Amb aquest començament d'any venen, com sempre, els bons propòsits. Un d'ells sempre ha estat el de construir un bloc on reculli especialment aquelles experiències muntanyenques que em vagin esdevenint a partir d'ara, això no impedeix que pugui acollir moltes altres experiències que també em conformen com aquell qui sóc en cada moment: Família, amics, llibres, música, companys, alumnes... A veure si tinc prou perseverança per afrontar aquesta nova aventura
La ment ja començava a estressar-se després de tants dies d'activitat non-stop i al següent dia vam buscar quelcom més de pànxing. Així que vam anar a los Cahorros de Monachil, prop de Granada, amb un paisatge especdtacular però a tope de penya.
Els cahorros serien una mena de rasa gegant que ha anat formant el riu, vaja uns estrets.
per arribar-hi anirem direcció El Purche-Estació d'esquí i un cop passat un garito que es diu Puntarrón hi ha una zona d'aparcament.que si aneu una mica tard estarà a tope i us haureu de buscar la vida, des d'allí anem una mica enrera i enfilem un camí que en tot moment està ben indicat. Travessant una mena de carrers amb petis cortijos enfilem una bona pujada fins a un coll o una era que en diuen ells.
El paisatge és molt bonic, llàstima de la invasió humana (nosaltres no ens exculpem pas) des d'allí per l'esquerra un senderó es va endinsant al congost
Un cop a l'entrada anirem reseguint un senderó estret que de vegades requerirà l'ajuda d'alguna grapa per no caure al riu
Finalment i en competència darwiniana amb altres mortals trobem un raconet de riu on alleujar la calda.
Al final, en veure l'esplendor dels nostres cossos, un seguit de pintors de diferents estils ens van immortalitzar en aquestes obres que sobreviuran als seus autors i estaran entre les més cotitzades en els cercles de marchants d'arts.
Com a mostra final d'aquesta orgia artística una obra hiperrealista que no sé d'on va sortir, ni per quins motius, però la model no estava pas malament
Bé tots els oracles coneguts i per conèixer vaticinaven una decadència dels nostres objectius esportius. Després d'un escombrat per internet vam trobar un barranc que semblava la peça que podia encaixar amb el nostre estat físico-anímic: El barranc del Grajo a Loja.
Si algú hi està molt interessat us deixo totes les referències en aquest enllaç http://descensobarrancos.blogspot.com.es/2013/05/barranco-arroyo-grajoloja-gr.html
Nosaltres esperàvem trobar, almenys, un fil d'aigua i en canvi va ser el xoc mental amb la idea que hom es pot fer de realitzar activitats en el medi a Andalusia en ple estiu.
Aquí caminant per pistes de foc, a l'esquerra de tot es veu una pista que en teoria ens portarà a la vall del barranc. Encara erem moderadament optimistes.
Lavall del barranc, passem del moderadament al minsament optimistes
Unes putes oques ens disputem la capçalera del barranc, alerta roja pel que fa a l'optimisme
No està pixant per fer crèixer el cabal, està deprimint-se
Ha foragitat les oques i malda per obtenir líquid de supervivència
Nacimiento de la rajilla de la puta m.... que va parir al que deia en alguna ressenya neopreno completo
Estímuls finals
No passa res....
Finalment trobem un bareto lumpen a Loja i tenim unes sessions d'agermanament catalano-andaluses que ens refan de tots els patiments corporals i espirituals de la jornada. Com veureu mostrem les millors gales i a mi em sobresurt una samarreta d'imperi que sembla que ara és l'últim crit de moda a les passarel·les europees
Somia en grans cascades del Pirineu o en dónes o en ambdues coses, la seva ment no té més opcions
Hem resistit tota mena de proves físiques i mentals, som uns campions!!!!!
Finalment a la 1 de la matinada decidim fer els prop de 900 quilòmetres fins a les nostres llars.
De veritat que l'estada per terres de Granada ens ha omplert el cori romandrà en les nostres tertúlies muntanyenco-nostàlgiques, esperem tornar-hi
Us deixo amb aquesta gran cançó basada en un romanç sobre la pèrdua de Granada
Al dia següent ens dirigim a la província de Màlaga, concretament al municipi de Comares, on han instal·lat en els cingles de la cara Nord tres vies ferrades.
El poble és molt guapo encimbellat dalt d'un turó domina tota la comarca de l'Axarquía. Fruiters tropicals esquitxen el seu paisatge i li dóna un punt d'irrealitat, mangos, alvocats, xirimoies, litxis, maracuiàs.
per arribar a peu de via, no hem d'agafar l'entrada principal del poble, sinó que agafarem un trencall que s'endinsa a la seva part nord i allí, al costat d'un mirador, trobarem un pàrquing, des d'allí i seguint el camí que va a la fuente Gorda, la primera via que trobem, i la més dura, és la de la Puerta del Agua.
Curiosament, totes les vies acaben en una porta amb balda que has d'obrir i ja surts al carrer. Una peculiaritat que no havia vist encara.
Que més podem demanar!!!!! un banquet per canviar-se
La via és prou atlètica i sostinguda i requereix treballar bé de braços
Consta de dos ponts de mico i dos ponts tibetà
Especialment funambulístic aquest de troncs que belluga per tot arreu
I la sortida, via molt espectacular
Pel mateix camí vas a fer la de la Fuente Gorda, la més llunyana i més fàcil que ressegueix bàsicament un diedre xemeneia, però també és molt bonica.
Com sempre, fent amics
I finalment, tornem a baixar pel mateix camí fem la de la Cueva de la Ventana. Aquesta, no és tan contínua pel que fa a la dificultat però té tres trams realment atlètics
Una entrada extraplomada
Un flanqueig sostingut de braços amb desplom
La cova que dóna nom a la via
El desplom final, una sorpresa inesperada
I la finestra
Passin i vegin
Celebrant l'activitat
Alguns fan la dieta del cucurucho
Aquí el maestro Domingo, saliendo por soleares, el que es un galán
