dimecres, 19 d’abril de 2017

Corredor de la Figa (rasos de Das, Coma Oriola, Cerdanya)

Portem unes temporades que ens fa mandra el Pirineu hivernal, jo penso que és més psicològic pel fet de prendre el material de neu, fer un bivac en alçada i sobretot, sobretot, equipar-se de matinada. A banda els nostres genolls ja no són el que eren o això pensàvem.
Així que després d'insistir i rebelar-me sinó anàvem a fer un corredor vam decidir optar per anar a la Cerdanya i fer un bonic corredor amb poca aproximació, un recorregut lògic i un descens humà que ens va deixar un bon regust de boca.

Després d'un sopar infame en un wok infame el nostre inspector consulta diverses fonts d'inspiració per trobar l'estratègia per a demà

 Eureka, tot està clar.

Per arribar a l'inici de l'itinerari cal pujar a la Masella, concretament a les pistes de Como oriola a 195om d'alçada.
Allí vam tenir la sort de què l'aparcament estava net de neu i vam fer un bivac sense ensurts.
 A la matinada, el dia es va llevar radiant i ens vam dirigir a l'aproximació que puja per les pistes que baixen del refugi del niu de l'Àliga a la Tossa d'Alp.
El fet de pujar per pistes fa menys feixuga la marxa d'aproximació. 40 minuts i arribem a peu del circ que conforma els Rasos de Das. preparar-se i apa!!!


Remuntem les primeres pales, el Joando que és el més ensinistrat en això de l'esquí de muntanya puja amb els ídem. El nostre corredor es veu al centre-esquerra de la imatge, és el més estètic de la zona.







Un cop arribem a la part més engorjada la inclinació es fa més evident, encara que la ressenya posava que com a màxim havien 40 graus nosaltres amb el tou de neu podem dir que vam arribar perfectament als 55 graus en algun sector. La neu no estava dura i la petjada era sempre fonda i requeria d'esforç i de portar un ritme de petjada.


 És impactant el joc de llums que fa el cel amb la neu, una gamma de tonalitats blavenques que feien del paisatge una joia.







Arribem al cim i mentre esperem al Joando reivindiquem una altra de les grans passions: els castells
La tropa al complet
En aquest enllaç trobareu tota la informació per realitzar-lo

Durant el descens que es fa resseguint la carena fins trobar un pendent que ens durà un altre cop a les pistes vam trobar-nos amb un fet luctuós, no feia ni cinc minuts que un esquiador de muntanya s'havia estimbat  des d'una alçada de 80m. al mateix circ on havíem estat nosaltres. Ràpidament es van mobilitzar les assistències

Més tard en arribar al pàrquing vam veure tota la mobilització per recuperar les constants de l'esquiador que estava en estat crític. La muntanya és això, no saps mai quan et reserva la darrera actuació. Mentre tant seguim sempre fent equilibris, amb més o menys covardia sobre una corda fluixa.




En homenatge a aquesta persona anònima i a tota la gent que l'estimava inscric aquest poema de Benjamín Prado. Són rostres desconeguts que fan que la basarda niï al teu cor durant molt de temps.
El equilibrista

Hoy me ha dado mi amor dos órdenes distintas:

no olvides que te quiero y olvídate de mi.

Yo intento obedecerla,

partirme en dos y ser como el ángel  de Borges

que volaba a la vez a Oriente y Occidente,

al norte y al sur.

Partirme en dos

y que uno de ellos siempre pueda matar al otro

para seguirla a ella,

para poder creer que no se ha ido.

Al hombre que no olvida que le quieres

no lo van a vencer ni el tiempo

ni la duda;

no podrá  la tristeza cavar en el sus minas

 ni el desánimo  abrir sus embajadas.

Disipará las sombras,

simplemente,

con escribir tu nombre:

como cuando corrige la oscuridad del mundo

la gramática  blanca de la nieve.

El hombre al que suplicas que te olvide

sufrirá  la distancia,

la amargura,

el silencio implacable  que latido a latido

forma su perla negra dentro del corazón.

Quererte será  igual que beber con las manos:

El agua que detenga no va a calmar su sed

y el agua que se escape

se llevará  su vida.

Cuando llega la noche,

los dos sueñan que son el general que extiende

sobre tu piel

los planos del deseo.

Y al despertar, recuerdan que tu eres su horizonte

y te buscan,

y siguen tu camino:

jamás  se va rendir

quien sabe que no hay muerte más  hermosa

que morirse sin ti


mientras te espera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada