Ascensió al Bachimala o Pic de Schrader 3177m

Després de la primera experiència amb un grup de companys o millor dit, amics, de l'insti ens proposem enguany afrontar un cim molt emblemàtic del Pirineu, El Bachimala. En un primer moment volíem traspassar a França a la zona del Néouvielle però les previsions no eren massa afalagadores i vam provar sort a l'altra banda de la frontera.
Així m'agrada, optimisme a tope abans de  la partença. Amb una coca que va ser l'emblema epicuri. Patiment, però també plaer.

 La mateixa foto de grup en arribar a Bielsa...no m'he detingut a comparar  les cares, però donoper bona el somriure d'acceptació de la desgràcia doncs estava caient una tamborinada excepcional.

Així doncs, ens dirigim cap el refugi de Tavernés (1740m) seguint la pista que porta al refugi de Viadós. El refugi és lliure i encara està en prou bones condicions, espero que els següents usuaris  continuïn tenint-ne  cura.

 Aquí, després del tute de pista recuperant electròlits amb unes coca-coles de marca blanca, com podeu observar per les etiquetes.

La famosa coca, fa mala pinta, eh?

 Això és un sopar de campanya. No a les barretes, els sobres de sopa i els bocates xicletosos.

Per pujar al Bachimala cal baixar per un prat a buscar el riu i creuar-lo per un pont llavors trobarem un indicador que posa puerto de la Madera o de la Pez. Seguint un sender ben traçat arribem a una pleta després d'haver travessat un altre pont de fusta i anar cap el pluviòmetre al bell mig del prat. Miant enfront veurem el barranc de Bachimala que baixa impetuós. nosaltres hem de cercar unes fites que en un primer moment es confonen amb la vegetació per tal de pujar pel marge esquerra d'aquest barranc.

El camí va fent llaçades en fort pendent fins arribar a una vall on el pendent es suavitza i va superat diferents lloms herbats, fins arribar al coll de la Señal de Viadós.

 No és que estigui pregant als déus per la mena de companyia que m'ha tocat. La veritat és que tots ho estem fent força bé.

Des d'aquest coll on s'uneix l'itinerari que ve del refugi de Viadós enfilem un sender a l'esquerra que voreja la punta del Sabre. arribant a un immens penyalar que va directe a la cara Est del Bachimala. Nosaltres vam tallar camí pujant per una dreta  canal que anava directa a la cresta i que ens reservava algun passet més curiós

 Tothom ben valent.

 Espero que la Rebeca no estigués pregant perquè la tregués d'allí...o pitjor perquè jo desapareixés de la faç de la terra.

Arribem a la cresta que és un xic esmolada i cal anar amb compte buscant el pas menys complicat i per fi coronem el Bachimala.

 Felicitats, no era un cim dels fàcils. Un recorregut llarg i complex i un terreny que en molts cops és difícil de transitar. Sou uns cracs!!!!

Per al descens no baixem per la canal i donem un tomb a un contrafort fins anar a buscar per camí indefinit el fons de la vall i reprendre el sender de pujada

 Eufòria més que justificada

 I la comitiva arriba al refu.

Molt bé companys, heu superat amb escreix les meves expectatives, hi ha hagut un bon rotllo excel·lent, hem patit i hem rigut, hem somiat i ens hem sentit a prop de l'altre, de nosaltres mateixos i d'alguna cosa més gran que ens depassa.

Aquest fragment del poema "Laderas" de Antonio Colinas, un poeta que estén les arrels personals en les arrels del paisatge, em fa rememorar la vivència

oh, sí, seguid el curso en llamas de los ríos,
las luminarias misericordiosas de las aldeas,
más arriba, robándole al tiempo cada dogma,
acercaros al corazón convulso de la nieve,
que os cerquen los colmillos del hielo, mirad
la tierra a vuestros pies sin los ojos sajados,
sin el alma sajada,
pues hay un tiempo detenido y cuajado en la montaña, 
en el pulmón de la noche astral, 
que le escupe a la Muerte.