Cresta de Montnou IV, Solsonès

Tornem a aquesta comarca on cada cop descobreixes fantàstics racons nous.

Així que cap a Solsona i com no a sopar a cal Pixarada Xic

Però abans fem un màster en sistemes de seguretat en finques, com es pot observar al vídeo.

Ens retrobem amb la mMercè i el Josep Maria uns bons amics assidus al local i que sempre es preocupen per nosaltres i ens fan passar una molt bona estona.

Un altre bivac en un lloc indeterminat. El col·lega és la princesa del pèsol?

 A l'endemà, pugem cap al Coll de Jou i fem un esmorzar ala Coma, prop de Sant Llorenç de Morunys

 Per arribar al lloc on deixarem el cotxe cal anar des del Coll de Jou en direcció a Odèn després d'uns 8 o 9 km veurem una font a la dreta de la carretera, la font del Vermell. Uns 50m més endavant surt una pista que va ascendint fins que arribem a una masia a mà esquerra. La pista no és meravellosa, però anant amb compte és pot pujar amb un  turisme que no sigui molt baix.

Des de la masia seguim uns 50m la pista i a la dreta veiem una pista en desús que s'endinsa en el bosc, al cap d'us 15 minuts arribarem a un coll i un prat. Seguint per un senderó a mà esquerra trobarem un altre sender a mà esquerra que s'enfila fins arribar a una pedrera. Llavors cal localitzar l'entrada de la via, com a referència és la primera canal que trenca la muralla nord

Aquí veiem l'espit que marca l'inici de la canal. Aquesta permet anar-se'n assegurant i posant alguna peça.IV (25m)

La primera reunió es fa al collet, ja en plena cresta

 Després es puja per uns esperons tombats on cal vigilar algun bloc sospitós màxim IV- 40m

Al tercer llarg ja fem una progressió per una cresta esmolada i amb molt d'ambient i descendim uns metres fins arribar a un altre collet on trobem la reunió IV- 40m

 Finalment un últim llarg de II ens diposita al cim 40m

 La sensació de solitud és molt intensa en aquest racó i val la pena pujar fins aquí i fruir d'uns horitzons amplíssims

Per baixar es cerca un senderot per dessota el cim que va per un bosquet i en pocs metres veiem un gran arbre amb un cable i una robusta instal·lació de ràpel que ens diposita a la tartera. Ja només cal descendir i retrobar el senderó que ens porta al coll del prat.De material cal portar bagues llargues per llaçar arbres i arbustos i algun friend mitjà.

 Al collet vam trobar-nos una micològica sorpresa per paladejar algun rovellonet.

 M'encanten els colors de tardor, ja sé que sona molt cursi però m'encanten. Ocres, daurats, vermellencs de tot tipus, bronzes vells, un tresor per a la vista.

 La lluita del color contra la grisor de l'hivern, com reivindicant la futura primavera.

 I ja que em poso sentimental, sempre em posa nostàlgic i tendre aquest poema de Martí i Pol

Amb la tardor vindré

Miquel Martí i Pol

Amb la tardor vindré per la vora del riu,

pels camps ben plens de boira

i amb galls que matinegen,

quan tot és tan llunyà, del llit estant, que a penes

ens allibera del no-res un horitzó de pluja.

Amb la tardor i amb els carrers deserts

i el silenci a la nit i la certesa

de saber-me a recer, com una barca vella

en qualsevol port oblidat.

L’estiu s’allargà molt

i tant de sol m’ha colrat en excés.

Tinc les mans matusseres i endurides

de la pols dels camins

i els ulls cansats de combatre la llum.

Amb la tardor vindré i ens partirem de nou

el pa de quietud a la mateixa taula.

Jo hauré envellit i ploraré sovint

i essent de nit passejaré en silenci

pels carrers, pels jardins,

per les cases antigues.

I si em llegeix algun nen o algú amb ànima de nen un conte relacionat: En Plometes

I tornem a la vida més prosaïca i vulgar, berenant uns cigrons per fer-nos passar el fred.

Una excursió-grimpada excepcional. La Moleta del Molló 878m, la Bandera (893m), la Clapissa (918m)

Els Ports, un dels últims reductes  naturals que combina l’aprofitament de l’home i uns paratges únics. Des que els vaig descobrir de molt i molt jovenet i em van captivar ha plogut molt però cada cop faig nous descobriments i la visió de noves raconades no para de captivar-me.

Aquest és el cas d’avui. Sempre la nostra mirada es deté en alguns gegants petris que atrapen el nostre esperit muntanyenc i desperten el desig de pujar-hi. La Moleta del Molló és un cim solitari com un far que és un centinella immutable  del fantàstic racó de les Valls a Arnes . Els seus 896m han estat  singularitzats per la natura amb una silueta esvelta gairebé montserratina . El seu itinerari normal no és pas fàcil i requereix d’aquell punt d’audàcia que el converteix en tota una aventura integral. Si ho combinem amb un circuit per altres indrets emblemàtics ens quedarà una jornada rodona, per deixar una empremta perenne en els nostres 

arxius interns.

EL NOSTRE PATROCINADOR!!!! No és el Rakuten del Barça, ni ens paga res, però està bona.

. Com som uns vulgars amants de costums, fem un bon sopar 

 El Joando em presta la polsera del poder, una mena de giny macgiverià xinés que flipes

 Vostès es pensen que amb aquest didalet de vi hem de sopar dues persones, sort que després ho van corregir.

 Com que ja porto temps en el mundillo de l'ensenyament, retrobant exalumnes supersimpàtiques i supercanviades.

Cal celebrar que el nostre bivac tornava a estar practicable.

