Dins la mateixa sortida, per la tarda vam anar a un racó molt especial, las Alhambras, Per arribar-hi cal agafar la sortida de l'autovia Sagunt -Teruel (núm 76) direcció Manzanera. Després d'aquesta població anar direcció, los Cerezos i trobarem un desviament a la dreta que indica las Alhambras un cop passada la població de seguida trobem cartell i un petit pàrquing.
l'indret s'imposa, juntament amb l'hora de la tarda i l'estació hivernal et dóna una sensació de solitud i petitesa difícilment descriptibles.
Desenes de formes espectrals s'alcen d'aquesta terra torturada pel fred, el cerç i l'oblit com si reclamessin amb el seu gest una abraçada amb un cel esquiu i avar.
Per aproximar-nos el camí és evident i el camí molt trillat, en 15 minuts estem a peu de via
Trobarem un collet i una sendera ens retorna al camí d'origen
Ja comencen a ajaçar-se les ombres i tot adquireix una dimensió més íntima amb l'entorn. És el darrer tresor que ens ofereixen aquestes agulles en el dia d'avui abans d'enterrar-se en la foscor.
Semblem forts i en realitat som tan febles en mig d'aquest paisatge auster i melancòlic. Vana és la nostra miserable victòria.
Un altre dels avantatges de viatjar és que sovint pots tastar una mica de l'antiga hospitalitat, en majúscules i en perill d'extinció, que ens va permetre gaudir d'una bona vetllada i trobar un bon recer en aquestes nits tan fredes. Gràcies al Pere i a la seva dona.
L'endemà, per variar una mica d'activitat, vam anar a trepar a Montanejos. Jo no hi havia estat mai però el racó és molt bonic. Nosaltres vam fer unes quantes vies fàcils que hi ha en un sector de bordillos prop del refugi. La veritat és que amb la humitat que hi havia a la roca i el fred que hi feia no motivava massa, però encara hi vam posar voluntat.
Ja de tornada a casa vam aturar-nos a Soneja també accessible des de la mateixa autovia. Des d'aquesta població anem direcció Azuebar i hi trobarem una cruïlla que indica Ecoparque, anant seguint aquesta estreta carretera i al cap de pocs quilómetres trobarem una font a la vora dreta de la carretera que rep el nom del Peco. Atenció que és fàcil passar-se de llarg. Aparquem el cotxe, creuem la carretera i baixem per una pista que creua una rambleta i després s'enfila per uns bancals i arriba a peu de via. La paret és en tot moment visible des de la carretera.
També dic que està catalogada com a K1 i un trobo un pèl just, sí que és una via curta però hi ha algun tram atlètic i cal una mica de tècnica per algun pas. Potsewr un K2 seria més adient.
És curiós com enmig de camps de conreu floreix aquest petit cingler. La via és senzilla puges un primer tram vertical superant un minisostret i després de continuar uns metres tens l'opció d'anar a l'esquerra amb un flanqueig escadusser de peus i després reprendre la vertical o continuar recte, però llavors és més curta, nosaltres vam optar pel flanqueig.
Per al descens tens tres opcions: Baixar a ràpel són uns 30m. però es poden fraccionar en 2 instal·lacions, Pujar al capdamunt del cingle i trobar un camí que baixa des d'uns conreus, o la que vam escollir, desgrimpar.
Ens va fer gràcia i també donar un punt de nostàlgia quan vam trobar aquest mural a Soneja amb un gran regust makokià. Eren temps de lluita i resistència directa. Ara hi han altres formes ja siguin de posicionaments individuals o de caire col·lectivo festiu, el temps dirà en què han quedat cadascuna.
