Amb aquest començament d'any venen, com sempre, els bons propòsits. Un d'ells sempre ha estat el de construir un bloc on reculli especialment aquelles experiències muntanyenques que em vagin esdevenint a partir d'ara, això no impedeix que pugui acollir moltes altres experiències que també em conformen com aquell qui sóc en cada moment: Família, amics, llibres, música, companys, alumnes... A veure si tinc prou perseverança per afrontar aquesta nova aventura
Cada any em busco un espai de sol·litud per fer una mica de neteja personal i endreçar-me una mica. Enguany tocava anar a un cim que ja feia temps que m'engrescava, el Carlit, sotre de la Cerdanya, en aquest cas a França. Possiblement no és el millor cim per gaudir de la sol·litud però realment els seus paisatges són esplèndids i si et lleves aviat te n'enlliures de les corrues de gent que venen després.
Això sí aquests paratges són un autèntic festival de colors, blaus verdosos, blaus ultramar, blau brillant, verds maragda, verd herba, verd groguenc, i tota la gamma d'ocres. Una orgia per als ulls.
Afortunadament vaig poder escapolir-me de les immediacions del refugi i trobar un racó privilegiat per fruir assossegadament d'aquestes panoràmiques.
Com un maharajà...
...La soledad no es un estado sino una forma de ver. La que tienen los mares que arrojan lo que miran ( y hasta los propios ojos) a la playa.
L'endemà ,ben d'hora que diria en Guardiola, amunt
Cada nou estany és un regal i el paisatge es va desenrotllant com un do, do de pit de la vall.
Per fi albirem el colós
L'estany Sobirà a les seves faldes
A l'esquerra s'aprecia el camí que s'enfila cap al cim
L'estany Gelat últim mikrall abans de l'aresta-esperó final.
...Los momentos de extrañamiento, de enajenación dichosa que nos precipitan a brevísimos tactos de algo que podría ser el paraíso.
360 graus d'horitzons. A la seva vora no té cap rival.
I tornem cap a les aglomeracions.
Recordar que per baixar has d'esperar que surti un autobús i baixar darrera seu sense poder avançar-lo.
...Casi todos los días me embarga la tristeza de no saber romper este hechizo de la inmovilidad, (ser es estar encadenado), y quisiera ser libre para poder caer como lo hacen las piedras sobre el agua de un lago. Unas ondas efímeras y luego reposar en el fondo, callarme junto a las piedras que supieron huir del aire y la tierra. ( Fragments de "Rayuela", Julio Cortázar).
Un cop estàs de vacances costa més, en general, quedar per fer alguna cosa. Havíem passat la preceptiva "Setmana Boja" i sense més pretensions ens vàrem proposar anar a fer una de les tres grans verticals que estan equipades a la paret de les Moles del Don a Horta. Són tres grans cicatrius que solquen aquesta bonica tàpia.
"LA TROBADA"
Per als nostres seguidors més fidels aquest vídeo només serà una confirmació de les nostres febleses més accentuades que alhora poden ser virtuts postsetmana laboral, depèn com es miri. Vídeo totalment prescindible per a la resta de mortals almenys que hi hagi, entre las seves files, algun antropòleg de la post-postmodernitat o... de la vacuïtat
Sempre que tenim oportunitat, i l'oportunitat ens va néixer d'un amic que "mai" té l'oportunitat (L'Albert) aprofitem la tarda per fer alguna cosa que justifiqui la cervesa/es subsegüents. Aquest cop a la Llosa de Vandellòs (uns eslabs que cada cop són més eslabs, les crostes de roca és van descomposant) que permeten conjuminar un puntet de morat amb l'equilibri corporal i la psicomotricitat fina, tasca ingent directament proporcianal al líquid àmbar prèviament ingerit. No obstant, normalment acabem satisfets del nostre "Ardor guerrero".
Escenes de la quotidianetat:
El Vi
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.
Vicent Andrés Estellés
Como los años pasan y el recuerdo
A veces no
perdona, te preguntas
Si el viaje que emprendiste
Merecerá la pena, si al final del camino
Habrás de arrepentirte al mirar hacia atrás.
Vicente García
La Canal del Magí és una petita ferrada que tant pot servir de pujada com de baixada, talment qualsevol cable al que ens agafem a la vida quan les adreces que ens donem nosaltres mateixos són confoses. Stop.
