Car les lesions encara no desapareixen i no puc prescindir d'anar al Pirineu, miro de combinar gaudi i sofriment. És aixó com decidim pujar a la Pixca del Canigó per un itinerari menys freqëntat i amb més ambient. Aquí els expedicionaris abans de partir cap a terres llunyanes doncs certament esta prou lluny encara que no ho sembli. Com podreu observar aquest cop se'ns ha afegit un nou membre, El Miquel, padrí de l'Enric.
Un cosell no passeu mai pel tram la Jonquera-Le Perthus per Nacional acabarieu tallant-vos les venes. Rieu-vos-en de travessar Andorra la Vella. Gairebé et fan sentir com ara fa gairebé 80 anys però aquwella pobra gent ho feien per necessitat i por i ara es fa per fastigós consumisme.
Per arribar al Canigó cal pujar una pista que es va malmeten a mesura que fem quilómetres i on es va posar a prova la perícia del José Luís Sainz.
Aquí en acció en alguns trams de pista on s'anava acabant el Red Bull
Vam trobar un bon racó per fer un soparet i un bivaquet magnífic.
Combinat amb moments de franca companyonia
L'endemà es va aixecar amb un cel magnífic i una vista esplèndia de la nostra cresta la de l'esquerra del coll que és el lloc en el que ens separem de la ruta normal.
Segueix la companyonia, ara ja una mica sospitosa, del dia anterior
Una successió de grimpadetes de 2n grau
i els últims metres abans del cim
I el cim
Després Vam anar a fer el cim veí del Barbet accedint-hi per una canal i una cresta senzilleta i així vam completar un circuit baixant per l'altra carena.
Resta pendent l'aresta sud-sudoest que promet emocions
No podia faltar la racció de clàssics per acomiadar aquesta entrada
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.
Formen son càlzer (calze) escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que cel davalla. Jacint Verdaguer, Canigó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada