Com el Solsonès no hi ha res.

Després del peu, i quan encara quest no estava arranjat,va venir l'esquena. Sortosament em vaig posar en mans de la Iris que em va recuperar força

Així doncs ens vàrem encaminar cap al Solsonès. Concretament a Sant Llorens de Morunys. La nostra primera intenció va ser escalar una mica per passar la tarda a la zona d'escalada del Santuari del Lord. Com que havia plogut i les vies encara estaven molles vam pujar fins al santuari, on després de voltar-lo ens vam trobar amb l'agradable companyia del pare Jordana que ens va ensenyar els interiors d'aquell meravellós indret situat sobre el pantà de la Llosa del Cavall

Allí viu una petita comunitat cistercenca i aquest bon home de 91 anys ens va ensenyar la remodelació del santurari i a la fi ens va fer un obsequi

Més tard ens adreçarem a fer un parell de vietes mentre es feia fosc. És un tipus d'escalada montserratina però amb els còdols més trencadissos.

L'endemà i ja amb la companyia del Toni Alassà vam entrar al Torrent de l'Urdell, llarguíssim barranc, que requereix d'un bon fons però que està insert en un entorn espectacular de boscos i conglomerat. Vam estar fent unes cinc hores de barranc i després vam decidir abandonar-lo a la brava una mica farts del enorme recorregut. Encara bo que l'instint muntanyenc del Toni , tot i encomanar-nos diverses vegades a Javier Sartorius i a Ester Solís, va ser encertat i vam arribar a un punt indefinit de la carretera on després de fer dit vam poder anar a buscar el cotxe. Dura jornada de la que destacaria inacabables caminades amb un peu rere l'altre per uns infinits canalons de la llera del barranc i la pujada per un no menys infinit tallafoc sense perdó que ens va dipositar dalt l'altiplà des d'on poder reconèixer la nostra ubicació.
"Des de les meves finestres contemplo l'univers. En el meu cor invàlid regeix la llum. Les meves ninetes són com les finestres d'una façana jugant amb la llum. De vegades s'esbatanen albirant horitzons forassenyats i poderosos, d'altres escruten curosament petits horitzons no obligatòriament compostos de geografia, persones retallades contra el cel, grafies sincopades sobre el paper, els verds tornassolats dels embulls catòptrics del capvespre... o fins i tot aquesta petita aranya suspesa en un racó del meu escriptori. Al meu cor hi regeixen els horitzons i aquest hi trasllada les finestres que hi corresponen quan el meu cor trepitja la natura. Així ha de ser i així és."