Així m'agrada, optimisme a tope abans de la partença. Amb una coca que va ser l'emblema epicuri. Patiment, però també plaer.
Així doncs, ens dirigim cap el refugi de Tavernés (1740m) seguint la pista que porta al refugi de Viadós. El refugi és lliure i encara està en prou bones condicions, espero que els següents usuaris continuïn tenint-ne cura.
La famosa coca, fa mala pinta, eh?
Per pujar al Bachimala cal baixar per un prat a buscar el riu i creuar-lo per un pont llavors trobarem un indicador que posa puerto de la Madera o de la Pez. Seguint un sender ben traçat arribem a una pleta després d'haver travessat un altre pont de fusta i anar cap el pluviòmetre al bell mig del prat. Miant enfront veurem el barranc de Bachimala que baixa impetuós. nosaltres hem de cercar unes fites que en un primer moment es confonen amb la vegetació per tal de pujar pel marge esquerra d'aquest barranc.
El camí va fent llaçades en fort pendent fins arribar a una vall on el pendent es suavitza i va superat diferents lloms herbats, fins arribar al coll de la Señal de Viadós.
Des d'aquest coll on s'uneix l'itinerari que ve del refugi de Viadós enfilem un sender a l'esquerra que voreja la punta del Sabre. arribant a un immens penyalar que va directe a la cara Est del Bachimala. Nosaltres vam tallar camí pujant per una dreta canal que anava directa a la cresta i que ens reservava algun passet més curiós
Arribem a la cresta que és un xic esmolada i cal anar amb compte buscant el pas menys complicat i per fi coronem el Bachimala.
Per al descens no baixem per la canal i donem un tomb a un contrafort fins anar a buscar per camí indefinit el fons de la vall i reprendre el sender de pujada
Molt bé companys, heu superat amb escreix les meves expectatives, hi ha hagut un bon rotllo excel·lent, hem patit i hem rigut, hem somiat i ens hem sentit a prop de l'altre, de nosaltres mateixos i d'alguna cosa més gran que ens depassa.
Aquest fragment del poema "Laderas" de Antonio Colinas, un poeta que estén les arrels personals en les arrels del paisatge, em fa rememorar la vivència
oh, sí, seguid el curso en llamas de los ríos,
las luminarias misericordiosas de las aldeas,
más arriba, robándole al tiempo cada dogma,
acercaros al corazón convulso de la nieve,
que os cerquen los colmillos del hielo, mirad
la tierra a vuestros pies sin los ojos sajados,
sin el alma sajada,
pues hay un tiempo detenido y cuajado en la montaña,
en el pulmón de la noche astral,
que le escupe a la Muerte.
las luminarias misericordiosas de las aldeas,
más arriba, robándole al tiempo cada dogma,
acercaros al corazón convulso de la nieve,
que os cerquen los colmillos del hielo, mirad
la tierra a vuestros pies sin los ojos sajados,
sin el alma sajada,
pues hay un tiempo detenido y cuajado en la montaña,
en el pulmón de la noche astral,
que le escupe a la Muerte.
