Canal del Cavall Bernat (Montserrat)

Aquí tenim al petit de la casa, l'Aniol en plena activitat infantil més adient

Aquí la disfressa del dimoni és casualitat

Ara, sí fa cara de bo

Mentre, sa mare no fa pas balls tradicionals

I heu-lo aquí, sostret dels encants de la vida rural en ple paisatge hivernal, confiant en son pare

Al fons, el Cavall Bernat, nom d'origen controvertit però que podria haver-se esdevingut així

Els primers ermitans de la muntanya de Montserrat, per influència dels grecs, que s’establiren a les costes catalanes i que posaren noms fàl·lics a alguns indrets, batejaren l’agulla més alta i esvelta del massís amb el nom de “Carall Bornat”. “Carall”, en referència al membre sexual masculí, que era venerat en aquells temps,  i “Bornat”, que aleshores significava aïllat, isolat, tenint en compte que la pedra s’alçava imponent i sense companyia per sobre de la resta. Cap a l’any 1600, el nom d’aquesta agulla va patir el canvi definitiu. El mot “carall” resultava indecorós per a la població religiosa de la comarca, de manera que a partir de les iniciatives dels frares del monestir, el nom de “carall” va evolucionar en “cavall”. Per altra banda, l’adjectiu “bornat” també va ser substituït, per influència de l’abat Muntades, que l’anomenava “Roca d’en Bernat” a causa d’una llegenda de l‘Edat Mitjana. Així doncs, ajuntant ambdues paraules, “Cavall” i “Bernat”, va sorgir un nom que, sense prejudicis i de cara el poble, era més prudent i que persistiria fins el dia d’avui.

I ja que el protagonista està en edat infantil aquí va la llegenda

“Ja fa molts i molts anys en un poblet de les contrades de Montserrat hi vivia un llenyataire molt humil que es deis Ton. Es guanyava les garrofes recollint llenya allà dalt de la muntanya, fent-ne petits farcells i baixant-la als poblets i ciutats a vendre-la. Era sens dubte, una feina molt dura, i és que pujar i baixar tan sovint aquelles costes, era molt complicat.
El pobre llenyataire es passava els dies enfadat amb el món, trist de la seva dissort i somiant en algun dia poder tenir un cavall que l’ajudaria fer la feina molt més de pressa. Ja que aquest li serviria no només per transportar la llenya, sinó que a més podria fer més viatges, i per tant multiplicar els seus beneficis. Però en Ton es lamentava perquè mai es podria comprar un cavall, i és que no tenia diners pràcticament ni per menjar.
Però vet aquí, que un dia mentre en Ton estava a la muntanya feinejant, va aparèixer al damunt d’un cavall enorme i preciós, un cavaller molt elegant vestit de vermell. El llenyataire en veure aquell preciós cavall, va pensar que un cavall així era el que necessitava, i aleshores l’elegant home es va dirigir a en Ton.
Com si li hagués llegit el pensament, li va oferir el seu cavall, deixant-li durant 10 anys a canvi de que finalitzat aquest període, en Ton li tornés un cavall més gran més fort. Aleshores ell es podria quedar amb el cavall que li donava ara. Si, pel contrari, en Ton no complia amb la seva promesa hauria d’anar a viure a casa del cavaller per sempre més.
En Ton, va donar-hi un parell de voltes i va pensar que no hi tenia res a perdre. I és que si tenia aquell fantàstic cavall, d’aquí 10 anys segur que hauria guanyat prous diners per comprar-li un cavall nou al cavaller. I si pel contrari, no li comprava el cavall, anar a viure al castell d’un senyor tan elegant i ostentós, segur que seria millor que viure en la barraca on ho feia fins aleshores. Així que de fet, en Ton va pensar que era una molt bona pensada.
Es va quedar el cavall, que l’ajudava moltíssim, i sovint en Ton li deia: “Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat”, i el cavall feinejava molt i molt bé.  Van passar els dies, les setmanes, els mesos, els anys, i passaven els dies, i en Ton de tant en tant s’enrecordava del cavall que havia de comprar, però al final, ho deixava pel dia següent. I així va arribar el dia en que havia de complir amb la seva part del tracte, i no havia comprat cap cavall, tot i que s’havia fet ric gràcies al cavall i que tenia els diners suficients per fer-ho. El que no sabia el llenyataire és que el cavaller amb el que havia fet tractes es tractava de l’autèntic Satanàs.
Arriba el dia, i és aleshores quan Ton se n’adona que va fer un pacte amb el Diable, i que la casa on se l’emportarà a viure és l’infern. En Ton va intentar de totes totes entendrir el cor del dimoni, però aquest no va donar el seu braç a tòrcer, i quan en Ton ja es veia condemnat al més temut dels inferns va decidir que la seva darrera opció era resar-li a la Mare de Déu de Montserrat.
En començar a fer-ho, es va sentir un fort terrabastall que va retrunyir per tota la muntanya, el cavall en sentir aquell soroll tan temible va fugir corrents muntanya amunt, amb cosa de segons. El Diable per més que crida per intentar impedir la fugida del cavall, no pot fer-ne res. El cavall en arribar al cim de la serralada, després de fer uns quants saltirons, fa un crit ensordidor i s’acaba transformant en una pedra sense forma.
És aleshores quan en Ton fa veure al Diable, que no pot haver-hi tracte si en falta una part, ja que el cavall s’havia convertit en pedra. Així que si ho volia, el Diable es podia emportar qualsevol de les altres pedres que havia a la muntanya. El Diable en sentir-se burlat, va decidir marxar de pet a l’infern. No sense abans maleir el cavall que ara restava convertit en pedra per tal de que ningú pogués pujar al seu cim, i si mai algú ho feia, si era home es convertiria en dona, i si era dona en home. És per això que diuen que durant molts i molts anys ningú no es va atrevir a coronar aquest cim, el del Cavall Bernat, i també diuen que aquell que ho ha aconseguit una vegada procura culminar l’ascensió un segon cop. Serà per tant veritat la maledicció del Diable?”.

Però anem al que ens interessa l'aventura del petit Aniol

La ressenya de l'ascensió la trobem aquí

http://elmondinuk.blogspot.com.es/2013/01/la-canal-del-cavall-montserrat.html

Aquí ja el divisem en tot la seva magnificiència

Preparant les forces al començament de la torrentera que ens durà a les dificultats

Superant passos de la torrentera

I desviant-se per anar a superar unes plaques Guapa la foto, eh?

I arribem a les maromes que ens permeten anar superant un seguit d'esperons

Sembla fàcil, però té ambient

Després continues per una diagonal a la dreta  una mica descomposta que va ran del bosquet penjat

Una caminada grimpadora pel bosc i al coll del Cavall

Realment tots som petits

De baixada ens vam encaminar per un senderó cap l'Elefant, i vam trobar unes fites en un collet. No crec que fos la canal de baixada més clàssica, la dels Aritjols, doncs em va semblar poc transitada i molt tarzànica, però ell va fruïr molt, com si es tractés d'un parc.

Agraïm a les divinitats que tot hagi anat bé

I per acomidar un poema de Joana Raspall, la poeta dels nens

Aquest rocam és aspre i ple d’arestes;

Els seus pendents semblen tallats a plom

Arribats al cim, agosarats com som

Ens sembla la més gran de les conquests.

Deixem  a baix els prats  i l’emboirada

Serpentejant fondària les valls,

Els llacs quiets i llisos com miralls,

I el ressò del torrent i la cascada.

Amunt, amunt que el cel ens fa de sostre

I la muntanya és mansa al nostre peu!

El goig que esperem treure’n  no té preu;

És un crit de triomf: -L’hem feta nostra