Barranc del racó de l'Avellanar

Continuem amb l'emissió de més capítols retro, aquí podeu observar els nostres cabells sense canes i fins i tot amb cabell, la presència de la Tatiana que ja és mare i d'altres individus que ja són pares.

Quan arriba l'hivern si t'abelleix fer barrancs i no mullar-te, enlloc com als Ports. Els barrancs secs d'aquestes contrades et permeten endinsar-te dins dels cors dels diferents verals i trobar racons fascinants i màgics i, encara que soni a pedant, amb una gran força tel·lúrica. Aquest és el cas del racó de l'Avellanar a la Sènia.

ës una activitat molt completa tant pel que fa a l'aproximació com al descens i hi podem invertir perfectament de 5 a 6 hores. El punt de partida és l'Àrea recreativa de la Fou prop del pantà d'Ulldecona i l'aproximació és una mica complexa, però està ben detallada a
http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/barranc_del_raco_del_avellanar.htm

 Sortint del lloc on aparquem el vehicle i acaba el barranc, cal dir que nosaltres vam trobar la pista bastant malmesa i sort que anàvem amb tot terreny.

 La Font del Retaule un paratge bucòlic.

 Això és vida!!!

 I potser, l'arbre que més m'ha impressionat; El Faig Pare, un arbre milenari. BRUTAL!!! Perfectament podria ser un dels Ents del Senyor dels Anells.

 Bifurcació de piestes. Nosaltres cap els Plans i els Pallerols

 Un Teix també possiblement milenari, com l'Avi

 La capçalera del barranc

Els primers ràpels són més emboscats

 I poc a poc es va acanalant i esdevenint una bonica gorga amb ràpels espectaculars.

 Preparant la tàctica de l'últim "volao"

 Fantàstic, equipo B

 Celebrant l'èxit amb una gran companya, la Neus una senienca de tota la vida a un bar amb tradició i un nom que evoca altres temps, el Centre Obrer

La vida nos acorta la vista 
y nos alarga la mirada. 

¿Cómo poner otra figura en el paisaje
sin desarticularlo como una feria invadida por la tristeza, 
sin que las nubes o los árboles se despeguen
y salten como muñecos desarmados? 

¿Cómo poner una palabra en el paisaje
sin que el silencio se asuste
igual que un animal sorprendido en el bosque
o como una procesión que ha perdido su imagen? 

¿Cómo poner una muerte en el paisaje
sin que se vuelva frío
y se sumerja como una flauta
con todos los agujeros tapados? 

¿Cómo alargar un sueño
hasta que sea un punto en el paisaje, 
una figura, una palabra o la muerte, 
sin que el paisaje se desintegre como una burbuja? 

Nosotros ya no podemos dejar de estar en el paisaje siguiente, 
aunque sea un paisaje en blanco. 
Nosotros ya no podemos dejar de estar en la página siguiente, 
aunque la hayan arrancado. 

Roberto Juarroz