Roca Subirana: Via de la Broca D+ i via Visites Inesperades MD, Sant Llorenç de Morunys

Sempreens agrada tornar a aquesta  contrada del Solsonès, uns paisatges de somni, un lloc gens massificat i per contra una roca molt delicada que fa d'alguns moviments tota una aposta. No obstant això últim l'equipament és bo i vam quedar ben satisfets.

Aquí us deixo les ressenyes de la paret

Després d'un excel·lent sopar a Cal Pixarada Curt de Sosona amb un tracte personal de fàbula

Fem un bon bivac 

 Que s'havia vist amenaçat per una calamarsada espectacular

 Al matí, comencem amb marxa

 És una vall brutal

 Per arribar a la Roca Subirana cal anar en direcció al santuari del Lord, un cop passat un túnel aparcar a la dreta i agafar una pista que s'enfila a l'esquerra arribarem aquest coll després de 15' i després cal buscar el senderó que resegueix la paret

 La via de la Broca és senzilla, tres tirades curtes amb una línia elegant fins l'aresta

 Primera tirada

 Segona tirada,amb ujn pas una xic exposat doncs i passa una xorrera.

 A l'esquerra de la reunió veiem perquè li diuen via de la Broca

 Última tirada

 Cim!!!!

 Per baixar anem a l'esquerra fins a un arbre reseguint la cresta i fem un sol ràpel que ens diposita un altre cop a l'inici.

La segona via, més difícil, consta de dos llargs de 40 i 45m respectivament

El pas clau és un muret de V+ poc abans de la reunió que exigeix equilibri i tibar de dits. 

 El segon llarg és molt sinuós, al final costa de recuperar la corda i la roca és molt mediocre, pel que cal parar atenció.

 Finalitzada la via, cal desgrimpar un tram molt aeri de la cresta i arribar al ràpel abans esmentat

Finalment us deixo un conte de Jacint Verdaguer que ha donat origen a la firaamb el curiós nom  de l'ou d'egua dedicada a la carabassa que es celebra cada any a la vall

Els tres savis prudents dels Piteus..??....Una vegada, en un hostal dels que hi havia en lo camí de Berga cap a Manresa, se presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posador :

- Nos donareu posada per aquesta nit?

- Prou. Mes, qui sou vosaltres i on anau

- Anam a la fira de Manresa i som los savis prudents dels Piteus - respongué el més vell.

Aquest títol de «Savis prudents deis Piteus» féu riure a la mestressa, que els sentí des de la cuina; mentre els donaven sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa.

Quan hagueren sopat, los acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil.

Los tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.

Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jaure, obriren los ulls, se llevaren, i el més savi deis tres se llevà per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obri, mirà a dalt i a baix, ¡ no veient mica de claror enlloc, exclamà:

- És fosc corn una gola de llop.

1 se'n tornà al llit.

Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i Sentint-hi olor de Formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà:

- Quina olor de Formatge que fa el món!

1 se'n tornà al llit.

Al cap d'una estona, se llevà, cansat de rodar pel llit, lo savi tercer; mira per totes bandes, 1, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:

La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.

Los de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir la rialla.

Cap a la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, los demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era dia.

Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als altres:

- Cuitem, que hem d'anar a fira.

- Però, a quina fira? - digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.

- A la de Manresa.

- Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries que en tornen - respongué l'hostaler.

Llavors los tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar lo camí cap a Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.

D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia

arribat encara la carabassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era alló.

Ell los respongué que eren ous d'euga.

- Nosaltres cabdalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, pla que us ne sentiríem grat.

-A la veritat –respongué sorneguerament l'hostaler-, los volíem tots per nosaltres; mes, si tant lo voleu i el pagau bé, porteu-vos-en un.

Esquitxant unes quantes lliures que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.

Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'una euga.

Aquest, mentre passaven, distrets, per un cim de carena, se'ls esrnunyí d'entre mans i comencá de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren un llebretó que dormia sota una mata.

Al veure-la córrer, cregueren los dels Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur desconsol d'haver-la perduda fou més gran.

-Malaguanyada eugueta! - anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble -.Si hagués arribada bé, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa