dilluns, 30 d’abril del 2012

Ferrada de Santa Elena i intent al Garmo Negro

No és que la policia ens hagi fitxat i ens facin la fotografia de rigor tot i que ja podria ser
De pujada cap a Panticosa ens vam aturar a fer la ferrada de Santa Elena, molt bona via per anar amb canalla.
 Sempre et trobes de tot a tot arreu, algú havia deixat l'avi per anar a fer la ferrada







Un itinerari entretingut que comprèn una successió de petits trams verticals
Ja albirem l'ermita
I aquí una mostra típica dels enquadraments avantguardistes del josé Luís...algun dia valdran una pasta
No sé perquè acceptem aquest "pijillo" a la colla des clochards
Més tard vam reposar les forces
No és l'avi d'abans

No hi ha res com una mica d'Inca Cola
Ja t'ho diu ton germà, beu aigua perquè si no passa el que passa, barrejar inca-cola i intolerància als lactis
Per la tarda pugem una bona estona als voltants de 2000m per escapar una mica de l'ambient del balneari i guanayr alçada, així que muntem la paradeta en un lloc idíl·lic i prenem possessió d'aquest territori
la previsió era de bon temps però de mala realitat a mitja tarda es va anar apropant un front i va estar plovent tota la nit així que vam plegar veles i vam enfilar cap a una font glorieta que hi havia en el camí de pujada


No és el que us penseu, s'estava prenent una ibuprofè granul·lat i no disposàvem de recipient. Sé que em creureu
Uns acompanyants nocturns

I a mesura que anava plovent més, la font vessava, i s'aproximava la mà negra de l'obscuritat
Activitats matinals i cap a Penya Rueba a la recerca de millor temps i fer una ferradeta amb el Lluc
Aquí no està tant guapo com en l'altra foto

dissabte, 7 d’abril del 2012

Mont-ral, El sector més fàcil del món

Bé, ara li tocava a l'altre petiti vam fer el seu bateig d'escalada a una zona molt bona per aquests afers al "sector més fàcil del món". No obstant cal dir que les vies són prou llargues uns 25m i això és l'únic factor que de vegades pot bloquejar la canalla.
Aquí tot l'equip amb l'estrella principal i l'afegit del David un amic de l'Enric.
Aquí el tenim obrint camí
I pujant com un campió, enhorabona Aniol
 Aquí us deixo una bonica cançó que espero els nostres fills entenguin, és senzilla però amb un gran contingut:
Aquesta terra és la nostra terra,
de la muntanya fins a la vall.
De dalt del cel al fons del mar,
tot això és nostre de veritat.

Déu va passar-hi en primavera
i tot cantava al seu pas,
i canta encara la terra entera
i canta que cantaràs.

Tant si fa bo com si hi ha tempesta,
tant si fa fred com si el sol crema,
tant si fa vent com si està encalmat,
tot això és nostre de veritat.

I és nostre el cel, i és nostre el mar,
i aquests turons i aquesta vall,
i els olivers i els camps de blat.
Tot això és nostre de veritat. 

Lletra i música de Woody Guthrie

dijous, 5 d’abril del 2012

Pic d'Estaragne (3006m)

Primera sortida del lluc per a fer un 3000 en aquest cas hem escollit l?estaragne perquè no comporta gaires complicacions i a més té un horari assumible. Vull agrair a l'Enric i al José que m'acompanyessin perquè així anava més tranquil si hi havia cap problema.
va ser una sortida completa perquè vam fer una mica de tot. primerament vàrem escalar una estona per fer gana fins l'hora de sopar a l'escola de l'Enclusa a Zapaterino entre Bielsa i Pineta. Curiosa i bonica zona on s'agraeix l'ombra de la tarda.

Anar amb nosaltres suposa un cert aprenentatge diguem-ne entre rodamon i okupa, pobre Lluc no ha tingut la sort de tenir un pare que li agradi dormir a refugis o cases rurals, però sempre hi ha recursos i aquell vespre amb una important boira pixanera vam poder okupar una casa de fusta en construcció. Més val que no ho expliqui a escola.
No disposa d'unes estances realment  magnífiques...?
L'endemà el dia es va llevar igual de pixaner però un cop pujaves desnivell apareixia un dia radiant; bucòliques imatges que espero amarin d'alguna manera el seu esperit.
Poc a poc anem remuntant la vall i ens trobem alguna petita gelera i alguna barrera rocosa

 I apa un darrer esforç!!!
Fantàstic! aquí tenim el nostre petit heroi gaudint dels nostres particulars fetitxes als cims

Fins i tot il·luminat per uns rajos celestials
Un modest homenatge a aquells nens que ho passen força malament en la seva infància a ells dedico aquest poema del segle VII dinastia Tang
Pobre es la casa, en la montaña, del viejo campesino;
pobre, la tierra pedregosa que cultiva,
y pobre, la cosecha; las gabelas le dejan sin comer.
Ha de entregarlo todo a los graneros insaciables del gobierno.
Y a fin de año, la casa está vacía: sólo una azada y un arado.
Reúne a sus hijos y sube monte arriba a recoger bellotas.
Mientras tanto, los comerciantes viajan por el río del Oeste con montones de perlas.
Y en el barco, sus perros comen sólo carne
Chang Tsi