Amb aquest començament d'any venen, com sempre, els bons propòsits. Un d'ells sempre ha estat el de construir un bloc on reculli especialment aquelles experiències muntanyenques que em vagin esdevenint a partir d'ara, això no impedeix que pugui acollir moltes altres experiències que també em conformen com aquell qui sóc en cada moment: Família, amics, llibres, música, companys, alumnes... A veure si tinc prou perseverança per afrontar aquesta nova aventura
Per primer cop després de llarg temps hi ha una trobada, aquest cop no hi falta ningú i comptem amb la presència de dos mestres paellaires, el Fèlix i l'Antònio
Aquí cada mestre va excel·lir amb la seva creació
Com podeu veure són les dones les que ens inciten a la beguda nosaltres som uns esportistes d'elit que no caiem en aquestes temptacions.
Sempre amatents s nous projectes i somnis
Gent que no ha pagat la quota i..encara pitjor, potser són d'un altre grup... Gràcies per venir
Aquesta criatura de càndid aspecte, és una mica dimoni (Ep, em refereixo al pare) el qual miraculosament va acudir sense que li passés cap incident. Ep el got és d'aigua ho dic pels malpensats.
L'Aniol més content que un gínjol amb la biccicleta que li va regalar el seu padrí
La mestressa de casa, sense la qual coses com aquest blog i la paella no serien possibles
Parece un tipo duro ... pero
Esperem que l'abús de paella i altres substàncies no ens faci acabar la vetllada en aquest estat
http://cayaoh.com/2009/08/10/el-risitas-y-la-anecdota-de-las-paellas/
i per acabar una oda de José Maria Pemán
-->
ODA A LA PAELLA
¡Oh insigne sinfonía de todos los colores!
¡Oh ilustre paella
por fuera con su blusa de colores,
quemadita por dentro con ansias de doncella!
¡Oh policromo plato colorista
que antes que con el gusto se come con la vista!
Concentración de glorias donde nada se deja.
Compromiso de Caspe entre el pollo y la almeja.
¡Oh plato decisivo :
gremial y colectivo!
¡Oh plato delicioso
donde todo es hermoso
y todo se distingue, pero nada está roto!
¡Oh plato liberal donde un grano es un grano
como un hombre es un voto!
“Nuestra causa es difícil, ella impone un esfuerzo rudo. Sólo puede ser asumida por un Ángel de alto rango, un profeta enviado o un adepto fiel cuyo Dios prueba a su corazón por la fe.”
V Imam Muhammad Baqir (as)
Aquí tenim al profeta Al- Ber-T preparant-se per parir una profecia ajudat pel beuratge diví compost per essència destil.lada de juniperus communis, extracte del fruit del citrus limonus i aigua de quinina groga extreta de la Cinchona Calisaya.
Misteriós missatge enviat per SMS, com s'han modernitzat les profecies, que s'anira acomplint en el nostre camí. Així doncs Pare i Fill s'encaminen cap a Formigal i a la Peña Foratata nom arcà del qual n'he trobat l'origen en una llegenda que paso a transcriure, una rondalla que a més inclou altres nom muntanyencs coneguts per tots, l'he trobada súmament interessant. Va dedicada als meus amics antropòlegs, essotèrics alpinistes Al-Ber-t i Fèlix La font la trobareu a http://www.comarcaacomarca.com/id/1805/articulo.asp?q=La%20leyenda%20de%20Formigal
-->
-->
“…diremos, que Formigal en aragonés significa "hormiguero" que, por lo visto, abundaban allí en tiempos antiquísimos, sin embargo en la actualidad, este maravilloso paraje famoso en el mundo del esquí, ni asoman. Y también, que entre Formigal y Sallent de Gallego destaca una de las peñas más emblemática del Pirineo, su silueta con una doble punta a manera de bonete se refleja ahora en el lago artificial de Lanuza porque le gusta repetirse ya que es única. La llaman" La Peña Foratata" y los que la han escalado aseguran que esta casi hueca. Una boca en su cima, parece la entrada del mundo del mas allá: un volcán que nunca ha tenido erupción: la puerta del centro de la tierra.
