Un cop estàs de vacances costa més, en general, quedar per fer alguna cosa. Havíem passat la preceptiva "Setmana Boja" i sense més pretensions ens vàrem proposar anar a fer una de les tres grans verticals que estan equipades a la paret de les Moles del Don a Horta. Són tres grans cicatrius que solquen aquesta bonica tàpia.
"LA TROBADA"
Per als nostres seguidors més fidels aquest vídeo només serà una confirmació de les nostres febleses més accentuades que alhora poden ser virtuts postsetmana laboral, depèn com es miri. Vídeo totalment prescindible per a la resta de mortals almenys que hi hagi, entre las seves files, algun antropòleg de la post-postmodernitat o... de la vacuïtat
Sempre que tenim oportunitat, i l'oportunitat ens va néixer d'un amic que "mai" té l'oportunitat (L'Albert) aprofitem la tarda per fer alguna cosa que justifiqui la cervesa/es subsegüents. Aquest cop a la Llosa de Vandellòs (uns eslabs que cada cop són més eslabs, les crostes de roca és van descomposant) que permeten conjuminar un puntet de morat amb l'equilibri corporal i la psicomotricitat fina, tasca ingent directament proporcianal al líquid àmbar prèviament ingerit. No obstant, normalment acabem satisfets del nostre "Ardor guerrero".
Escenes de la quotidianetat:
El Vi
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.
Vicent Andrés Estellés
Como los años pasan y el recuerdo
A veces no
perdona, te preguntas
Si el viaje que emprendiste
Merecerá la pena, si al final del camino
Habrás de arrepentirte al mirar hacia atrás.
Vicente García
Vicente García
La Canal del Magí és una petita ferrada que tant pot servir de pujada com de baixada, talment qualsevol cable al que ens agafem a la vida quan les adreces que ens donem nosaltres mateixos són confoses. Stop.
Quan mires avall de la teva panxa potser vegis els teus peus o les teves misèries quotidianes o les teus petits coratges que t'ajuden a surar.
I si com lògicament passeu d'aquesta gasòfia (bonica paraula) de vídeos. fruïu d'aquest vídeo. Una obra mestra hipnòtica, poètica i pregona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada