Valchelàs i Vadiello

Bé, seguint en aquest procés de posar-me al dia ara toca una sortida que vam fer a grimpar per Osca.
La tòpica imatge de sortida en la que anem ensenyant el mostrari de samarretes

Valchelàs és aquesta zona d'escalada prop de Barbastro que ens dóna molt de joc  quan fem el viatge d'anada vers aquelles terres. No és espectacular però a mesura que hi vas escalant li vas trobant cert encant. L'equipament és, en general, artesà fet pels militars que hi havia a les casernes de Barbastro, però hi ha un grau assequible i l'escalada és variada. No existeixen ressenyes que jo hagi pogut localitzar.

L'endemà ens vam dirigir a Vadiello, un paratge fantàstic ja a les estribacions de la Serra de Guara. Allí vam estar escalant a la Paret de l'Elefant unes vies de caire montserratí però que ja comencen a estar una mica sobadetes.

I com sempre que no hi manqui l'estètica

Com s'espavilaven els pioners de Vadiello amb el tema de la muntanya. Uns a patir, d'altres la solitud i d'altres.

Ferrada, Tossal de Miravet, Pont de Suert

Bé, no feu cas perquè intentaré anar-me posant al dia de les sortides endarrerides, encara sóc a l'estiu i qualsevol semblança amb l'actualitat és pura coïncidència

Heu-nos ací preparats per a una nova sortida, aquesta fotografia ens fa revifar vells records de quan estavem en el món de la faràndula. Llavors sí que els nostres blogs hagueren estat visitats
Vam de cidir anar a l'Alta Ribagorça i per passar el dia vam anar a intentar la ferrada del Tossal de Miravet una nova via ferrada que ha equipat la gent de l'Escola Catalana d'Alta Muntanya de Pont de Suert la ressenya com sempre és molt completa a http://www.deandar.com/ferratas/via-ferrata-tossal-miravet
Hia ha un primer sector amb que alterna trams verticals i un parell de ponts tibetans amb ambient i sortides curioses.

El segon tram ens ofereix molt d'ambient amb passos força drets
I un darrer tram en què combina l'escalada amb cable i un desplom final per acabar de massegar els braços


L'endemà vam anar a fer el Vallivierna des de Llausset per la ruta de l'aresta de Roques Blanques però tot i aconseguir-ho notenim constància gràfica perquè la càmera es va quedar al cotxe una clàssica.

Només podem ensenyar-vos la foto d'uan amiga musaranya que vam fer al bivac i l'última imatge abans de la son

Miramar 670m - La Cogulla 788m

Aprofitant una tarda d'estiu en què semblava que feia una mica de brisa marina vam anar al llogarret de Miramar per pujar a La Cogulla que és el punt alt més proper. El Lluc i l'Aniol van pujar força gas i vam poder gaudir d'aquesta excel.lent talaia.
Des d'aquí és veia un punt ínfim al Camp de Tarragona, El Rourell, el nostre poble

Esperem que finalment acabin abraçant l'autèntica fe muntanyenca i es converteixin en apòstols de la natura.

Amb l'ajuda de Sant bernat de Menthon, patró dels muntanyencs. A Miramar hi ha un altar dedicat a aquest sant


Aquí us deixo la seva hagiografia resumida

El Sant va néixer sembla que el 923, al castell de Menthon, prop d’Annecy, a la Savoia, i va morir el 1008 a Novara. Era fill d’una rica familia aristòcrata però va rebutjar riqueses i luxes i es va consagrar capellà, predicant per les valls alpines veïnes d’Aosta. Va fundar els cèlebres monestirs del Gran i Petit Sant Bernat, per donar protecció i allotjament als viatgers que havien de creuar aquests difícils colls, especialment a l’hivern. També va fundar l’orde religiosa que porta el seu nom, que encara existeix, encara que amb molts pocs membres. El Papa Pius XI, Achille Ratti, un bon alpinista, el va declarar patró dels muntanyencs.

I per si de cas

"Si hem posat el nostre esguard,
en vós per gràcia divina,
protegiu oh sant Bernat,
qui per muntanyes camina."

Canigó 2785m Cresta Nord-Noroest

Car les lesions encara no desapareixen i no puc prescindir d'anar al Pirineu, miro de combinar gaudi i sofriment. És aixó com decidim pujar a la Pixca del Canigó per un itinerari menys freqëntat i amb més ambient. Aquí els expedicionaris abans de partir cap a terres llunyanes doncs certament esta prou lluny encara que no ho sembli. Com podreu observar aquest cop se'ns ha afegit un nou membre, El Miquel, padrí de l'Enric.

Un cosell no passeu mai pel tram la Jonquera-Le Perthus per Nacional acabarieu tallant-vos les venes. Rieu-vos-en de travessar Andorra la Vella. Gairebé et fan sentir com ara fa gairebé 80 anys però aquwella pobra gent ho feien per necessitat i por i ara es fa per fastigós consumisme.


Per arribar al Canigó cal pujar una pista que es va malmeten a mesura que fem quilómetres i on es va posar a prova la perícia del José Luís Sainz.

Aquí en acció en alguns trams de pista on s'anava acabant el Red Bull

Vam trobar un bon racó per fer un soparet i un bivaquet magnífic.

Combinat amb moments de franca companyonia


L'endemà es va aixecar amb un cel magnífic i una vista esplèndia de la nostra cresta la de l'esquerra del coll que és el lloc en el que ens separem de la ruta normal.

Segueix la companyonia, ara ja una mica sospitosa, del dia anterior

Una successió de grimpadetes de 2n grau

i els últims metres abans del cim
I el cim
Després Vam anar a fer el cim veí del Barbet accedint-hi per una canal i una cresta senzilleta i així vam completar un circuit baixant per l'altra carena.

Resta pendent l'aresta sud-sudoest que promet emocions


No podia faltar la racció de clàssics per acomiadar aquesta entrada

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.

Formen son càlzer (calze) escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla. Jacint Verdaguer, Canigó

Ferrada Feixa del Colom, Montblanc

L'Enric en el seu entossodiment de trobar gent de la seva generació que l'acompanyin a fer muntanya, pensem que és època de descobrir els aparallaments més o menys estables dels nostres coetanis.


va aconseguir reciclar un vell amic seu al qual antigament li molava la muntanya, l'Albert. Així tot i fer relativament poc temps que hi havia estat ens vam adreçar aquesta ferrata propera i vam passar un bon matí.

Un lloc molt especial aquesta ermita i on es respira un ambient diferent

Aquí us deixo algunes instantànies d'una via que alterna alguns trams curts força verticals amb flanquejos espectaculars, tot molt ben equipat.



No podia faltar per cloure aquest jorn de retrobament un bon àpat amb llonganissa de Perafort (Cansaladeria del Josep Maria) i un bon vi de la Conca