dimecres, 19 d’abril de 2017

Corredor de la Figa (rasos de Das, Coma Oriola, Cerdanya)

Portem unes temporades que ens fa mandra el Pirineu hivernal, jo penso que és més psicològic pel fet de prendre el material de neu, fer un bivac en alçada i sobretot, sobretot, equipar-se de matinada. A banda els nostres genolls ja no són el que eren o això pensàvem.
Així que després d'insistir i rebelar-me sinó anàvem a fer un corredor vam decidir optar per anar a la Cerdanya i fer un bonic corredor amb poca aproximació, un recorregut lògic i un descens humà que ens va deixar un bon regust de boca.

Després d'un sopar infame en un wok infame el nostre inspector consulta diverses fonts d'inspiració per trobar l'estratègia per a demà

 Eureka, tot està clar.

Per arribar a l'inici de l'itinerari cal pujar a la Masella, concretament a les pistes de Como oriola a 195om d'alçada.
Allí vam tenir la sort de què l'aparcament estava net de neu i vam fer un bivac sense ensurts.
 A la matinada, el dia es va llevar radiant i ens vam dirigir a l'aproximació que puja per les pistes que baixen del refugi del niu de l'Àliga a la Tossa d'Alp.
El fet de pujar per pistes fa menys feixuga la marxa d'aproximació. 40 minuts i arribem a peu del circ que conforma els Rasos de Das. preparar-se i apa!!!


Remuntem les primeres pales, el Joando que és el més ensinistrat en això de l'esquí de muntanya puja amb els ídem. El nostre corredor es veu al centre-esquerra de la imatge, és el més estètic de la zona.







Un cop arribem a la part més engorjada la inclinació es fa més evident, encara que la ressenya posava que com a màxim havien 40 graus nosaltres amb el tou de neu podem dir que vam arribar perfectament als 55 graus en algun sector. La neu no estava dura i la petjada era sempre fonda i requeria d'esforç i de portar un ritme de petjada.


 És impactant el joc de llums que fa el cel amb la neu, una gamma de tonalitats blavenques que feien del paisatge una joia.







Arribem al cim i mentre esperem al Joando reivindiquem una altra de les grans passions: els castells
La tropa al complet
En aquest enllaç trobareu tota la informació per realitzar-lo

Durant el descens que es fa resseguint la carena fins trobar un pendent que ens durà un altre cop a les pistes vam trobar-nos amb un fet luctuós, no feia ni cinc minuts que un esquiador de muntanya s'havia estimbat  des d'una alçada de 80m. al mateix circ on havíem estat nosaltres. Ràpidament es van mobilitzar les assistències

Més tard en arribar al pàrquing vam veure tota la mobilització per recuperar les constants de l'esquiador que estava en estat crític. La muntanya és això, no saps mai quan et reserva la darrera actuació. Mentre tant seguim sempre fent equilibris, amb més o menys covardia sobre una corda fluixa.




En homenatge a aquesta persona anònima i a tota la gent que l'estimava inscric aquest poema de Benjamín Prado. Són rostres desconeguts que fan que la basarda niï al teu cor durant molt de temps.
El equilibrista

Hoy me ha dado mi amor dos órdenes distintas:

no olvides que te quiero y olvídate de mi.

Yo intento obedecerla,

partirme en dos y ser como el ángel  de Borges

que volaba a la vez a Oriente y Occidente,

al norte y al sur.

Partirme en dos

y que uno de ellos siempre pueda matar al otro

para seguirla a ella,

para poder creer que no se ha ido.

Al hombre que no olvida que le quieres

no lo van a vencer ni el tiempo

ni la duda;

no podrá  la tristeza cavar en el sus minas

 ni el desánimo  abrir sus embajadas.

Disipará las sombras,

simplemente,

con escribir tu nombre:

como cuando corrige la oscuridad del mundo

la gramática  blanca de la nieve.

El hombre al que suplicas que te olvide

sufrirá  la distancia,

la amargura,

el silencio implacable  que latido a latido

forma su perla negra dentro del corazón.

Quererte será  igual que beber con las manos:

El agua que detenga no va a calmar su sed

y el agua que se escape

se llevará  su vida.

Cuando llega la noche,

los dos sueñan que son el general que extiende

sobre tu piel

los planos del deseo.

Y al despertar, recuerdan que tu eres su horizonte

y te buscan,

y siguen tu camino:

jamás  se va rendir

quien sabe que no hay muerte más  hermosa

que morirse sin ti


mientras te espera.

dimarts, 28 de febrer de 2017

Ferrada de Las Alhambras (Teruel), Escalada a Montanejos (Castelló) i Ferrada del Peco (Castelló)


Dins la mateixa sortida, per la tarda vam anar a un racó molt especial, las Alhambras, Per arribar-hi cal agafar la sortida de l'autovia Sagunt -Teruel (núm 76) direcció Manzanera. Després d'aquesta població anar direcció, los Cerezos i trobarem un desviament a la dreta que indica las Alhambras un cop passada la població de seguida trobem cartell i  un petit pàrquing.

l'indret s'imposa, juntament amb l'hora de la tarda i l'estació hivernal  et dóna una sensació de solitud i petitesa difícilment descriptibles. 

Desenes de formes espectrals s'alcen d'aquesta terra torturada pel fred, el cerç i l'oblit com si reclamessin amb el seu gest una abraçada amb un  cel esquiu i avar.





 Contemplar i callar i donar gràcies per poder compartir.

Per aproximar-nos el camí és evident i el camí molt trillat, en 15 minuts estem a peu de via
 Comença enfilant-se per un esperó amb les grapes molt allunyades i que vam trobar força humit. Pots ajudar-te de preses naturals o en algun punt molt lliscós agafar-te un moment del cable.

 Arribes dalt una primera agulla i després vas flanquejant una mica més avall de la carena.


 Finalment arribes al cim i allí tens dues opcions fer un ràpel de 20m. fins al terra o bé, la que vam escollir nosaltres desgrimpar-la, encara que també les grapes requereixen passos llargs, tot i que és més fàcil del que sembla a primera vista.

 

Trobarem un collet i una sendera ens retorna al camí d'origen


Ja comencen a ajaçar-se les ombres i tot adquireix una dimensió més íntima amb l'entorn. És el darrer tresor que ens ofereixen aquestes agulles en el dia d'avui abans d'enterrar-se en la foscor.

Semblem forts i en realitat som tan febles en mig d'aquest paisatge auster i melancòlic. Vana és la nostra miserable victòria.



Un altre dels avantatges de viatjar és que sovint pots tastar una mica de l'antiga hospitalitat, en majúscules i en perill d'extinció, que ens va permetre gaudir d'una bona vetllada i trobar un bon recer en aquestes nits tan fredes. Gràcies al Pere i a la seva dona.






L'endemà, per variar una mica d'activitat, vam anar a trepar a Montanejos. Jo no hi havia estat mai però el racó és molt bonic. Nosaltres vam fer unes quantes vies fàcils  que hi ha en un sector de bordillos prop del refugi. La veritat és que amb la humitat que hi havia a la roca i el fred que hi feia no motivava massa, però encara hi vam posar voluntat.










Ja de tornada a casa vam aturar-nos a Soneja també accessible des de la mateixa autovia. Des d'aquesta població anem direcció Azuebar i hi trobarem una cruïlla que indica Ecoparque, anant seguint aquesta estreta carretera i al cap de pocs quilómetres trobarem una font a la vora dreta de la carretera que rep el nom del Peco. Atenció que és fàcil passar-se de llarg. Aparquem el cotxe, creuem la carretera i baixem per una pista que creua una rambleta i després s'enfila per uns bancals i arriba a peu de via. La paret és en tot moment visible des de la carretera.
També dic que està catalogada com a K1 i un trobo un pèl just, sí que és una via curta però hi ha algun tram atlètic i cal una mica de tècnica per algun pas. Potsewr un K2 seria més adient.


És curiós com enmig de camps de conreu floreix aquest petit cingler. La via és senzilla puges un primer tram vertical superant un minisostret i després de continuar uns metres tens l'opció d'anar a l'esquerra amb un flanqueig escadusser de peus i després reprendre la vertical  o continuar recte, però llavors és més curta, nosaltres vam optar pel flanqueig.















Per al descens tens tres opcions: Baixar a ràpel són uns 30m. però es poden fraccionar en 2 instal·lacions, Pujar al capdamunt del cingle i trobar un camí que baixa des d'uns conreus, o la que vam escollir, desgrimpar.





Ens va fer gràcia i també donar un punt de nostàlgia quan vam trobar aquest mural a Soneja amb un gran regust makokià. Eren temps de lluita i resistència directa. Ara hi han altres formes ja siguin de posicionaments individuals o de caire col·lectivo festiu, el temps dirà en què han quedat cadascuna.