"Anayet y Arafita eran tal vez lo dioses mas pobres de la montaña, les habían despojado de sus pinares y abetales, ni siquiera fresas o chordones, hasta sus ganados escaseaban sus senderos se habían convertido en pasos de contrabandistas.
Anayet y Arafita eran pobres pero trabajadores y honrados, y poco les importaba que los otros dioses-montañas los despreciaban porque ellos en su pobreza eran felices. Es más, tenían un tesoro que por nada lo cambiarían: una hija preciosa, la diosa Culibilla a la que el cielo doto de todas las bellezas y cualidades entre las que destacaban el candor y su hermosura. Nada quería saber nunca de las pretensiones de todos los dioses pirenaicos.
Sus mejores afectos eran sin duda hacia los corderillos que competían en blancura con los inmensos heleros y glaciales que rompían el verdor de sus montañas. Y más aún amaba a las humildes y trabajadoras hormigas blancas, que durante el verano continuaban blanqueando la montaña hasta el punto que Culibilla la bautizo con el nombre de Formigal. La tranquila paz se acabo el día que Balaitus se enamoro ardientemente de Culibilla.
Balaitus era fuerte, poderoso, temido por todos, nadie se oponía jamas a sus deseos. El amasaba las terribles tormentas del Pirineo y forjaba los rayos capaces de destruir todo lo que le apeteciera. Violento como ninguno, cuando se enfadaba y hacia correr sus carros por encima de las nubes, se estremecían hasta los cimientos de las montañas.
¿Como iba a ser feliz Culibilla con ese dios? Naturalmente, lo rechazo como a todos los demás que la habían pretendido, pero en mal momento ya que a él era la primera vez que lo rechazaban, y juro raptarla. Anayet y Arafita temían sus furores pero, ¿qué podían hacer los pobres por defender a su hija?
En tres zancadas dicen que se presento Balaitus ante Culibilla, decidido a cumplir su propósito. Las montañas todas estaban atónitas, sin atreverse a defender a la hermosa y desgraciada diosa, Balaitus era el Zeus de aquel Olimpo Pirenaico. Y dice la leyenda que entonces Culibilla, al verse perdida, grito: ¡A mi las hormigas!.
A millares acudieron de todos los sitios las hormigas blancas que empezaron a cubrir a Culibilla ante los ojos de Balaitus que, horrorizado, emprendió la huida. Culibilla, en el colmo de la amistad y el agradecimiento, se clavo un puñal en el pecho para guardar dentro junto a su corazón, todas las hormigas: es el foru de Peña Foratata. Y cuenta que los que suben al Forau de la Peña pueden claramente los latidos de Culibilla, la diosa agradecida. Y aseguran también que en Formigal, desde entonces, ya no hay hormigas blancas: todas las tiene ella."
La tarda del dia abans per fer temps vàrem anar primer a fer la ferrata de Santa Elena a Biescas. Una via senzilleta però que acaba prop de l'ermita del mateix nom ubicada en un paratge molt guapo.
I com avui anem d'etnografia aquí va una altra rondalla sobre aquest lloc
-->
Cuenta la leyenda que, viéndose perseguida por los infieles, la santa buscó refugio en una cueva abierta donde hoy se levanta la ermita y cuyo acceso quedó de inmediato oculto por una gran tela de araña. Elena abandonaría su escondite pasado el peligro, lugar del que brotó milagrosamente la fuente y en cuyas piedras quedaron grabadas sus plantas como si de barro se tratara. Desde entonces la creencia popular mantiene, entre otros prodigios, que el caudal crece y decrece presagiando calamidades o periodos de prosperidad; también se dice que sus aguas proceden del sagrado río Jordán, desde que un peregrino llegado a la ermita en el medievo descubriera flotando en ellas el bastón que había perdido tiempo atrás en Tierra Santa.