 Tot anava sobre rodes, el garito d'esmorzar d'Horta havia canviat d'amos i tornàvem a gaudir d'esmorzar de forquilla

Per a rribar al punt d'inici hem d'anar a Arnes i entrant al poble trobarem un indicador al Toll de Vidre, passats uns 5 Km  i seguint sempre per l'evident pista principal trobem un aparcament a mà esquerra i uns altres indicadors que ens diuen al Riu de la Vall. Deixem el cotxe.

 L'amic Joando, que és el rei de l'electrònica , sempre va fornit de solucions tecnològiques, inclosa la susdita pulsera de Macgiver

 Seguim la pista en la direcció que portàvem i al cap de pocs metres prenem una altra a l'esquerra. Quan veiem aquesta bassa agafem una pista forestal que hi porta. Hi arribem al cap de pocs metres.

 Aquí veiem el nostre objectiu. Guapo eh?

des del pla en què està ubicada la bassa trobarem un camí poc fressat que mira cap a la moleta.

Cal estar sempre atents i anar intuint per on va la sendera. En d'altres piulades he vist que la cosa era pitjor doncs per sort nostra anaves trobant marques vermelles que et permetien confirmar el bon camí. Aquest va molta estona emboscat fins arribar a un llom pedregós que s'adreça sota del primer contrafort del cim.

Les vistes de la Roca Ballestera són úniques

La ruta ens obliga a anar un xic a l'esquerra i trobem el primer tram equipat amb cadenes. Les cadenes són primetes i cal treballar bé de peus.

Passat aquest pas, seguim horitzontalment a l'esquerra per una lleixa més que una feixa molt estreta i on cal nar amb compte, tenim força pati a l'esquerra. Després arribats a un lloc, on la feixa ja és una feixa, el camí s'enfila per un bosc costerut.

 

La Moleta sembla que jugui a fet i amagar amb nosaltres

Arribem ara sota el següent contrafort i trobem un tram amb cadena curt però intens, al començament hi ha un tronc que ens pot ajudar per als peus  però es belluga força. A tibar!!!!

 Més tard flanquegem cap a la dreta i fem una petita grimpada.
 Ostres estic una mica rovellat!!!!

I ara ve un dels trams més adrenalítics de la pujada. Un flanqueig exposat a l'esquerra per una feixa estreta que ens duu a una darrera cadena que es converteix quan arribes en la teva millor amiga de tota la vida. Guapo, guapo.

Aquí decreixen les dificultats i només ens cal anar pujant per un torrent ample i ferm cap a un collet. tota la plana als nostres peus.

Un cop arribats al collet anem a l'esquerra a buscar un avantcim amb un pas  de II+ que fa més mala pinta que no pas la realitat, decissió i amunt!!!


jejeje totalment relaxat.

Després de la primera punta ens queda l'ültim "susto" un passet de III- a la dreta d'on està el Joando i cim

 Un cim extret d'un dibuix de nen. Una agulleta amb infinit per totes bandes.

 

No hi han paraules per   aquesta visió

Per baixar, sí que es podria desgrimpar el que hem pujat, però la qualitat de la roca i l'existència de dues instal·lacions de ràpli ho fan desaconsellable. Així que des de sengles savines, avall!!

Ara un cop tornem al coll que havíem arribat cal dirigir-se a la dreta cap a un cim evident, la Bandera, a través d'una carena senzilla amb un sender indefinit entre els boixos, fem el segon cim del dia.

Baixem d'aquest cim i ens dirigim en diagonal cap al sud a resseguir un altre cordal que ens durà a la Clapissa, el cim més alt de la jornada i també força espectacular.

Anirem resseguint la carena i trobarem dos obstacles:

Una primera desgrimpada de 7 o 8m que és millor rapelar

I al cap de poc temps un altre ressalt de 15m on hi ha una cadena que ens pot ajudar a baixar o tres instal·lacions de ràpel a la dreta d'aquesta cadena. El ressalt és molt vertical i vam optar davant tanta oferta de ràpel, per rapelar valgui la redundància.

Aquí veiem al fons, la Moleta des d'on estàvem

Ara tocava la part més vertiginosa, anar seguint la cresta cap al sud-oest direcció a la vall. La cresta pel seu vessant sud, cau centenars de metres i hi ha alguns trams força estrets on cal anar amb compte, també es poden evitar els trams més compromesos descendint pel vessant nord i resseguint penosament la cresta.

De baixada ens topem amb el fenòmen que dóna nom al cim, la Clapissa, una enorme llastra gairebé suspesa al buit i que s'aguant com per miracle. És una mica esfereïdor mirar per la seva escletxa al buit

Anirem seguint la cresta fins que es va convertint en un ample llom. Aquí hem d'estar amatents a localitzar unes desgastades i escadusseres marques grogues que ens permetran trobar els punts febles dels diferents contraforts fins arribar al bosc previ a la pista. Un últim ràpel de 8m en un tram delicat és el darrer obstacle.

Arribarem a la pista i ja no cal sinó seguir-la a la dreta duant uns vint minuts fins arribar al lloc en havíem aparcat. En total han estat unes 5 hores i mitja d'activitat en les quals cal incloure la instal·lació de diferents ràpels.

Una última llambregada al nostre objectiu. S'hem portat bé.

Jo també, com les aus, faria el vol,

si pogués, vers les crestes més agudes,

i, prop del cel, les roques cantelludes

  serien del meu cor, l’últim bressol!

                                                                         Pepita Planas

“ Ficar la mà a terra.

Enfonsar profundament

la mà en la humitat

de la terra.

I aquesta pressió,

contra totes les coses

que transporto.

Per què?

Què és, doncs?

D’entre tot el paisatge,

on habita?

A dintre què hi ha?

Laia Nogera “Caure”