dissabte, 26 de desembre del 2015

Els Mollons, Via Àpia, La Pobla de Claramunt, (l'Anoia) - Cresta del Ferrán, la Garrotxa

A la tardor tan benigna que hem viscut va realitzar una intensa sortida per la Catalunya Vella.

En primer lloc vam anar als Mollons, concretament al Molló Gros, una zona d'escalada de l'Anoia que s'està revaloritzant després d'un període d'abandonament. Concretament per passar la tarda vam fer una clàssica, la Via Àpia, de dugues tirades i reequipada.

Per arribar-hi cal anar a la Pobla de Claramunt que està en ple Eix Transversal entre Vilafranca i Manresa. Des del poble hem de buscar per anar a l'estació i des d'allí superar les vies del tren per un pas elevat. Seguim pel carrer que anàvem i a la quarta cruïlla a l'esquerra trobarem el carrer Fleming, des d'allí seguim un cartell que diu "Els Masets". Quan trobem un segon cartell anem per l'esquerra i passem per sota de l'eix i anem paral·lels una estona i ignorem dos desviaments a la dreta. Quan trobem una altra cruïlla tirem a l'esquerra i arribarem a la vertical del Molló. En un petit aparcament podem deixar el cotxe i enfilant-nos per un camp d'oliveres i superant diversos marges on anem trobant traces de sender arribem al peu de la paret. Tot plegat uns 20 minuts de marxa.

 El Molló Gros
 Una combinació cridanera

El peu de via està indicat amb una vella placa metàl·lica 

 La Primera tirada va superant diferents ressalts fins arribar a l'arbre gran i fer una fàcil travessa en diagonal a l'esquerra.
 Arribant a la feixa
 Sortint de la reunió en la tirada més difícil
 Bonics boscos els de l'Anoia, llàstima de torre elèctrica.
 Puja un esperonet i finalitza per un diedre fissurat


El descens es fa per una canal que ens du a la base de la paret i posteruiorment seguint un senderó evident s'arriba al cotxe.

 El Joan s'ha fet franciscà? Un consell

 Celebrant-ho a la manera tradicional

Un edifici futurista a Olot


Escalar en tiempos revueltos

L'endemà cap a la cresta del Ferran, feia uns anys havíem fet un intent però se'ns feia fosc i vam abandonar quan encara quedava un terç de cresta.
La cresta del Ferran, és llarga de collons, 1600m de cresta amb un desnivell a supera d'uns 800m.


No us atabalaré amb la descripció de l'aproximació aquí va perfectament explicat
http://www.sefm.cat/mm/file/ressenyes/Cresta%20de%20Ferran.pdf

I unes imatges que poden ajudar a prendre perspectiva en aquests mars de roca




Creuant la riera
Primera placa  fissurada d'accès a la cresta. La roca és en general molt bona
El túnel que travessa la cresta

Ambient assegurat. Hi ha trams en que no hem d'anar encordats sinó s'allarga en excés el temps de realització de la cresta.

Ben esmolada!!!!
Vas trobant passos més tècnics i algun pitó escadusser.


Encara queda un món!!!!
En el pas més difícil i exposat de la cresta, llugerament desplomat
Sortint del tram.
El Cim!!! estem fets pols després de 6 hores d'escalada non stop.
Ja sense aigua arribem al coll i pensàvem que en aquest mas rebríem una mostra d'hospitalitat, res més lluny de la realitat. Amb l'excusa de què no tenia aigua i que les fonts estaven seques, ens va oferir la venda de refrescos, anda que no sabe el pagès!!!!
Lliurament de diplomes.

Tota una barreja de natura exhuberant, emocions, aventura i bon rotllo.

Us deixo amb un poema del savi sufí Rumi, el fundador dels dervixos dansaires, resumeix el nostre esperit d'aquell dia. No hi ha res més frapant que sentir-se petit enmig d'aquestes muntanyes. Som uns àtoms més de les roques i per uns instants potser els insuflem vida, el que és segur és que elles en la insuflen a nosaltres.














dijous, 10 de desembre del 2015

Via del Guillem, Pic Coniller, Alt Urgell

Normalment no sortim els diumenges, però com que havia mono vam decidir fer una via llarga però tampoc massa llarga. Vam escollir la via del Guillem (180metres) al Pic Coniller. El lloc i l'entorn són magnífics com la majoria de les parets de l'Alt Urgell. Via molt ben equipada i bastan intensa, totes les tirades són mantingudes, i una roca excel.lent.
Aquí preparant els nostres cossos i les nostres ments pel desafiament





Un objecte que a la nit ens va semblar misteriós fruit de l'abundor del sopar i la ingesta d'algun líquid. Al final va resultar una mísera cortina solar de cotxe.

L'aproximació:
COLL DE NARGÓ: entrem al poble i ens dirigim direcció Isona i Coll de Boixols, (L.511), a uns 3 km i just travessar el pont que dona accés a uns estrets maquíssims, trobem una pista a la nostre dreta, amb un cartell indicador “Sallent 8 km”; a uns 3,5 km (aprox), desprès de passar per Sta. Eulària, trobem una pista a la nostre dreta, tot just en un canvi de rasant, de vessant i en un revolt tancat, aparcar en aquet indret.


Seguir la pista fins un camp vallat, posar-se just en la part oposada del camp direcció a les parets en aquet indret trobarem un camí (fita) que tot travessant el bosc ens posarà al llom de una serra, “Serramoneda”, seguin el camí per el seu llom fins trobar un camí transversal que ve de la nostre esquerra i que nosaltres seguirem cap a la dreta un bon tros, fins trobar unes fites i senyals vermelles que ens fan girar en angle agut a l’esquerra i s’endinsa amb pujada marcada i camí poc marcat, per dintre del bosc, fins trobar un curiós pas que dona accés al “Sola de Espuianella” deixant a la nostre dreta el “Serrat del Coniller”, una vegada passat aquet pas girar a l’esquerra i pujar seguint les fites i marques vermelles, tot i que sembli que ens allunyant de la paret, es el itinerari mes còmode i rapit, una vegada passat unes grades rocalloses, trobarem una senyal groga, en aquet punt tenim la base de la paret a la nostre dreta i a la mateixa alçada, seguir a la dreta i les senyals grogues ens portaran al peu de la via “Directa de l’Avatar” i una mica més a la dreta seguint el pany de paret trobem la via del Guillem.



Aquí va la ressenya
La veritat que és una via interessant i que et fa estar bregant tota l'estona. Sort que està amb un equipament generós 


 La feixa de l'últim terç
 lluïnt les millors gales


Ha sigut una jornada completa

I el descens també suposa més d'una hora exigent.

Per tancar m'acomiado amb una cançó recuperada, ara estic en plan revival, que en les diferents estrofes planteja una filosofia de la vida  molt propera a la meva i la torna hauria de ser un compendi del que cal que sigui l'existència. El tema és original de l'Aute, però la versió que en fa Sílvio Rodríguez és insuperable i plena d'energia



Cierto que huí de los fastos y los oropeles
y que jamás puse en venta ninguna quimera
siempre evité ser un súbdito de los laureles
porque vivir era un vertigo y no una carrera

pero, quiero que me digas amor
que no todo fue naufragar
por haber creído que amar era el verbo más bello
dimelo, me va la vida en ello
me va la vida en ello
quiero que me digas amor
que no todo fue naufragar
por haber creido que amar

era el verbo mas bello
dimelo, me va la vida en ello


Cierto que no prescindí de ningún laberinto
que amenazara con un callejón sin salida
ante otro más de lo mismo creí en lo distinto
porque vivir era búsqueda y no una guarida

pero, quiero que me digas amor...

Cierto que cuando aprendí que la vida iba en serio
quise quemarla deprisa jugando con fuego
y me abrasé defendiendo mi propio criterio
porque vivir era más que unas reglas en juego

pero quiero que me digas amor...

pero, quiero que me digas amor...