dissabte, 31 d’octubre del 2015

Setmana Boja 2015, VI, Escalada al Fraileburu

La darrera activitat que vam realitzar en la nostra estada al País Basc va consistir en l'escalada del mític Fraileburu o Pico del Fraile, per la seva via normal. El Fraileburu és un gegant de pedra que domina imponent  la vall d'Arrastaria, prop d'Orduña.

La seva primera ascensió, ja mítica, al 1924 per ângel Sopeña, va causar una gran commoció en tots els entorns muntanyencs d'Euskadi i és considerada la primera escalada del País Basc.

Només amb la seva visió comprenem el perquè del nom de "Frare"

 Aquí el seu insigne conqueridor


No és una escalada difícil, ni llarga però conserva tot el sabor d'un itinerari autèntic i històric.
 Aquí veiem la penya de l'època i encara ens queixem de l'equipament o de què no anem a l'última en moda muntanyenca.


Per arribar-hi cal pujar la carretera que va des d'Ordunya fins al capdemunt del port del mateix nom i trobarem una aparcament habilitat, des d'allí una ampla pista va resseguint tota la carena fins al santuari de la mare de Déu d'Antigua. Un cop arribem gairebé enfront del monolit, Veurem que surt un sender d'una tanca que evita l'entrada de bestiar i que baixa vertiginós  al coll que l'uneix a la serra.



 Al fons és veu la pista procedent de l'aparcament
 L'atracció fotogènica del gegant de pedra és contínua





A l'esquerra s'observa el coll des d'on s'inicia l'escalada

Cal evitar transitar pels pendents amb  l'herba molla que ens podrien ocasionar un bon disgust



La via comença per un esperonet esgraonat fins arribar a una fissura, pas clau de la via i per uns murets fem cap a un pendent herbat que ens diposita al cim







Una salutació a la colla Joves de Valls


Les vistes a totes bandes són magnífiques


elles estan en el seu medi natural, amb total tranquil·litat



Altres ens observen des de dalt

El retorn al collet es fa amb un espectacular ràpel de 40m.
 Ell ja està a terra ferma

 El col·lega aeri espera carnassa?
Uff, que guapo!!!
Ens ajudem de la corda per descendir un fort pendent herbat
 Tots sincronitzats



Com sempre acudim a la farmaciola
Adéu, Frare!! restes per sempre en la teva eterna sol·litud



El Barón Rojo està content de la fita
 Ejem, no és el que es pensen, són dances rituals africanes...
 L'emoció el corprèn
Salut!!! ha sigut una setmana boja fantàstica en un lloc fantàstic
 però abans fem l'Última a casa Paco d'Alcover per passar els comptes de la sortida, com es pot compravar en el clarificador extracte inferior.


Per tancar us penjo l'himne del Gudari. Ho hem lluitat!!!

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Setmana Boja 2015 V. Barranc de la Cova de la Leze, Àraba

El barranc de la Leze és un dels més espectaculars del País Basc, personalment era la tercera vegada que el feia i mai em cansaria de repetir-ho. Aquàtic, misteriós, en un indret únic. En aquesta mateixa pàgina ja està ressenyat de la vegada anterior http://penyaroja63.blogspot.com.es/2013/03/setmana-boja-2013-barranc-de-la-leze.html amb un bon reportatge audiovisual. Ara només he penjat les fotos més significatives de la seqüènica d'esdeveniments

Sortint del pàrquing, una dura aproximació d'una hora ens diposita al capdamunt del cingle des d'on s'agafa el bosc que davalla ca a l'entrada a l'altra vessant.


 Els boscos estan impregnats d'una atmosfera màgica, talment com boscos d'on neixien les velles llegendes que es contaven a la vora del foc. La boirina que s'hi forma li dóna un aspecte encara més eteri.



 Al fons es divisa la immens úter geológic per on el riu travessa la muntanya

Després d'un ràpel que baixa per un torrent tributari accedeixes al torrent principal




I un passamà reequipat t'apropa a la capçalera





Un cop al si de la foscor, els ràpels no massa llargs és van succeïnt sense aturador.









Fins que ens alleuja veure un altre cop la llum del dia







L'altra cara de l'úter
 Recuperem el kit d'emergència


I com a ben educats convidem a altres barranquistes


Després a la tarda visita cultural a una fàbrica de cervesa artesana per seguir amb el tema




 I alguns s'entretenen amb les maquinetes

Las distancias no miden lo mismo...

Las distancias no miden lo mismo
de noche y de día.
A veces hay que esperar la noche
para que una distancia se acorte.
A veces hay que esperar el día.
Por otra parte
la oscuridad o la luz
teje de tal manera en ciertos casos
el espacio y sus combinaciones
que los valores se invierten:
lo largo se vuelve corto,
lo corto se vuelve largo.
Y además, hay un hecho:
la noche y el día no llenan igualmente el espacio,
ni siquiera totalmente.
Y no miden lo mismo
las distancias llenas
y las distancias vacías.
Como tampoco miden lo mismo
las distancias entre las cosas grandes
y las distancias entre las cosas pequeñas.

Roberto Juarroz