dilluns, 18 de gener del 2016

Sortida a la comarca de las Cuencas Mineras de Teruel: Ferrada de Castellote, Ferrades del Almadeo i de Peñaflor en Huesa del Común i barranco del Río Radón i Camino equipado del Hocino del Río Radón en Alcaine

Les Terres de Terol són unes de les veïnes més desconegudes per nosaltres, potser influenciats per les péssimes comunicacions ancestrals ens costa d'arribar-nos-hi. La veritat és que, en general, són terres molt autèntiques que conserven tot  el sabor rural. No obstant, i per posar algun però,  podem dr que el lema de "Teruel también existe" està una mica inflaccionat. La majoria de pobles estan super restaurats i les carreteressón força bones, ja ens agradaria als habitants de  molts pobles de la demarcació de Tarragona amb el mateix nombre d'habitants haver tingut les subvencions per rehabilitar-los que ha tingut aquests pobles gràcies a Europa, i ho dic amb coneixement de causa.

A banda, i per arrels familiars paternes, sempre m'he sentit lligat vitalment a aquestes terres, recordo els estius fantàstics plens d'aventures i descobriments que feia quan era infant, guardo amistats inesborrables i la riquesa de paisatges viscuts comencant per uns cels d'un blau que mai he vist al llarg dels meus viatges pel món i acabant per una aridesa  i una adustesa que li donen un caràcter i un  color especials. Són el regne del silenci i combinen amb uns boscos centenaris que amaguen raconades fantàstiques. 

Vam començar per un poble molt pintoresc, Castellote, on vam fer la seva via ferrada que puja de manera elegant al seu castell. No hi ha cap problema per a l'aproximació, només cal tirar carrers amunt  fins arribar al peu del cingle que defensa el castell i ja es localitza el cable de vida. Nosaltres la vam fer nocturna i va ser molt màgic doncs et vas elevant per sobre del poble amb les seves llums, mentre de fons assajaven els típics tambors de setmana santa un acompanyament amb ritmes primigenis que ens feia combegar amb l'entorn





Després vam anar a dormir a Huesa del Común i l'endemà vam realitzar les dues ferrades que existeixen. Per arribar-hi, només cal anar fins al pont i ja trobem un panell indicador. Vam començar per la més exigent que és la de l'Almadeo amb un tram un xic extraplomat i seguint per la de Peñaflor. Ambdues van paral·leles i el seu encant rau en què pugen per un sistema d'immenses llastres superposades. Molta, molta rasca com és tradició en aquestes terres. Només pel silenci i la solitud ja paga la pena.

Després d'un esmorzar com cal ens vam adreçar a la població d'Alcaine amb la intenció de descendir el barranc del riu Radón. Un barranc que té el seu encant en el seu paisatge i que esportivament només presenta dos ràpels a la zona anomenada "el Cubo" i una marmita trampa. Un barranc per a col·leccionistes que et permet, a la seva sortida, retornar pel camí equipat del Hocino del Río Radón. El que passa que ens va reservar una ingrata i inesperada sorpresa.




Com heu pogut observar al final ens vam veure obligats a abandonar jugant-nos la vida per sortir del primer ràpel. La "mardita" marmita trampa estava completament inundada d'una substància nauseabunda i viscosa de la que era impossible escapar. Ho podreu apreciar en detall al següent vídeo on vam fer el camí equipat a la inversa per veure la marmita infecta d'aprop.




Per a l'aproximació al barranc cal anar al pont (en un estat penós) que va cap a Valdelagua i baixar a la llera i per anar al camí equipat cal anar en direcció a Josa i quan trobem una masia de la que baixen dues pistes en direcció al riu trobarem un pal indicador de fusta que ens indica en tot moment la direcció correcta.
Us deeixo una llegenda famosa a Alcaine
En tiempos inmemoriales gobernaba un señor de la guerra que tenía sometidos a sus súbditos bajo un régimen de terror. No contento con los abusivos impuestos que recaudaba, tenía un ejército de bandoleros que asaltaban a cuantos caminantes y caravanas llegaban a sus dominios. Sus tesoros se iban amontonando en una cueva con seis pasadizos secretos llenos de trampas para evitar que nadie entrara. Un día cometió un terrible error: mandó asesinar al hijo de un mago que vivía en los alrededores. La venganza del hechicero no se hizo esperar. Con una serie de artimañas logró introducirse con el tirano en el interior de la gruta que albergaba sus tesoros, e invocando sus poderes derrumbó la cueva quedando sepultados los dos para siempre. Antes de esto, el mago había asegurado a los vecinos que el tesoro sería suyo cuando más lo necesitasen. Después del derrumbamiento los vecinos buscaron sin descanso el prometido tesoro, pero no lo encontraron jamás. Con los siglos llegó la sequía y el hambre, y la historia fue cayendo en el olvido hasta que un día una doncella recibió, en sueños, la visita del mago. Al alba salió hacia la montaña, encendió seis fuegos y golpeó la piedra donde el mago le había indicado. Entonces se cumplió la promesa del hechicero y de la montaña brotó el mayor de los tesoros, un caudaloso río que llevó la prosperidad al pueblo. Allí se construyó un castillo con seis torreones que llamaron Arcayne, el arca de las fuentes brillantes.

Per acabar uns versos d'un aragonès il·lustre que va reivindicar la bellesa i l'oblit d'aquestes terres, serveixi de petit homenatge a un senyor que va ser capaç de dir-li a l'infumable Aznar: "A la mierda".


Es la piedra y el reino de la piedra
lo que sobre los hombres permanece –de niño
escondí en esta tierra mi inocencia- después
de que la lluvia haya cesado. Aquí,
el águila no importa,
no importa la víbora ni el sarrio.
Sólo la roca aupada contra un cielo azulado
es lo que importa.

Preguntad por el río,
la nieve, por el hielo. Preguntad
por la vida –yo la cogí por estos precipicios-
y nadie sabrá que responderos.

Es tan sólo la roca, lo repito,
lo que señala el valle y la vaguada.

El pueblo, monótono, se aburre,
se emborracha. No existe el horizonte. La roca,
esa mano de Dios petrificada, es la única señal
que al hombre aguarda.

dilluns, 4 de gener del 2016

Barranc de Volendins (Bot)

Com sempre, els Ports amaguen multitud de joies, una d'elles: el Barranc de Volendins, un barranc formidable que apareix quan ja sembla que els Ports s'acomiaden cap al Sud. Dos trams ben diferenciats un amb una successió de ràpels, alguns d'ells volats i una continuació remuntant el riu Canaletes amb una combinació d'estrets, passadissos engorjats i "oscuros".

Per arribar-hi cal anar a la població de Bot i des de la plaça de l'església  agafar el carrer Verge de la Fontcalda. Passem per sota la via verda per un túnel i creua un petit barranquet, allí podem deixar el cotxe.

El Bussi, l'amic del Joando, s'olora que passarà força estona solet.

Continuem per la pista i hem d'anar prenent els trencalls següents: dreta, dreta, esquerra. Al final d'aquesta pista que va per una carena a punt d'entrar al bosc, trobarem un sender amb marques blanques desdibuixades (aquí cal anar al lloro perquè costa de trobar el senderó enmig de la vegetació) 




 La carena
 El paisatge es dispara als nostres ulls, l'agulla de Bot tota altiva
 Els Ports van acotant el cap en direcció a la mar.

 La pista acaba en aquest punt
El començament del sender, val la pena perdre una estona deixant volar la mirada.
 La Fontcalda enclaustrada a la vall
 L'agulla de Bot i la roca del Migdia

Al fons el Tossal d'Orta (sense hac com ells l'escriuen)

El camí va carenejant amb una successió de pujades i baixades
 Ja viem els imponents cingles que delimiten el nostre barranc
Després un cop arribem a la seva llera cal baixar a buscar el primer ràpel. En total uns tres quarts d'hora

El primer tram normalment està sec i enfila una successió de ràpels, gairebé tots volats, la sensació de verticalitat és molt guapa en tot moment.









 Sempre flipant



I l'últim ràpel volat de 40m realment excels.




 Aquí tenim una vista general del que hem descendit
Ara ens mortificarem 200m de recorregut entre vegetació fins arribar a un resalt on es veu una caseta de pedra, nosaltres hem de localitzar un camí fitat  primer pel bosquet i després per damunt d'una feixa rocallosa. Quan veiem a baix el riu Canaletes i localitzem un petit circ pedregós amb una olivera aïllada hem trobat els dos darrers ràpels



Hem arribat al Canaletes i ara toca mullar-se!!!

 Al Jose, el que més li agrada, és posar-se el neoprè.
Ja tenin el vestit de nit!!!

Aquí està la ressenya del tram que recordem: HEM DE REMUNTAR!!! A VEURE SI ALGÚ FARÀ CAP A GANDESA


Aquest tram comença per una zona de caos seguits d'uns espectaculars passadissos inundats amb unes llargues badines que en dies freds com el que vam agafar i a l'obaga "conviden a submergir-se"








Arribem a l'últim sector, amb uns "oscuros" que formen uns blocs gegantins amuntegats




Després seguim uns 100m de riu caminant i quan divisem el primer túnel prendrem un llom reocallós que ens deixarà a la via verda.





Per arribar al cotxe un cop passat el segon túnel trobarem una pista que agafarem a l'esquerra i ens durà al vehicle. En total unes 3 o 4 hores d'activitat.

 Pobre Bussi es deu haver avorrit moltíssim.


Com que ho hem de celebrar us poso una jota d'aquestes terres