Cresta de Peguera

Marxem cap al Bergadà, al poble abandonat de Peguera, un indret fantàstic que encara atresora l'esperit dels llocs autèntics de debò.

Com sempre, les tardes d'hivern no permeten fer moltes activitats, per la qual cosa l'esquema d'activitat grupal durant el viatge es redueix a

1. Trobada en primera i única convocatòria

2. Recol·lecció de productes bàsics per a la supervivència
en l'accepció del DIEC 2 2 f. [AN] Recollida de fruits, de plantes i d’altres productes de la natura no conreats.

3. Sopar de germanor

L'endemà arribem a aquelles contrades (després del corresponent esmorzar de germanor) i ens disposem a escometre la cresta plenament centrats en la tasca

L'aproximació es fa enmig de pins i boixos (no he posat bojos, que també)

La cresta primerament comença de manera suau caminant per un fil ample i poc a poc es va esmolant fis arribar al primer ràpel

El primer pas complicat és un xemeneia de 4t ben equipada

Guapo aquest lloc

Un últim pas de IV+ i un ràpel des de aquesta agulla donen per finalitzada l'activitat.
 Per sort, perquè va començar a caure una barreja de calamarsa i neu.

Per cert ,sabieu que el poble abandonat de Peguera pertany a un individu anomenat
Butti Bin Maktou Bin Juma Al-Maktoum que ho va comprar als amos de Carbones de Berga SA per 3,6 milipns d'euros i amb la intenció de construir un complex turístic totalment elitista.

Per cert, a què tampoc sabieu que hi va nèixer el famós guerriller maqui Ramon Vila Capdevila "Caracremada"

Us deixo un poema atribuït a ell, sigui o no el autor el poema és realment maco

Quiero tener mi tumba

Lejos de los campos santos

Donde blusas blancas no haya

Ni panteones dorados

Quiero que a mí me entierren

Lejos de esos lugares falsos

Donde la gente al año viene

A depositar sus llantos

Quiero que a mí me entierren

Arriba en el monte alto

Junto aquel pino blanco

Que solo está en el barranco

Mi tumba quiero que esté

Entre dos piedras de canto

Compañeros míos han de ser

Pintadas culebras, verdes lagartos

No quiero que a mí entierro vengan

Curas laicos ni romanos,

Y las flores han de ser

Un manojo de punzantes cardos

Tampoco quiero que vengan

A decir discursos y salmos

Con banderas i oropeles

Vicio del mundo civilizado

Para discursos los graznidos

De los cuervos y los grajos,

El aullido del zorro viejo

Cuando ciego es abandonado

Ni luz de cirios que dan

Unas claridades de espanto

A mí me alumbraran

Las centellas y los rayos

Quiero que mi tumba sea

Cubierta de espinos altos

De zarzas grandes y espesas

Abrojos y salvajes cardos

Que brote a sus alrededores

Hierba para los ganados

Y que descanse a mi sombra

El perro negro cansado

Quiero que mi cuerpo repose

Lejos del bullicio humano

Junto al pino grande que hay

en el barranco solitario.

Per salvar espais com aquest podeu anar seguint la lluita d'aquest col·lectiu en un blog curradíssim, ànim companys!
http://salvempeguera.blogspot.com.es/

Canal de La Ballestera (Arnes)

La gràcia de cercar activitats noves és que, de sobte, ensopegues amb una que no havies imaginat i que dius "Aquesta és la meva". Són aquelles troballes no buscades encara que sembli una antinomia. La Canal de la Ballestera. La Canal que separa la Roca Grossa de la Roca dreta on hi ha la superclàssica via d'escalada KRT. Aquesta Canal a l'ensems ressegueix en sentit descendent part de l'itinerari d'una via clàssica dels finals del 80 la "Nobleza Baturra".
http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/canal_de_la_ballestera.htm
també us deixo un curiós enllaç en el que coïncideixen i dialoguen ambdós aperturistes
http://www.barranquismo.org/foros/index.php?topic=1418.0;wap2

Com sempre, heu-nos ací ajaçats en llocs idïl·lics, Deo Gratias, perquè fotia una bona, bona  rasca

Les proves de la rasca

Tanmateix el dia va ser preciós i la visió de la canal era engrescadora i... acollonidora

 El José, com sempre tenint cura de les plantes

Arribant al Collet del Puntalet on trobarem el significat de la paraula horitzons

Aquest és el bosquet en el que ens hem d'endinsar per trobar l'inici d'aquesta gegantina cicatriu




Poc a poc es va convertint en canal

I trobes les primeres desgrimpades fins al R1 de 14m

Són aquells moments en què t'agradaria dedicar-te tot el dia a anar desplegant la corda i llançar-la i ningú diu la praula màgica: TIRO!!!

Bé és qüestió d'arrencar i després tot es va calmant. Apa, adéu

Un somriureeeeeee....

