dilluns, 20 de novembre de 2017

Via la Torna, Miranda de Sant Joan, Montserrat

Han passat molts dies des de la darrera publicació, no és el lloc per esmentar els diversos factors que han contribuït a aquesta displicència, però ja que retorno hi han quedat al calaix moltes activitats tanmateix vull retornar amb aquesta sortida molt especial, res de l'altre món però amb uns acompanyants extraordinaris: El meu fill Aniol, l'amic Joando, àlies l'inspector, el seu fill Joan i la seva companya Laura

 No deixen de ser nens
Però esmorzen com a adult
 Cap al cremallera de sant Joan
Ells flipen i nosaltres també amb tota la penya que hi puja


El nostre destí, la Miranda de Sant Joan
 L'ermita del mateix nom
Tot és espectacular per ells
 El camí d'accés


Preparant l'assalt a la via
 Els nervis de l'espera
Què mireu?
 1ª Tirada
 No ha estat tan difícil




 Lluitant!!!!
 Vinga Laura, ja sé que després m'odiaràs per haver-te portat a aquest lloc
Darme algo...



 La mare que us va parir
 Segona tirada, una mica més dreta
 Ostres estem alts, potser no em mogui massa
 Sempre amb un somriure

 Reunió, vinga només falta una tirada



 Cim!!!!!


 Fantàstic nois
Jurem que no t'enganyarem mai més
 Orgullós amb un fons ideal
 Aquesta fotografia resumeix el que voldria que aprofitessin aquesta canalla, a banda de la part esportiva que els sortís de l'ànima una reverència davant de tanta bellesa, reverència per la vida, una llum dauri els seus somnis i encengui molts d'anhels.


Poema 1 (Cinc poemes d'iniciació) Miquel Martí i Pol

Tot el que descobrim és bell i agrest,
fosc en l'origen, però clar en la forma,
perquè en la forma creix i s'interroga.
Dels ulls estant, tots els secrets són dòcils,
dòcil l'espai en que els somnis s'exalten
i fecunden el goig i l'esperança,
i dòcil també el riu d'aigües profundes
que ens vincla joncs al fons de la mirada.
Visible a molts miralls, la vida, lenta,
s'escriu a si mateixa en els propòsits
i s'esborra en la por i les defallences.
Només pel foc del desig i l'espera
l'esclat de tot en tot es justifica.
Només pel foc, només amb foc,
cremant-nos,
podem mirar la vida cara a cara.
 Els herois del dia, Bravo!!!!

La ressenya ja la trobareu en aquest mateix Blog






dimecres, 19 d’abril de 2017

Corredor de la Figa (rasos de Das, Coma Oriola, Cerdanya)

Portem unes temporades que ens fa mandra el Pirineu hivernal, jo penso que és més psicològic pel fet de prendre el material de neu, fer un bivac en alçada i sobretot, sobretot, equipar-se de matinada. A banda els nostres genolls ja no són el que eren o això pensàvem.
Així que després d'insistir i rebelar-me sinó anàvem a fer un corredor vam decidir optar per anar a la Cerdanya i fer un bonic corredor amb poca aproximació, un recorregut lògic i un descens humà que ens va deixar un bon regust de boca.

Després d'un sopar infame en un wok infame el nostre inspector consulta diverses fonts d'inspiració per trobar l'estratègia per a demà

 Eureka, tot està clar.

Per arribar a l'inici de l'itinerari cal pujar a la Masella, concretament a les pistes de Como oriola a 195om d'alçada.
Allí vam tenir la sort de què l'aparcament estava net de neu i vam fer un bivac sense ensurts.
 A la matinada, el dia es va llevar radiant i ens vam dirigir a l'aproximació que puja per les pistes que baixen del refugi del niu de l'Àliga a la Tossa d'Alp.
El fet de pujar per pistes fa menys feixuga la marxa d'aproximació. 40 minuts i arribem a peu del circ que conforma els Rasos de Das. preparar-se i apa!!!


Remuntem les primeres pales, el Joando que és el més ensinistrat en això de l'esquí de muntanya puja amb els ídem. El nostre corredor es veu al centre-esquerra de la imatge, és el més estètic de la zona.







Un cop arribem a la part més engorjada la inclinació es fa més evident, encara que la ressenya posava que com a màxim havien 40 graus nosaltres amb el tou de neu podem dir que vam arribar perfectament als 55 graus en algun sector. La neu no estava dura i la petjada era sempre fonda i requeria d'esforç i de portar un ritme de petjada.


 És impactant el joc de llums que fa el cel amb la neu, una gamma de tonalitats blavenques que feien del paisatge una joia.







Arribem al cim i mentre esperem al Joando reivindiquem una altra de les grans passions: els castells
La tropa al complet
En aquest enllaç trobareu tota la informació per realitzar-lo

Durant el descens que es fa resseguint la carena fins trobar un pendent que ens durà un altre cop a les pistes vam trobar-nos amb un fet luctuós, no feia ni cinc minuts que un esquiador de muntanya s'havia estimbat  des d'una alçada de 80m. al mateix circ on havíem estat nosaltres. Ràpidament es van mobilitzar les assistències

Més tard en arribar al pàrquing vam veure tota la mobilització per recuperar les constants de l'esquiador que estava en estat crític. La muntanya és això, no saps mai quan et reserva la darrera actuació. Mentre tant seguim sempre fent equilibris, amb més o menys covardia sobre una corda fluixa.




En homenatge a aquesta persona anònima i a tota la gent que l'estimava inscric aquest poema de Benjamín Prado. Són rostres desconeguts que fan que la basarda niï al teu cor durant molt de temps.
El equilibrista

Hoy me ha dado mi amor dos órdenes distintas:

no olvides que te quiero y olvídate de mi.

Yo intento obedecerla,

partirme en dos y ser como el ángel  de Borges

que volaba a la vez a Oriente y Occidente,

al norte y al sur.

Partirme en dos

y que uno de ellos siempre pueda matar al otro

para seguirla a ella,

para poder creer que no se ha ido.

Al hombre que no olvida que le quieres

no lo van a vencer ni el tiempo

ni la duda;

no podrá  la tristeza cavar en el sus minas

 ni el desánimo  abrir sus embajadas.

Disipará las sombras,

simplemente,

con escribir tu nombre:

como cuando corrige la oscuridad del mundo

la gramática  blanca de la nieve.

El hombre al que suplicas que te olvide

sufrirá  la distancia,

la amargura,

el silencio implacable  que latido a latido

forma su perla negra dentro del corazón.

Quererte será  igual que beber con las manos:

El agua que detenga no va a calmar su sed

y el agua que se escape

se llevará  su vida.

Cuando llega la noche,

los dos sueñan que son el general que extiende

sobre tu piel

los planos del deseo.

Y al despertar, recuerdan que tu eres su horizonte

y te buscan,

y siguen tu camino:

jamás  se va rendir

quien sabe que no hay muerte más  hermosa

que morirse sin ti


mientras te espera.