Amb aquest començament d'any venen, com sempre, els bons propòsits. Un d'ells sempre ha estat el de construir un bloc on reculli especialment aquelles experiències muntanyenques que em vagin esdevenint a partir d'ara, això no impedeix que pugui acollir moltes altres experiències que també em conformen com aquell qui sóc en cada moment: Família, amics, llibres, música, companys, alumnes... A veure si tinc prou perseverança per afrontar aquesta nova aventura
divendres, 13 de setembre del 2013
Les Agudes (Montseny) per la Cesta dels Castellets (170msn)
M'he decidit a reprendre el blog, després d'un període força complicat a nivell emocional i familiar amb un fort desgast mental, m'he imposat intentar trenar un altre cop els fils de la meva existència. Res serà el mateix després d'aquest estiu però hi han uns substrats vitals que no els puc deixar perdre, més que res per no deixatar-me encara més. Començo amb un poema de Gabriel Celaya que en el seu origen era de temàtica social, però que com tot bon poema cadascú se'l fa seu a la seva manera. Hi han versos, especialment els de la primera part, que per a mi ara, em sonen de manera molt potent i terapèutica.
M'agrada reenganxar-me amb una sortida molt especial que vaig viure amb el meu fill petit, l'Aniol, una autèntica aventura amb molt de patiment com a pare però que sé que va donar solatge a tots els qui hi van participar (Enrico, Eva, Edu i Marc)
Hi havia una vegada un pare i una mare que discutien sobre l'oportunitat o no de què el seu fill petit fes la seva primera cresta. El nen ho va escoltar i va insistir-hi tant que al final hi van anar.
Al principi tot era molt bonic... els boscos, els paisatges, la gent era feliç
El camí era prreciós, un dia d'hivern mirífic.
La cosa s'anava posant dreta
I el nostre heroi anava deixant molletes de pa per retrobar el camí de tornada
L'escalada és senzilla i molt maca, amb una roca excel·lent i d'un color preciós
I finalment el cim
Però el que no sabien els nostres amics és que la nit els començava a engolir
I que uns malvats ocells s'havien menjat les molles que marcaven el camí de retorn
Així que van agafar un altre camí que semblava més fàcil, però la cosa es va anar complicant durant unes quantes hores fins arribar a la fi al Turó de l'Home quan era negra nit i ser rescatats per l'Enrico algun quilòmetre més avall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada