La lluna fa fluctuar les marees internes
Som un grup carinyós
En això consisteix la felicitat
Nit de lluna plena i amunt
La ferrada té un recorregut sinuós que va evitant els desploms més accentuats i que va superant petits passos que requereixen d'un impuls inicial
Guapa la lluna, oi?
El cimet
I un ràpel de 25m
Es nota que fa temps que no plou
La roca amb les primeres llums de l'alba
L'endemà bien tempranillo preparant-nos per la següent activitat
Aparquem a Casa Batlle a Montfalcó on hi ha un refugi que comença a agafar embranzida
La Paret d'Aragó en tota la seva esplendor
El camí està perfectament senyalitzat i primerament s'nterna per uns bosquets per anar a buscar les parets més properes a l'embassament
Després ens trobem amb el primer tram d'escales. Cal comentar que en l'actualitat tot es conserva en molt bon estat, però que al ser elements de fusta caldrà fer un manteniment períodic per tal de què no es malmetin les instal·lacions. Només cal anar atents en tot moment i un advertiment per als que tinguin un peu gran, els graons estan superjunts i dificulten la preogressió dels peus de gegants. També la barana de sirgues és per a hobbits.
El segon tram potser és un xic més vertiginós i en algun sector escupen cap enfora alguns desplomets
Després es va descendint cap al nou pont que uneix ambdues ribes del congost
Una perspectiva del cingle pel que passen les passarel·les
I de retorn que és pujada. En total unes tres hores.
Anem acumulant pols
Visitem les runes del poble abandonat d'Estall
I la casa del, fins fa poc, seu últim habitant, el pastor Santiago Domingo, tot un mite de la contrada
Finalment ens dirigim cap a Castillonroi una població al costat de la recta que uneix Alcarràs i el Portal dels Pirineus i que té una barrera rocallosa que presenta nombroses vies i encara ofereix infinites possibilitats.
Nosaltres ens vam decidir pel sector els amics i hi vam fer tres vies per tancar la jornada
Concretament Anton Ramon V. Delphine V i Teo V-
Molt bona roca i bon equipament, racó ideal per omplir algun buit temporal.
El José amb els seus clàssics contratemps
I algun vehicle a la carretera que també havia tingut contratemps
Finalment us deixo un article de Jordi Solà al Punt Avui sobre la necessitat de viure en comunitat d'una manera totalment different a la que ho fem en l'actualitat i recuperant formes que havien estat vàlides
Obrir
el ulls
08/03/14 02:00 - JORDI SOLÀ
Si
el que predomina és
una societat d'individus alienats, llavors s'eleva, quasi imperceptiblement, una forma subtil de totalitarisme
una societat d'individus alienats, llavors s'eleva, quasi imperceptiblement, una forma subtil de totalitarisme
L'home té una tendència
natural a formar comunitats estables; en totes les cultures, l'ascetisme o la
vida eremítica són l'expressió d'una realitat que s'oposa a una veritat
històrica: l'ésser s'emmiralla en l'altre i sovint troba en la dialèctica (la
forma civilitzada de la guerra) la seva dimensió culta. I per això mateix es
dota, en el seu context, d'un ordre moral i ètic. No hi ha individus isolats si
no és per voluntat pròpia. En aquest sentit, el procés d'individuació adoptat
com a model per les societats contemporànies va en contra d'allò que ens
relaciona: la nostra humanitat.
El
signe de la nostra època és la fragmentació. Les relacions humanes estan en una
etapa de transformació on la tecnologia juga un paper fonamental. De fet, hem
perdut el nord en esvair-se els referents clàssics; hi ha qui ho descriu en
termes de canvi de paradigma cultural: la transformació de la cultura –bressol
del pensament occidental– analògica en digital s'està fent sense transició.
D'altra banda, la política ha cedit el monopoli del poder i, en l'actualitat,
entitats sense pedigrí democràtic ocupen un lloc rellevant en el govern dels
assumptes temporals.
Tot
plegat ha debilitat la xarxa de relacions premoderna i, de retruc, la nostra
capacitat de respondre organitzadament a un poder que, de forma poc
dissimulada, pren partit per la individuació. Un canvi en tota regla de les
antigues estructures col·lectives per un “jo” exclusivament preocupat per la
contingència. Sobre això, el sociòleg Robert Castel suggereix una “sobrevaloració
dels individus alliberats de les constriccions imposades per la densa xarxa de
lligams socials”. El resultat: un individu sense vincle, afeblit i vulnerable,
en trobar-se mancat de la sensació de recer que antany proporcionava la
comunitat d'interessos.
Què
poden fer els treballadors d'una fàbrica en concurs de creditors si no tenen
les eines per lluitar contra un poderós fons d'inversió (cas real) en el marc
de la nova economia? Perquè aquest és el problema: reduït a cendres el sistema
de protecció social, l'individu modern sorgit de les teories de l'anarquisme
ultraliberal es troba sense poder fàctic –el grup en comunió– i, no menys greu,
sense els recursos necessaris a fi de consolidar els drets teòricament
implícits a la renovada condició de l'individu-per-llei. Només un petit grup
d'escollits treu el cap en un context de determinisme social
institucionalitzat. La por de la marginalització, en paraules de Bauman “la por
de ser inadequat”, és, ara com ara, una realitat universal.
El preu a pagar és molt alt. Velles categories encara vàlides com ara igualtat i veritat dormen el son dels justos. La veritat és una llavor buida que els pobles omplen amb paraules. La consensuen. Així s'han desenvolupat les grans civilitzacions. Ara, però, el dogma imperant empra apriorísticament termes com araflexibilitat o competitivitat amb el propòsit de justificar les equacions inintel·ligibles d'uns pressupostos a imposar, tot abandonant el concepte –tan perfectible com es vulgui– de justícia.
Val a dir que la inintel·ligibilitat del poder és un factor de marginalització absoluta de la ciutadania. Una ciutadania cada vegada més atomitzada en petits nuclis, desprotegits per la dificultat del llenguatge tècnic. El govern dels experts; la qüestió, però, és la següent: si no hi ha vincle col·lectiu, si el que predomina és una societat d'individus alienats, llavors s'eleva, gairebé imperceptiblement, una forma subtil de totalitarisme. Perquè, al cap i a la fi, fou l'absència de consens entre les parts, la manca de poder real per part del ciutadà, allò que conreà la il·lusió totalitària en el primer terç del s. XX.