Després més tard encara vam tenir temps de fer alguna vieta a la zona d'escalada del túnel d'Escarrilla. Una tarda molt tranquil.la en definitiva
L'endemà després de dormir en un infame pàrquing de les pistes d'esquí vam llevar-nos aviat i anàrem cap a la Foratata. Un itinerari molt guapo que un cop arribat al coll canvíem de vessant i descobrim una mena de petit Pedraforca que a primera vista sembla inaccessible.
La segona punta és la més alta i la més tècnica.
Allí comences a pujar per unes canals de II+ i arribes a un altre coll on dubtaven sobre l'itinerari a seguir. Allí mateix és on s'apareix Tomàs, l'home de la barba i ens guia cap al cim tal com dictaven les profecies. La veritat és que vam flipar perquè vam sentir que algú ens cridava i el tal Tomàs (el seu nom veritable era Àlvaro i era mallorquí) estava fent-la en solitari i tenia un hari important amb la corda que no li permetia ni baixar ni pujar. Així doncs nosaltres el vam ajudari ell ens va guiar i tots tres vam tirar cap al cim combinant passos de II amb algun III+. Un cim de vistes fantàstiques
Una afectuosa salutació per l'Àlvaro, lamentant no haver coïncidit per fer unes birres.
Després del peu, i quan encara quest no estava arranjat,va venir l'esquena. Sortosament em vaig posar en mans de la Iris que em va recuperar força
Així doncs ens vàrem encaminar cap al Solsonès. Concretament a Sant Llorens de Morunys. La nostra primera intenció va ser escalar una mica per passar la tarda a la zona d'escalada del Santuari del Lord. Com que havia plogut i les vies encara estaven molles vam pujar fins al santuari, on després de voltar-lo ens vam trobar amb l'agradable companyia del pare Jordana que ens va ensenyar els interiors d'aquell meravellós indret situat sobre el pantà de la Llosa del Cavall
Allí viu una petita comunitat cistercenca i aquest bon home de 91 anys ens va ensenyar la remodelació del santurari i a la fi ens va fer un obsequi
Més tard ens adreçarem a fer un parell de vietes mentre es feia fosc. És un tipus d'escalada montserratina però amb els còdols més trencadissos.
L'endemà i ja amb la companyia del Toni Alassà vam entrar al Torrent de l'Urdell, llarguíssim barranc, que requereix d'un bon fons però que està insert en un entorn espectacular de boscos i conglomerat. Vam estar fent unes cinc hores de barranc i després vam decidir abandonar-lo a la brava una mica farts del enorme recorregut. Encara bo que l'instint muntanyenc del Toni , tot i encomanar-nos diverses vegades a Javier Sartorius i a Ester Solís, va ser encertat i vam arribar a un punt indefinit de la carretera on després de fer dit vam poder anar a buscar el cotxe. Dura jornada de la que destacaria inacabables caminades amb un peu rere l'altre per uns infinits canalons de la llera del barranc i la pujada per un no menys infinit tallafoc sense perdó que ens va dipositar dalt l'altiplà des d'on poder reconèixer la nostra ubicació.
"Des de les meves finestres contemplo l'univers. En el meu cor invàlid regeix la llum. Les meves ninetes són com les finestres d'una façana jugant amb la llum. De vegades s'esbatanen albirant horitzons forassenyats i poderosos, d'altres escruten curosament petits horitzons no obligatòriament compostos de geografia, persones retallades contra el cel, grafies sincopades sobre el paper, els verds tornassolats dels embulls catòptrics del capvespre... o fins i tot aquesta petita aranya suspesa en un racó del meu escriptori. Al meu cor hi regeixen els horitzons i aquest hi trasllada les finestres que hi corresponen quan el meu cor trepitja la natura. Així ha de ser i així és."
Aquí cada mestre va excel·lir amb la seva creació
Sempre amatents s nous projectes i somnis
Gent que no ha pagat la quota i..encara pitjor, potser són d'un altre grup... Gràcies per venir
L'Aniol més content que un gínjol amb la biccicleta que li va regalar el seu padrí
Parece un tipo duro ... pero
Esperem que l'abús de paella i altres substàncies no ens faci acabar la vetllada en aquest estat
