dimecres, 30 de gener del 2013

Torrent de la Corba (Bruguera, Ripollès)

Després del Nadal retornem a la cursa per actualitzar el Bloc, caldrà també actualitzar els nostres cossos o acabarem fent activitats alternatives.




Aprofitant per fer una visita a l'amic Toni, vam localitzar una activitat al Ripollès, el descens del Torrent de la Corba, un barranc eclipsat per les Gorges de Núria però que té suficient entitat per ser un descens força interessant.
 D'anada a Gombrèn vam amortitzar la tarda a la zona d'escalada del santuari de Queralt a Berga, una manera de justificar la cervesa. Fet remarcable és el del retorn de l'Albert a l'escenari dels somnis acuàtics  després de la delicada intervenció que va patir.


Com sempre una agradable vetllada amb sopar inclòs que ens permet temperar les emocions pel dia següent


L'endemà ens vam llevar amb un dia fred i rúfol però hi vam posar voluntat i ens vam canviar tot i els elements meteorològics.
Un exemple del que apuntàvem a la introducció
I tots contents cap amunt

Un cop arribats a uns prats en una mena d'altiplà ens vam replantejar la lectura de la ressenya i el seu apartat d'aproximació http://www.jordiraig.com/torrent-de-la-corba-a-ribes-de-freser-ripolles-barrancs/54
Concretament deia que abans d'entrar al poble i resulta que calia passar de llarg l'entrada al poble (que queda a la dreta) i dirigir-nos a la capçalera per una pista encimentada que t'hi porta directament.
Un cop localitzada l'entrada de seguida trobes la primera desgrimpada i els primer ràpel



Estava molt bé de cabal i l'entorn del bosc i el color de la roca li donen un encant molt singular




Un petit video per a finalitzar

Un lloc, en definitiva molt salvatge que et convida a perdre-t'hi i això té un perill...Llegiu-lo, paga la pena.

La temptació eremítica a Bruguera

Aguiló Fuster, Marian

Llibre de la mort

Bo i retut ans del migdia me n'hi entrat a dins d'un bosc,
ajaçant-me a baix d'un roure, freturós d'alè i repòs.
Del panteix de la pujada mester és refer-me un poc:
lo camí és de mala petja i m'ajup lo feix que port.
Adosserat pel brancatge que em guarda del pic del sol
sens empatxar-me la vista, que bé es descansa en est lloc!
Avinent, entre blancs còdols i alt herbei, corre una font
que convida amb suau fressa la desansiada son.
Mes tot esplaiant la vista l'esperit roman absort,
veent la Bellesa abraçada al Sublim amb mitja por.
Ací, catifes de molsa brodades totes de flors,
on les merles desafien a cantar als rossinyols.
Allà dalt, les cinglateres crestejant sos penyals roigs,
on los isards no s'hi arrisquen esporuguits pels voltors.
D'abadia torrejada s'alcen aquí els enderrocs,
enfront del castell que mostra fesos murs i trencats ponts.
Les cel·les dels ermitatges ha esbucat est segle foll,
forçant a viure entre els hòmens a l'home que naix amb cor.
Deixau-me, bon Déu, romandre en aquest afrau reclòs,
per gosar de tan bella obra, poblant-la amb antics records.
Assaciau-me amb sa bellesa, de què encara no en tinc prou;
vull gosar d'aquest pler, l'únic que més creix quan més ne gos.
Per una pobra cabana amagada entre aquests rocs
deixaria els grans vilatges i els palaus de més confort.











dissabte, 12 de gener del 2013

sortida a l'Ateneu de Madrid

M'omple d'orgull i satisfacció aquest post no esportiu, concretament la presentació del primer llibre de poemes del meu fill Enric. El llibre es titula "Adoración" i està publicat a l'editorial Polibea. Estic content perquè ha estat un procés silenciós i imperceptible  com un canvi d'estació, com el camí d'un núvol vers el mar, com la gradació cromàtica d'una fulla a la tardor. He conegut gent molt maca i acollidora, perquè després diguem dels madrilenys. A més, és molt diferent tocar un llibre materialment que llegir-lo digitalment. Els meus agraïments a tota la gent que l'ha acompanyat i l'ha fet sentir poeta.

