Des d'allí agafem la pista que ens porta al mirador del Gresolet on vam fer un bivac excel·lent. Llàstima que la nit va estar emboirada, però a tren d'alba es va anar aclarint i va quedar un dia espectacular. Els nois es van comportar molt bé. Només voldria comentar que no entenc com tanta gent hi puja sense casc. Amb més raó com més gent hi transita més possibilitats de què t'enviïn un pedrot. Veig que tothom va molt confiat i això passa en molts cims emblemàtics amb risc de caigudes de pedres. Jo estic content perquè ells van flipar a la seva manera. Comentar que la baixada clàssica per la tartera té una suposada variant per evitar malmetre més el pedregar, però cal comentar que també es troba força desdibuixada i no soluciona gairebé res.
Ara els veus com surten de les classes
espurnejants els ulls amb crits d'eufòria,
entresuats ells, les noies amb descarats pits
com llimones,
i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament
confós,
tot pensant què és el que t'atreu, encara,
d'aquesta ostentació, boja i procaç, de
joventut.
Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí
i ells passaran d'una revolada, sense veure't,
ràfega de llavis molsuts i cossos bruns,
per sempre irrecuperables, riallers i
exultants,
deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil
enveja.
¿És la luxúria de la ment que amanyaga
la dels cossos, o saber que encara esperen
l'agredolça revelació de l'experiència?
¿O és comprendre, justament, que no hi ha res
per evitar que també ells caiguin lentament,
al vell parany d'anar-se resignant al bo i
dolent
mentre creuen, enganyats, que es comencen a
conèixer?
De Joventut Procaç de Francesc Parcerises
