dissabte, 26 de desembre del 2015

Els Mollons, Via Àpia, La Pobla de Claramunt, (l'Anoia) - Cresta del Ferrán, la Garrotxa

A la tardor tan benigna que hem viscut va realitzar una intensa sortida per la Catalunya Vella.

En primer lloc vam anar als Mollons, concretament al Molló Gros, una zona d'escalada de l'Anoia que s'està revaloritzant després d'un període d'abandonament. Concretament per passar la tarda vam fer una clàssica, la Via Àpia, de dugues tirades i reequipada.

Per arribar-hi cal anar a la Pobla de Claramunt que està en ple Eix Transversal entre Vilafranca i Manresa. Des del poble hem de buscar per anar a l'estació i des d'allí superar les vies del tren per un pas elevat. Seguim pel carrer que anàvem i a la quarta cruïlla a l'esquerra trobarem el carrer Fleming, des d'allí seguim un cartell que diu "Els Masets". Quan trobem un segon cartell anem per l'esquerra i passem per sota de l'eix i anem paral·lels una estona i ignorem dos desviaments a la dreta. Quan trobem una altra cruïlla tirem a l'esquerra i arribarem a la vertical del Molló. En un petit aparcament podem deixar el cotxe i enfilant-nos per un camp d'oliveres i superant diversos marges on anem trobant traces de sender arribem al peu de la paret. Tot plegat uns 20 minuts de marxa.

 El Molló Gros
 Una combinació cridanera

El peu de via està indicat amb una vella placa metàl·lica 

 La Primera tirada va superant diferents ressalts fins arribar a l'arbre gran i fer una fàcil travessa en diagonal a l'esquerra.
 Arribant a la feixa
 Sortint de la reunió en la tirada més difícil
 Bonics boscos els de l'Anoia, llàstima de torre elèctrica.
 Puja un esperonet i finalitza per un diedre fissurat


El descens es fa per una canal que ens du a la base de la paret i posteruiorment seguint un senderó evident s'arriba al cotxe.

 El Joan s'ha fet franciscà? Un consell

 Celebrant-ho a la manera tradicional

Un edifici futurista a Olot


Escalar en tiempos revueltos

L'endemà cap a la cresta del Ferran, feia uns anys havíem fet un intent però se'ns feia fosc i vam abandonar quan encara quedava un terç de cresta.
La cresta del Ferran, és llarga de collons, 1600m de cresta amb un desnivell a supera d'uns 800m.


No us atabalaré amb la descripció de l'aproximació aquí va perfectament explicat
http://www.sefm.cat/mm/file/ressenyes/Cresta%20de%20Ferran.pdf

I unes imatges que poden ajudar a prendre perspectiva en aquests mars de roca




Creuant la riera
Primera placa  fissurada d'accès a la cresta. La roca és en general molt bona
El túnel que travessa la cresta

Ambient assegurat. Hi ha trams en que no hem d'anar encordats sinó s'allarga en excés el temps de realització de la cresta.

Ben esmolada!!!!
Vas trobant passos més tècnics i algun pitó escadusser.


Encara queda un món!!!!
En el pas més difícil i exposat de la cresta, llugerament desplomat
Sortint del tram.
El Cim!!! estem fets pols després de 6 hores d'escalada non stop.
Ja sense aigua arribem al coll i pensàvem que en aquest mas rebríem una mostra d'hospitalitat, res més lluny de la realitat. Amb l'excusa de què no tenia aigua i que les fonts estaven seques, ens va oferir la venda de refrescos, anda que no sabe el pagès!!!!
Lliurament de diplomes.

Tota una barreja de natura exhuberant, emocions, aventura i bon rotllo.

Us deixo amb un poema del savi sufí Rumi, el fundador dels dervixos dansaires, resumeix el nostre esperit d'aquell dia. No hi ha res més frapant que sentir-se petit enmig d'aquestes muntanyes. Som uns àtoms més de les roques i per uns instants potser els insuflem vida, el que és segur és que elles en la insuflen a nosaltres.














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada