Cresta de Peguera

Marxem cap al Bergadà, al poble abandonat de Peguera, un indret fantàstic que encara atresora l'esperit dels llocs autèntics de debò.

Com sempre, les tardes d'hivern no permeten fer moltes activitats, per la qual cosa l'esquema d'activitat grupal durant el viatge es redueix a

1. Trobada en primera i única convocatòria

2. Recol·lecció de productes bàsics per a la supervivència
en l'accepció del DIEC 2 2 f. [AN] Recollida de fruits, de plantes i d’altres productes de la natura no conreats.

3. Sopar de germanor

L'endemà arribem a aquelles contrades (després del corresponent esmorzar de germanor) i ens disposem a escometre la cresta plenament centrats en la tasca

L'aproximació es fa enmig de pins i boixos (no he posat bojos, que també)

La cresta primerament comença de manera suau caminant per un fil ample i poc a poc es va esmolant fis arribar al primer ràpel

El primer pas complicat és un xemeneia de 4t ben equipada

Guapo aquest lloc

Un últim pas de IV+ i un ràpel des de aquesta agulla donen per finalitzada l'activitat.
 Per sort, perquè va començar a caure una barreja de calamarsa i neu.

Per cert ,sabieu que el poble abandonat de Peguera pertany a un individu anomenat
Butti Bin Maktou Bin Juma Al-Maktoum que ho va comprar als amos de Carbones de Berga SA per 3,6 milipns d'euros i amb la intenció de construir un complex turístic totalment elitista.

Per cert, a què tampoc sabieu que hi va nèixer el famós guerriller maqui Ramon Vila Capdevila "Caracremada"

Us deixo un poema atribuït a ell, sigui o no el autor el poema és realment maco

Quiero tener mi tumba

Lejos de los campos santos

Donde blusas blancas no haya

Ni panteones dorados

Quiero que a mí me entierren

Lejos de esos lugares falsos

Donde la gente al año viene

A depositar sus llantos

Quiero que a mí me entierren

Arriba en el monte alto

Junto aquel pino blanco

Que solo está en el barranco

Mi tumba quiero que esté

Entre dos piedras de canto

Compañeros míos han de ser

Pintadas culebras, verdes lagartos

No quiero que a mí entierro vengan

Curas laicos ni romanos,

Y las flores han de ser

Un manojo de punzantes cardos

Tampoco quiero que vengan

A decir discursos y salmos

Con banderas i oropeles

Vicio del mundo civilizado

Para discursos los graznidos

De los cuervos y los grajos,

El aullido del zorro viejo

Cuando ciego es abandonado

Ni luz de cirios que dan

Unas claridades de espanto

A mí me alumbraran

Las centellas y los rayos

Quiero que mi tumba sea

Cubierta de espinos altos

De zarzas grandes y espesas

Abrojos y salvajes cardos

Que brote a sus alrededores

Hierba para los ganados

Y que descanse a mi sombra

El perro negro cansado

Quiero que mi cuerpo repose

Lejos del bullicio humano

Junto al pino grande que hay

en el barranco solitario.

Per salvar espais com aquest podeu anar seguint la lluita d'aquest col·lectiu en un blog curradíssim, ànim companys!
http://salvempeguera.blogspot.com.es/