No cal que totes les aventures es desenvolupin al medi natural, de fet la major part del temps ens construim en temps i espais aliens i cal que existeixi una bidireccionalitat entre un medi i un altre. Aquest és el cas de l'Enric que amara els seus poemes d'experiències vitals a la muntanya i que, notem els  qui el coneixem, amara de poesia la muntanya.

Marian Hierro i Antonia Múñoz, dues fites ineludibles camí del cim
 A l'esquerra observareu un vilatà a la Villa y Corte que mostra la samarreta d'imperi
A l'entrada del temple del saber


 Un record guapo
Alejandro Sanz i Javier Lostalé, els seus padrins literaris
Tots en actitud de "Adoración"
Els consells dels veterans
Trist final el del poeta vocacional

Somins de viatgers en el camí de retorn
I algún camió gai que ens assetjava
I un parell de poemes



S I L E N C I O ( T E R C E R A V O Z )




DAME un instante más
y te dejaré las olas vacías de ascensión;
hay quien llena cuando la vida parece escasa y se
                                                               [detiene.
Habla, los ángeles están en el agua:
son las vísceras del mar, esperan.
incluso, las nubes que han mentido, matado
y ocultado el remordimiento están de acuerdo conmigo:
debes hablarme más para entender la creación.
Absueltos de noche, lloraremos, cada uno
en el seno del otro; buscaremos costumbres en la
habitación.
no tenemos que demostrar tanto
—tanto dejar caer la luz en el borde de la sangre—
no tenemos que admitir nada que no sea un broche de
[infinitud,
cerca del fuego,
un hogar donde abrir las vastedades del azar.
dime, sólo dime, acércame más al secreto que quieres,
de retener en retener, de aguilera en aguilera,
de transformación en amor, evidencia en nuestras
[rodillas.
Busco la raíz del manzano en la medida del alma
y no puedo medir la distancia en el llegar lento del
[pensar la llama.




H Á B L A M E D E C O N S U E L O 





DECÍA al verme, donde el espíritu reposa,
que mis ojos estaban hechos de agua verde,
que parecían querer ser música de luz,
reflejo de rosas.
Ella me preguntaba ¿dónde aplacarás esa sed de alma?
no le pude decir que tenía que ser fuerte para
despertar mañana.
Mis dedos rozaban, entonces, el ángulo de la puerta;
acariciaban el humo, luz que pesa intensamente,
sentía al Señor cerca.
Padecía ebrio de consuelo la nada sobre la nada
y todos los ruidos batían tanto que no se dejaban ver.








divendres, 4 de gener del 2013

Cresta de l'Abellarol, Cresta Tío María (Sant Llorenç de Montgai)

Un cap de setmana tonto vam decidir fer una via referenciada al blog escalada per a tontos i després, com no era el dia anàvem a fer el tonto a una altra via i finalment, per fer el tonto, acabàrem a la Tio María.
M'explico. En primer lloc ens van dirigir a la Cresta de l'Abellerol, Una senzilla cresta de 3 llargs que té el seu puntet i normalment està solitària que, es un adjectiu molt infreqüent a Sant Llorenç
http://escaladaperatontos.blogspot.com.es/2010/10/la-cresta-de-labellarol.html
Aquest ésel lloc de l'aparcament i aquí mateix es dibuixa una sendera que hi mena
L'escalada és, en tot moment, agradable i vas trobant nombrosos ponts de roca equipats amb bagues


No em negareu que l'entorn és meravellós i aquí semblem de veritat
Més tard volíem anar a la Bob Esponja, però el fat ens havia investit d'heroïcitat i on deia esquerra vaig llegir esquerra i ens vam trobar sense adonar-nos a la Tio María. Com que la primera tirada semblava coïncidir amb la descripció cap amunt i quan el Joan feia la segona deia vols dir que això és quart, i jo sí home sí, potser ho agafes malament i sense adonar-nos ens vam trobar als peus del diedre de V+




El tren de la Pobla, tota una institució que s'hauria de conservar
La cresta des de diferents angles



http://ujamaors.blogspot.com.es/2012/01/cresta-tito.html
I els bons moments de cada jornada
encara que no ho sembli, des de Sòria, el Bruce i jo hem fet certa aproximació tot i que aquí el tingui immobilitzat
I és que la cosa està fotuda i som... en definitiva.... tontos