Bona referència de la cicatriu

Els últims ràpels

Amb el volat amb un ataronjat fantàstic

Fins i tot la meva ombra flipava

Reverència per a una gran activitat

Com hem estat solcant la profunditat dels abismes us deixo una bona peça molt suggerent d'Arvo Pärt, compositor estonià del corrent del minimalisme sacre (que bé que he quedat)

barranc de la Tarrascona variant esquerra

Bé, potser el dia més fred de tot l'hivern passat vam anar a fer barranquisme, de secà...
Serà una ressenya nu d'imatges del descens pròpiament dit perquè amb l'aire gèlid que feia no tenies ni ganes de manipular la càmera. El barranc està bé per passar un matí i ha estat equipat per la família Martín-Bernat i el Piedrix.
L'aproximació és en direcció la Roca Foradada, La cova del Grèvol i en direcció al Portell de Mariangela, anar a buscar la zona del barranc dels Morterets, en properes piulades ho concretaré més

 

La cosa estava glaçadeta, ja de sortida i el sol estava lluny, lluny, lluny...

A la capçalera del barranc hi havia una mica d'esperança però uns metres més enllà la freda realitat

En definitiva, al barranc l'aire encara anava més canalitzat i les mans estaven ertes, per la qual cosa la càmera es va quedar a la motxilla i ràpid cap avall.

A la fi, una mica de sol per tonificar-nos la carcanada

Una història que conjumina fred i els temps que corren
HISTORIA DEL FRÍO

La libertad tiene buena fama, qué remedio, pero tomada a borbotones puede resultar peligrosa. Algo de esto saben los pastores, los anacoretas y, sobre todo, los vagabundos urbanos. Actualmente, en Madrid somos algo más, de seiscientos, aunque el parque disminuye año tras año debido a que las nuevas generaciones no cubren las bajas. Me refiero, claro está a vagabundos de fondo, vocacionales, y no a esas personas que deambulan como alma en pena por las calles a la espera de un tiempo mejor.Dos reglas, sobre todas las demás, observamos en este oficio: andarnos con gaitas y no gimotear. En contra de lo que afirman algunos libros de texto, vagabundo y ciudadano no son enemigos de campo; no exactamente, por más que nos separe un abismo a la hora de entender la vida. Los enseres, por ejemplo. ¿Para qué sirven?: te das golpes con ellos, cogen polvo, pesan, ocupan, hay que vigilarlos. Y además, cuestan dinero. Una locura. Otro asunto: el vino. Bebemos vino, sí, nadie lo niega, y no hay que ser un lince para entender la jugada: anima, calienta, es barato y, por si esto fuera poco, lo venden en Tetra Brik. Faltaría más: muchos les pegan a la VISA, al fax y a otras sustancias clandestinas, y nadie dice nada.
Confesaré que de vez en cuando -en compañía de El Peanas, mi colega- me presento en los bajos de Torre Picasso para estudiar a los señoritos según van saliendo del trabajo. El Peanas es un tipo duro, un maestro de la vida errante cuyo entretenimiento favorito consiste en chinchar a estos muchachos. Y, para ser más efectivo, simula ser un demente. Los ve salir del edificio, se pone bizco y empieza a pegar saltitos a su lado. En garde, monsieur!, les grita por sorpresa, soltando el macuto y blandiendo medio chorizo (El Peanas es grande, metro noventa descalzo, y eso da seguridad). También se inventa soniquetes: "Vaya, vaya.... bocadillo de caballa / Vaya, vaya..., los chicos de la raya", y gansadas así. Siempre en rima consonante.
Por mi parte, yo nunca me comporto de este modo. Rechazo humillar a otras capas sociales y tampoco es mi estilo cebarme con los perdedores: bastante tienen con sus corbatas y sus aparatos de aire acondicionado. Cada uno en su sitio, es mi lema, y puedo asegurar que, si se cumple, la cosa funciona. Con una excepción: la Navidad. De repente, las personas se vuelven buenas, compran bombillas, cantan villancicos horribles y sonríen a todas horas como si les fallara el maxilar. Sospechoso. Que si felices Pascuas, que si feliz Navidad, que si patatín que si patatán... Hasta se meten en lo personal: "Pobre hombre, en estas fechas..., y ahí tirado". Pobre mujer, usted, pelo de chicle, porque yo estoy encantado con mi forma de ser. Me complace muchísimo zigzaguear por la acera, vomitar en público y agarrarme a las farolas cuando intuyo que estoy a punto de partirme la crisma.
Todo esto me lo callo, naturalmente, porque yo no soy El Peanas, sino un alfeñique al que cualquiera puede partir la cara. En resumen: que a mí, la Navidad, ni me pone alegre, ni triste, ni melancólico, ni ambiguo, ni me recuerda a la infancia. Me incomoda sobremanera, eso sí, y lo único que puedo decir en su favor es que ya ha terminado.
Me gusta el parque de Berlín, donde me estoy instalando para pasar la noche. Es un gran sitio: abierto, con estanques, con laderas, con buenos bancos y con un rincón dedicado a Beethoven. Yo empecé tarde en esto del vagabundeo, a los 42 años, y me costó hacerme con los trucos del oficio. No obstante, ya he aprendido a distinguir mis toses. Y la que sufro desde noviembre me da mala espina. Nace de abajo y me abrasa, al pasar, la campanilla. Qué cosas: aquí mismo, hace pocas semanas, murió un hombre. Un compadre que conocía de lejos, especializado en papeleras y cartones; y pensando en él, me estoy durmiendo. En su honor, bajo los árboles, envuelto dos veces en mi manta. Dios, qué frío está el césped; qué débil, qué delgado. Y es que con calefacción sólo hay uno: el del Bernabéu.

Alfonso Lafora, El País, 17 de gener de 1997

Scala-Dei - Grau de la Guineu - Grau de l'Escletxa - Scala-Dei

En aquells matins de dissabte una mica rúfols i freds que no saps on anar, sempre et queda l'opció del Montsant que darrerament estic redescobrint. M'havien parlat del Grau de la Guineu i combinant diferents itineraris vam fer una circular que descendia pel Grau de l'Escletxa.
Sortint d'Escaladei i passant per davant de la granja-escola deixem la piscina a mà esquerra i enfilem per un camí encimentat, a la primera bifurcació deixem el camí que va recte i agafem el de la dreta que fa un revolt, seguim sempre recte. després d'una construcció de pedra seca seguim per l'esquerra i arribem al Mas del Tancat i ens adrecem cap a una roca vermellosa anomenada el tormo del Frare unes escales tallades ens permeten assolir el seu cim

Seguint el sender de la dreta del Tormo fins creuar una pista i resseguir-la per la dreta, quan aquesta es diveideix agafem el camí de l'esquerra i anem en direcció una caseta d'obra seguint la parada en direcció al grau ja anirem trobant unes fites que ens direigeixen cap a l'inici.

El Grau és una successió de feixes esglaonades que es van enfilant fins un collet i que en els seus passos més exposats presenta un cable que dóna confiança

En conjunt un tram força bonic i entretingut

Des d'aquest punt i al'esquerra veurem el Mas de Déu

Direcció nord trobem el GR-171 i una tanca barra el pas de la pista als vehicles Després de passar per la capçalera del barranc del Vidal, pugem una mica fins a la carena, al coll de les Barraques 

 Deixant el GR, girem a la dreta (N), seguint la carena per un camí menys clar. Iniciem la pujada al grau del Caixer, ben diferent del de la Guineu. Aquest és una pujada suau.
Superat el grau, després d'un pas entre roques, trobem una bifurcació. Girem a la dreta, ran de cinglera, que es va elevant sobre el barranc dels Pouets, per on passa el grau de l'Enderrocada. El camí es converteix en pista, que gira a l'esquerra. La deixem i pugem a la dreta, fins que arribem a una bona pista  La seguim a la dreta fins al final.I llavors arribem al Mas de l'Estrem que està en procés de restauració. Des d'aquí ens dirigim cap a la punta del Boter que es veu a la llunyania i des d'allí ja totalment indicat anem al Grau de l'Escletxa

 I a baixar!!!! Tal que levitéssim

Les vistes són espectaculars

I al Grau en els passos més difícils ens trobem una sirga que ens facilita el descens

La famosa escletxa i el gos típic del poble que puja amb els muntanyencs i va canviant volublement de grup a la recerca de millor menjar

Una perspectiva del descens i del gos torracollons

Finalment sense cap complicació s'arriba al poble. En definitiva una esplèndida ruta circular que us ocuparà unes cinc hores i que us farà conèixer racons poc visitats del Montsant
Per acabar crec que aquests paisatges místics i ascètics  i aquests masos abandonats et poden portar a reflexions com les que es feia Simone Weil, una dona amb un recorregut vital molt especial.
(Parlant del Silenci de Déu i els horrrors de la humanitat)
"El porquè del desdichado no tiene ninguna respuesta, pues vivimos en la necesidad y no en la finalidad. Si hubiera finalidad en este mundo, el lugar del bien no sería el otro mundo. Cada vez que preguntamos por la finalidad del mundo, éste la rechaza. Pero para saber que la rechaza hay que preguntar.

   Es la desdicha la que nos obliga a preguntar, pero también la belleza, pues lo bello nos proporciona un sentimiento tan vivo de la presewncia de un bien, que buscamos un fin sin encontrarlo nunca. También lo bello nos obliga a preguntarnos ¿por qué ? ¿Por qué esto es bello? pero son pocos los que pueden pronunciar este porquè para sí durante varias horas seguidas . El porqué de la desdicha dura horas, días, años; no cesa sino por agotamiento.

Porque la belleza es lo único quemerece  la pena en este asqueroso mundo (Ramón Trecet)