Barranc del racó de l'Avellanar

Continuem amb l'emissió de més capítols retro, aquí podeu observar els nostres cabells sense canes i fins i tot amb cabell, la presència de la Tatiana que ja és mare i d'altres individus que ja són pares.

Quan arriba l'hivern si t'abelleix fer barrancs i no mullar-te, enlloc com als Ports. Els barrancs secs d'aquestes contrades et permeten endinsar-te dins dels cors dels diferents verals i trobar racons fascinants i màgics i, encara que soni a pedant, amb una gran força tel·lúrica. Aquest és el cas del racó de l'Avellanar a la Sènia.

ës una activitat molt completa tant pel que fa a l'aproximació com al descens i hi podem invertir perfectament de 5 a 6 hores. El punt de partida és l'Àrea recreativa de la Fou prop del pantà d'Ulldecona i l'aproximació és una mica complexa, però està ben detallada a
http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/barranc_del_raco_del_avellanar.htm

 Sortint del lloc on aparquem el vehicle i acaba el barranc, cal dir que nosaltres vam trobar la pista bastant malmesa i sort que anàvem amb tot terreny.

 La Font del Retaule un paratge bucòlic.

 Això és vida!!!

 I potser, l'arbre que més m'ha impressionat; El Faig Pare, un arbre milenari. BRUTAL!!! Perfectament podria ser un dels Ents del Senyor dels Anells.

 Bifurcació de piestes. Nosaltres cap els Plans i els Pallerols

 Un Teix també possiblement milenari, com l'Avi

 La capçalera del barranc

Els primers ràpels són més emboscats

 I poc a poc es va acanalant i esdevenint una bonica gorga amb ràpels espectaculars.

 Preparant la tàctica de l'últim "volao"

 Fantàstic, equipo B

 Celebrant l'èxit amb una gran companya, la Neus una senienca de tota la vida a un bar amb tradició i un nom que evoca altres temps, el Centre Obrer

La vida nos acorta la vista 
y nos alarga la mirada. 

¿Cómo poner otra figura en el paisaje
sin desarticularlo como una feria invadida por la tristeza, 
sin que las nubes o los árboles se despeguen
y salten como muñecos desarmados? 

¿Cómo poner una palabra en el paisaje
sin que el silencio se asuste
igual que un animal sorprendido en el bosque
o como una procesión que ha perdido su imagen? 

¿Cómo poner una muerte en el paisaje
sin que se vuelva frío
y se sumerja como una flauta
con todos los agujeros tapados? 

¿Cómo alargar un sueño
hasta que sea un punto en el paisaje, 
una figura, una palabra o la muerte, 
sin que el paisaje se desintegre como una burbuja? 

Nosotros ya no podemos dejar de estar en el paisaje siguiente, 
aunque sea un paisaje en blanco. 
Nosotros ya no podemos dejar de estar en la página siguiente, 
aunque la hayan arrancado. 

Roberto Juarroz

Cresta del Sol, Vall del Lord, Sant Llorenç de Morunys (Solsonès)

Feia molt de temps que no tornava a aquesta cresta, en la meva opinió la més estètica de les que s'han obert a la zona i no em va importar gens repetir-la. Un entorn esplèndid i una cresta que sense ser massa exigent té un parell de trams dificilets i requereix atenció doncs les assegurances allunyen bastant. Las roca en genral és bona i el reocrregut és molt evident. Cal preveure d'anar a l'ensamble si volem fer un horari digne.

 La prèvia aquesta vegada va ser a la Riba en un totxet que hi ha camí de la Penyaroja i que l'amic Edu ha anat equipant amablement per totes les seves cares (amables). Vies de 2 o 3 xapes per passar una bona estona.
 La tarda estava carregada d'averanys...com diria el poeta

 No amics, no és la Cova del Sado

El José abans de descobrir el secret de l'eterna primitud


Mai havíem trobat baixada la barrera de Tàrrega

Un mural, de l'escorxador de l'Ârea de Guissona,  on es reflecteix la cara de felicitat de bous,vaques i porcs. Curiosa associació.

Cediu el pas que hi han necessitats!!!

El tobogan més de llarg de Catalunya situat a la població de Biosca, malauradamen tot està molt malmès des que

Biosca subhasta 2 cases per pagar 180.000 € d'indemnització per una caiguda del tobogan

Per pagar a una nena que es va lesionar en l'atracció i a la qual la justícia obliga a compensar

Després ja a Solsona... arribem al bar

En un carrer molt poètic

Et deixen les ampolles perquè et serveixis a gust... excel·lent tracte bon menjar... que més es pot demanar?

El soplido del verso

El bar tiene algo, digamos, atmosférico, abrumador y feliz, sin contar la bebida. Cuanto menos selecto, a veces, mejor. Todos sabemos que, por momentos, la vulgaridad es una hamaca, y que la vida, después de todo, está compuesta de unos momentos por aquí, y unos momentos por allá. A continuación, te mueres. Si tienes mala suerte, ni siquiera te mueres. José Hierro fue, seguramente, el último gran poeta de bar. Sostenía que la poesía “sopla” dónde y cómo quiere, así que él se encerraba en el bar La Moderna, a dos pasos de su casa en Madrid. Porque los poemas surgen “al hilo del vivir”. No había que esperarlos con ceremonia, ni siquiera recibirlos en casa, sentado a una mesa de madera noble, o en un sofá orejero. Cualquier lugar, incluido el más vulgar y anodino, valía. En su última época, con problemas incluso para respirar, los obreros y estudiantes que acudían a La Moderna por las tardes veían llegar a Pepe Hierro empujando la poesía y el carro con la bombona de oxígeno. Se había acostumbrado demasiado íntimamente a aquel ambiente, y el poema solo se acercaba a él si silbaban con desesperación la máquina tragaperras y las tazas, si se arrastraban las sillas y si la máquina de moler el café hacía vibrar las paredes, con ese ronquido tan molesto y necesario. Entretanto, sin nada de solemnidad, Pepe escribía y sorbía chinchón, como si la poesía fuese esa hora y media de partida de tute diario, durante la que te olvidas de que eres mortal, y que antes o después tendrás que abandonar tu hogar para regresar a tu casa. En alguna ocasión declaró que no es que le gustase por encima de todo escribir en el bar, pero sí que aborrecía escribir en casa. En realidad, le resultaba imposible. “Cuando mis hijos eran niños yo escribía en casa y, de repente, venía uno y te preguntaba sobre tal o cual ejercicio o te pedía dos pesetas para la lechuga. Y decidí escribir en los bares, a pesar del ruido”.....

Val la pena aquest article de Juan Tallón a http://www.jotdown.es/2013/05/mientras-haya-bares/

Sempre fent amics

L'endemà l'aproximacio va suoerant diferents bosquets i contraforts rocosos fins arribar al collet on comença l'aresta.

La ressenya original

http://antxpavil.blogspot.com/2007/02/cresta-del-sol.html

Magnífiques vistes..i anem superant una successió d'agulles amb un conglomerat prou acceptable sobretot en la primera meitat. Anem trobant parabolts i savines i també és pot possar algun encastador. Calen bagues llargues.

El cim

Un pont natural de baixada i desgrimpades delicades

El ràpel per una canal estreta.

El sector de la ferrata, fustata, plasticata

Volent demostrar de totes, totes que s'ha aprimat