Ascensió al Carlit (2921m)

Cada any em busco un espai de sol·litud per fer una mica de neteja personal i endreçar-me una mica. Enguany tocava anar a un cim que ja feia temps que m'engrescava, el Carlit, sotre de la Cerdanya, en aquest cas a França. Possiblement no és el millor cim per gaudir de la sol·litud però realment els seus paisatges són esplèndids i si et lleves aviat te n'enlliures de les corrues de gent que venen després.

La ressenya laq trobareu molt ben indicada a http://www.rutespirineus.cat/rutes/pica-del-carlit-des-de-les-bulloses
 Cal esmentar que si no voloeu fotre una patejada per carretera o agafar un bus cal arribar el dia previ després de les 19h.

Això sí aquests paratges són un autèntic festival de colors, blaus verdosos, blaus ultramar, blau brillant, verds maragda, verd herba, verd groguenc, i tota la gamma d'ocres. Una orgia per als ulls.

Afortunadament vaig poder escapolir-me de les immediacions del refugi i trobar un racó privilegiat per fruir assossegadament d'aquestes panoràmiques.

Com un maharajà...

 ...La soledad no es un estado sino una forma de ver. La que tienen los mares que arrojan lo que miran ( y hasta los propios ojos) a la playa.

L'endemà ,ben d'hora que diria en Guardiola, amunt

 Cada nou estany és un regal i el paisatge es va desenrotllant com un do, do de pit de la vall.

Per fi albirem el colós

 L'estany Sobirà a les seves faldes

 A l'esquerra s'aprecia el camí que s'enfila cap al cim

 L'estany Gelat últim mikrall abans de l'aresta-esperó  final.

...Los momentos de extrañamiento, de enajenación dichosa que nos precipitan a brevísimos tactos de algo que podría ser el paraíso.

 360 graus d'horitzons. A la seva vora no té cap rival.

I tornem cap a les aglomeracions.

 Recordar que per baixar has d'esperar que surti un autobús i baixar darrera seu sense poder avançar-lo.

...Casi todos los días me embarga la tristeza de no saber romper este hechizo de la inmovilidad, (ser es estar encadenado), y quisiera ser libre para poder caer como lo hacen las piedras sobre el agua de un lago. Unas ondas efímeras y luego reposar en el fondo, callarme  junto a las piedras que supieron huir del aire y la tierra.

( Fragments de "Rayuela", Julio Cortázar).

Ferrada de la Canal del Magí i Descens de la canal de l'Skapat, Les Moles del Don (Horta de Sant Joan)

Un cop estàs de vacances costa més, en general, quedar per fer alguna cosa. Havíem passat la preceptiva "Setmana Boja" i sense més pretensions ens vàrem proposar anar a fer una de les tres grans verticals que estan equipades a la paret de les Moles del Don a Horta. Són tres grans cicatrius que solquen aquesta bonica tàpia. 

"LA TROBADA"

Per als nostres seguidors més fidels aquest vídeo només serà una confirmació de les nostres febleses més accentuades que alhora poden ser virtuts postsetmana laboral, depèn com es miri. Vídeo totalment prescindible per a la resta de mortals almenys que hi hagi, entre las seves files, algun antropòleg de la post-postmodernitat o... de la vacuïtat

Sempre que tenim oportunitat, i l'oportunitat ens va néixer d'un amic que "mai" té l'oportunitat (L'Albert) aprofitem la tarda per fer alguna cosa que justifiqui la cervesa/es subsegüents. Aquest cop a la Llosa de Vandellòs (uns eslabs que cada cop són més eslabs, les crostes de roca és van descomposant) que permeten conjuminar un puntet de morat amb l'equilibri corporal i la psicomotricitat fina, tasca ingent directament proporcianal al líquid àmbar prèviament  ingerit. No obstant, normalment acabem satisfets del nostre "Ardor guerrero".

Escenes de la quotidianetat:

El Vi

No podia faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit: el vi encenia la taula,

encenia la casa, encenia la vida.

Una vella litúrgia el posava a la taula.

Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,

encenia la sang, palpitava en els ulls.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit, la nit febril de la caverna.

El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.

S'oficiava el vi, lentament i greument.

Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.

Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,

i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,

begut solemnement, l'aliment de la còlera,

el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.

El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,

l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.

Vicent Andrés Estellés

Como los años pasan y el recuerdo

A veces no perdona, te preguntas

Si el viaje que emprendiste

Merecerá la pena, si al final del camino

Habrás de arrepentirte al mirar hacia atrás.

Vicente García

La Canal del Magí és una petita ferrada que tant pot servir de pujada com de baixada, talment qualsevol cable al que ens agafem a la vida quan les adreces que ens donem nosaltres mateixos són confoses. Stop.

Ressenya: http://latrencanous.blogspot.com.es/2012/07/canal-del-magi.html

Quan mires avall de la teva panxa potser vegis els teus peus o les teves misèries quotidianes o les teus petits coratges que t'ajuden a surar. 

http://www.latrencanous.com/canals_dels_estrets.pdf

I si com lògicament passeu d'aquesta gasòfia (bonica paraula) de vídeos. fruïu d'aquest vídeo. Una obra mestra hipnòtica, poètica i pregona

Barranc del racó de l'Avellanar

Continuem amb l'emissió de més capítols retro, aquí podeu observar els nostres cabells sense canes i fins i tot amb cabell, la presència de la Tatiana que ja és mare i d'altres individus que ja són pares.

Quan arriba l'hivern si t'abelleix fer barrancs i no mullar-te, enlloc com als Ports. Els barrancs secs d'aquestes contrades et permeten endinsar-te dins dels cors dels diferents verals i trobar racons fascinants i màgics i, encara que soni a pedant, amb una gran força tel·lúrica. Aquest és el cas del racó de l'Avellanar a la Sènia.

ës una activitat molt completa tant pel que fa a l'aproximació com al descens i hi podem invertir perfectament de 5 a 6 hores. El punt de partida és l'Àrea recreativa de la Fou prop del pantà d'Ulldecona i l'aproximació és una mica complexa, però està ben detallada a
http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/barranc_del_raco_del_avellanar.htm

 Sortint del lloc on aparquem el vehicle i acaba el barranc, cal dir que nosaltres vam trobar la pista bastant malmesa i sort que anàvem amb tot terreny.

 La Font del Retaule un paratge bucòlic.

 Això és vida!!!

 I potser, l'arbre que més m'ha impressionat; El Faig Pare, un arbre milenari. BRUTAL!!! Perfectament podria ser un dels Ents del Senyor dels Anells.

 Bifurcació de piestes. Nosaltres cap els Plans i els Pallerols

 Un Teix també possiblement milenari, com l'Avi

 La capçalera del barranc

Els primers ràpels són més emboscats

 I poc a poc es va acanalant i esdevenint una bonica gorga amb ràpels espectaculars.

 Preparant la tàctica de l'últim "volao"

 Fantàstic, equipo B

 Celebrant l'èxit amb una gran companya, la Neus una senienca de tota la vida a un bar amb tradició i un nom que evoca altres temps, el Centre Obrer

La vida nos acorta la vista 
y nos alarga la mirada. 

¿Cómo poner otra figura en el paisaje
sin desarticularlo como una feria invadida por la tristeza, 
sin que las nubes o los árboles se despeguen
y salten como muñecos desarmados? 

¿Cómo poner una palabra en el paisaje
sin que el silencio se asuste
igual que un animal sorprendido en el bosque
o como una procesión que ha perdido su imagen? 

¿Cómo poner una muerte en el paisaje
sin que se vuelva frío
y se sumerja como una flauta
con todos los agujeros tapados? 

¿Cómo alargar un sueño
hasta que sea un punto en el paisaje, 
una figura, una palabra o la muerte, 
sin que el paisaje se desintegre como una burbuja? 

Nosotros ya no podemos dejar de estar en el paisaje siguiente, 
aunque sea un paisaje en blanco. 
Nosotros ya no podemos dejar de estar en la página siguiente, 
aunque la hayan arrancado. 

Roberto Juarroz