dissabte, 12 de gener del 2013

sortida a l'Ateneu de Madrid

M'omple d'orgull i satisfacció aquest post no esportiu, concretament la presentació del primer llibre de poemes del meu fill Enric. El llibre es titula "Adoración" i està publicat a l'editorial Polibea. Estic content perquè ha estat un procés silenciós i imperceptible  com un canvi d'estació, com el camí d'un núvol vers el mar, com la gradació cromàtica d'una fulla a la tardor. He conegut gent molt maca i acollidora, perquè després diguem dels madrilenys. A més, és molt diferent tocar un llibre materialment que llegir-lo digitalment. Els meus agraïments a tota la gent que l'ha acompanyat i l'ha fet sentir poeta.

No cal que totes les aventures es desenvolupin al medi natural, de fet la major part del temps ens construim en temps i espais aliens i cal que existeixi una bidireccionalitat entre un medi i un altre. Aquest és el cas de l'Enric que amara els seus poemes d'experiències vitals a la muntanya i que, notem els  qui el coneixem, amara de poesia la muntanya.

Marian Hierro i Antonia Múñoz, dues fites ineludibles camí del cim
 A l'esquerra observareu un vilatà a la Villa y Corte que mostra la samarreta d'imperi
A l'entrada del temple del saber


 Un record guapo
Alejandro Sanz i Javier Lostalé, els seus padrins literaris
Tots en actitud de "Adoración"
Els consells dels veterans
Trist final el del poeta vocacional

Somins de viatgers en el camí de retorn
I algún camió gai que ens assetjava
I un parell de poemes



S I L E N C I O ( T E R C E R A V O Z )




DAME un instante más
y te dejaré las olas vacías de ascensión;
hay quien llena cuando la vida parece escasa y se
                                                               [detiene.
Habla, los ángeles están en el agua:
son las vísceras del mar, esperan.
incluso, las nubes que han mentido, matado
y ocultado el remordimiento están de acuerdo conmigo:
debes hablarme más para entender la creación.
Absueltos de noche, lloraremos, cada uno
en el seno del otro; buscaremos costumbres en la
habitación.
no tenemos que demostrar tanto
—tanto dejar caer la luz en el borde de la sangre—
no tenemos que admitir nada que no sea un broche de
[infinitud,
cerca del fuego,
un hogar donde abrir las vastedades del azar.
dime, sólo dime, acércame más al secreto que quieres,
de retener en retener, de aguilera en aguilera,
de transformación en amor, evidencia en nuestras
[rodillas.
Busco la raíz del manzano en la medida del alma
y no puedo medir la distancia en el llegar lento del
[pensar la llama.




H Á B L A M E D E C O N S U E L O 





DECÍA al verme, donde el espíritu reposa,
que mis ojos estaban hechos de agua verde,
que parecían querer ser música de luz,
reflejo de rosas.
Ella me preguntaba ¿dónde aplacarás esa sed de alma?
no le pude decir que tenía que ser fuerte para
despertar mañana.
Mis dedos rozaban, entonces, el ángulo de la puerta;
acariciaban el humo, luz que pesa intensamente,
sentía al Señor cerca.
Padecía ebrio de consuelo la nada sobre la nada
y todos los ruidos batían tanto que no se dejaban ver.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada