Amb aquest començament d'any venen, com sempre, els bons propòsits. Un d'ells sempre ha estat el de construir un bloc on reculli especialment aquelles experiències muntanyenques que em vagin esdevenint a partir d'ara, això no impedeix que pugui acollir moltes altres experiències que també em conformen com aquell qui sóc en cada moment: Família, amics, llibres, música, companys, alumnes... A veure si tinc prou perseverança per afrontar aquesta nova aventura
Com cada any no hi va mancar la cita anyal del dia de Sant Silvestre on ens trobem equip A i equip B per acomiadar l'any
EXCURS: Si arribo a saber com de complicat es preseentava el 2013...
Ens vam trobar en un petit sector d'escalada al costat de la carretera molt a prop del pàrquing per pujar al Roc Ponent. Unes vietes per gaudir i acabar bé l'any.
Unes paraules abans de començar
Final de año
Jorge Luis Borges Ni el pormenor simbólico de reemplazar un tres por un dos ni esa metáfora baldía que convoca un lapso que muere y otro que surge ni el cumplimiento de un proceso astronómico aturden y socavan la altiplanicie de esta noche y nos obligan a esperar las doce irreparables campanadas. La causa verdadera es la sospecha general y borrosa del enigma del Tiempo; es el asombro ante el milagro de que a despecho de infinitos azares, de que a despecho de que somos las gotas del río de Heráclito, perdure algo en nosotros: inmóvil.
Hi han sortides en què no tens en ment un objectiu esportiu clar, sí que tens clar un objectiu socio-gastronòmic de retrobada amb la major part de l'equipo B. La nostra seu en terres d'Osca ja la coneixeu i allí comencem la vetllada
El que comença amb una lectura-traducció de fragments d'Espinàs on surt esmentat el bon amic Jesús
es va veient alterat, com en tot bon cercle literari, per la ingesta traïdora del clarete de la casa que transmuta conductes civilitzades en unes altres d' una mena diferent.
Finalment la nit ens venç i ens tempera
La cresta de la Cruz sempre havia estat la típica activitat que tot creuant els túnels d'Olvena ens conjuràvem de fer però que mai havíem intentat.
L'accès es fa des del capdemunt del poble seguint un sender que baixa cap a laa carretera fins arribar a una canal llòbrega i humida que hi ha després de la primera agulla i que està coronada per un arbre molt característic
La via té de tot, però especialment molt d'ambient, la roca és prou bona en general i les reunions estan equipades, no obstant no està de més portar algun friend o encastador per donar més seguretat. Hi ha trams molt aeris i la dificultat màxima es concentra en un mur amb un pas final de V una mica més tècnic. Els últims trams es poden fer a l'ensamble i acabe ben bé dalt del mirador. Una de les crestes més maquess que he fet.
M'he decidit a reprendre el blog, després d'un període força complicat a nivell emocional i familiar amb un fort desgast mental, m'he imposat intentar trenar un altre cop els fils de la meva existència. Res serà el mateix després d'aquest estiu però hi han uns substrats vitals que no els puc deixar perdre, més que res per no deixatar-me encara més. Començo amb un poema de Gabriel Celaya que en el seu origen era de temàtica social, però que com tot bon poema cadascú se'l fa seu a la seva manera. Hi han versos, especialment els de la primera part, que per a mi ara, em sonen de manera molt potent i terapèutica.
M'agrada reenganxar-me amb una sortida molt especial que vaig viure amb el meu fill petit, l'Aniol, una autèntica aventura amb molt de patiment com a pare però que sé que va donar solatge a tots els qui hi van participar (Enrico, Eva, Edu i Marc)
Hi havia una vegada un pare i una mare que discutien sobre l'oportunitat o no de què el seu fill petit fes la seva primera cresta. El nen ho va escoltar i va insistir-hi tant que al final hi van anar.
Al principi tot era molt bonic... els boscos, els paisatges, la gent era feliç
El camí era prreciós, un dia d'hivern mirífic.
La cosa s'anava posant dreta
I el nostre heroi anava deixant molletes de pa per retrobar el camí de tornada
L'escalada és senzilla i molt maca, amb una roca excel·lent i d'un color preciós
I finalment el cim
Però el que no sabien els nostres amics és que la nit els començava a engolir
I que uns malvats ocells s'havien menjat les molles que marcaven el camí de retorn
Així que van agafar un altre camí que semblava més fàcil, però la cosa es va anar complicant durant unes quantes hores fins arribar a la fi al Turó de l'Home quan era negra nit i ser rescatats per l'Enrico algun quilòmetre més avall.
