del 2011

Sortida Alacant, El dau, La Foradada, Via Ferrada de Xorret de Catí, Barranc de l'Infern(vall d'Ebo)

Aresta al Dau, Callosa de Segura
Potser ara que arribem a les vacances d'estiu no sigui el millor moment per ressenyar les activitats de les vacances d'hivern però què hi farem
Amb els dies més freds de l'any vam baixar el dia de Sant Esteve cap a Alacant a la població de Callosa de Segura, vàrem tenir sort de trobar un bon lloc per fer bívac en un pàrquing allunyat del poble. Era un senyal?
 Aquí el nostre primer objectiu, però com sovint passa quan arribes a un lloc no vam trobar bé la via i encara estàvem encarcarats pel viatge i l'ambient del qual us deixo unes mostres gràfiques.


Només arribar trobaves territori Comanxe i la primera pregunta va ser "Detectives o Secreta?" La resposta: "Alpinistes", suposo que ells van al·lucinar tant com nosaltres pel pas de tres individus amb motxilla per aquelles contrades. Era com travessar una zona de barraquisme dels any 70 i anar-te'n trobant personatges tipus d'aquell temps.
Vam fugir amb el material indemne d'aquell lloc i ens vam adreçar a una zona molt més arcàdica

Concretament a Xorret de Catí un lloc molt maco on volíem fer una altra cresta la de la "Foradada". Però estava clar que les crestes no serien el nostre punt fort i també vam abandonar després d'un tram.
"A menudo encontramos nuestro destino por los caminos que tomamos para evitarlo." Jean de la Fontaine
"Los espíritus vulgares no tienen destino." Platón
 Encara bo que vam poder fer un bordillos
L'endemà vàrem fer la ferrada de Xorret de Catí
una ferrada curta però molt exigent del principi a la fi amb un dia magnífic

I finalment aquella mateixa tarda vam fer una de les joies amagades del País Valencià, el Barranc de l'Infern ala Vall d'Ebo
Durante la primavera de 2006 uno de los barranquistas españoles más reputados de todos los tiempos, el aragonés Enrique Salamero, visitó el barranco y escribió lo siguiente: "El Barranc de l'Infern es, sin lugar a dudas, el cañón más relevante del arco mediterráneo peninsular y uno de los mejores cañones secos. Es incomprensible lo poco valorado y la escasa/nula atención que se le ha dado en los ámbitos barranquistas. La morfología de todo el tramo deportivo tiene una estética envidiable y no hay cañón calcáreo que le pueda hacer sombra." Desde mi humilde punto de vista y bajo la objetividad que me ha aportado haber descendido bastantes cañones en diversas zonas del mundo, sólo puedo ratificar estas palabras. Para mi también el Barranc de l´Infern sigue siendo el rey de los barrancos secos, gracias a su formidable roca caliza de color blanquecino, sus fantásticos pulidos y la majestuosidad de su gorga. En definitiva, ya no hablamos sólo del mejor barranco de la provincia de Alicante, ni de la Comunidad Valenciana, ni tan sólo de España, si no del mejor barranco seco de toda la franja Mediterránea. Nos encontramos ante un barranco con multitud de resaltes, pequeños rápeles y marmitas trampa, situados de forma muy consecutiva. El descenso, aunque técnicamente asequible, es muy mantenido. Muchos de los rápeles y pequeños resaltes se pueden descender sin cuerda si se conocen bien. Todas las marmitas trampa están equipadas con cuerdas fijas que facilitan su escalada. Existen varios pasamanos instalados en fijo que permiten evitar las marmitas residuales y que aseguran el acceso hasta los puntos de rápel. A lo largo de todo el descenso disfrutaremos de sensaciones e imágenes sobrecogedoras a cada paso, que se deben saborear con calma y que difícilmente olvidaremos. 

No calen doncs més paraules





ültimes passes
Sortint de la boca de l'infern

Cal ser agraïts amb aquest regal de la natura.