Amb aquest començament d'any venen, com sempre, els bons propòsits. Un d'ells sempre ha estat el de construir un bloc on reculli especialment aquelles experiències muntanyenques que em vagin esdevenint a partir d'ara, això no impedeix que pugui acollir moltes altres experiències que també em conformen com aquell qui sóc en cada moment: Família, amics, llibres, música, companys, alumnes... A veure si tinc prou perseverança per afrontar aquesta nova aventura
Aquest estiu vaig a gafar la meva canalla i una més per apropar-nos a fer un dels cims emblemàtics dels Ports tot i ser una mena de Mola aïllada destaca entre camps d'oliveres la seva imponent còrpora. És una excursioneta entretinguda amb un tram final que requereix d'una grimpada per pujar i baixar a la que cal prestar atenció. El paisatge del cim és espectacular.
Abans vam aturar-nos a Horta per tal de fer una mica de pràctica d'escalada, concretament la primera tirada de la Salsitxes Tibetanes, s'ho van passar pipa.
El Miquel, l'amic trapella del Lluc
Ell és un hombre recio, la gran esperança Trill
Ja veiem les plaques inclinades
Això és millor que la classe d'educació física, eh?
Ja que arribem al dia de difunts permeteu-me un petit homenatge a la Carme, qui l'hageu coneguda no calen més explicacions. Allà on sigui sé que és possible que arribi a pensar i sentir això mateix. Un vídeo senzill per una història senzilla. Dedicat a l'Enrico de manera especial.
Ara que ja tenim sobrepès, alopècia, halitosi, caspa, càries, poliquessia, hipertensió, disfunció erèctil, llacunes de memòria, trastorns de conducta, un puntet d'alcoholisme i vicis variats em plau anar insertant algunes piulades vintage que gràcies a l'inestimable col·laboració de l'amic Joando he pogut recuperar. Només en alguns casos han passat 6 anys des que li vam demanar que ens passés les fotos però si observeu que estem més frescos, ubèrrims i jovials no és el Photoshop, just for men, liftings o altes potingues, sinó que "éramos tan jóvenes" y "cuando fuímos los mejores"
Aquesta cançó resumeix el tema, escolteu-la els quarentons o cinquentons
Un dia des del Midi d'Osseau vaig tenir una revelació. El pic Pallas, una immensa piràmide, un frontó perfecte amb una via normal engrescadora i arriscada. Jo hi havia de pujar, jo volia acaronar les seves cicatrius milenàries
Segurament trobareu ressenyes molt bones, jo només us diré que cal anar a Sallent de Gállego i d'allí anar a l'embassament de la Sarra, punt de partida de les ascensions a la zona i ens dirigim vers al refugi de Respumoso que comença suau però es va redreçant, un cop trobem una pintada amb l'indicació ibones d'Arriel, cap allí ens dirigim. El sender es va tornant més feixuc i una immensa tartera ens deixa prou estovats. Hem d'estar amatents a unes marques de pintura vermella que ens van indicant el camí i adreçar-nos a una collada per la que passa el barranc. Allí a una minipresa vam fer bivac sobre un sòl arenòs que era perfecte per al descans de la nostra malmesa columna amb el motxillot.
A l'endemà seguint el curs del riu arribem a l'Ibón d'Arriel Bajo. El voregem per la dreta i ja veiem el Pic en tota la seva esplendor. Ens dirigim a l'ibon Alto. El voregem també per la dreta i una "magnífica" tartera de blocs ens deixa al peu d'una canal que hem de pujar amb compte de no aixafar amb pedres als companys que ens segueixen. Arribem així al circ sota la base de la paret. Després ens adrecem busdcant el millor itinerari cap a l'esquerra de la vertical del cim fins que veiem un parell de xemeneies. Curiosament la més evident no és la nostra, hem de trobar una que té un cartell que indica xemeneia Ledormeur. I res més xemeneia amunt, sembla més difícil del que realment és però amb compte i coratge cap amunt que no passa de II+. La baixada també es pot desgrimpar, nosaltres ho vam fer, amb renecs irreproduïbles dels altres companys, però en el tram més compromès es pot muntar un ràpel.
per a intuïr l'itinerari
L'Ibon alt d'Arriel
La penosa canal prèvia al circ
El circ
L'immens frontó
Guapo, guapo!
La canal
El cim, pare i fill, a veure si l'Enrico torna a la cleda.
"La escalada de las montañas era arte religioso, con sus tradiciones y usos… Y el racionalismo no podría entrar en ella bajo ningún
pretexto… Por esta causa -hace 50 años que- abandoné el alpinismo
deportivo para ejercer el alpinismo metafísico." César Pérez de Tudela
Aquest cop s'hem decantat per anar a les terres de l'Ebre passant pel Baix Camp Sud. Vam començar per una via ferrada que ens feia mandra de repetir, no per l'estètica, sinó per l'exigència, però pensem que va ser una bona elecció. Aquesta via transcorre per uns cingles ben feréstecs amb la particularitat que té un to atlètic continuat i que tot i estar ben assegurada cal pensar bé la seqüència d'alguns passos doncs els graons allunyen prou. La ressenya completa http://www.madteam.net/rutas/viaferrata/ferrada-de-laigua-al-coll.nyaga http://esgarrapacrestes.blogspot.com.es/2009/04/ferrada-de-lagulla-de-laigua-al-coll.html
Cal dir que amb les obres del tren ha canviat una mica la configuració de la pista però si seguim la nostra intuïció trobarem el pas per sota les vies del tren i retrobarem correctament la pista cap a l'ermita. Si voleu provar de passar en turisme no és massa recomanable tot i que de vegades ho hem fet amb el cor encongit en esperar un desenllaç fatal per al càrter. Al muntatge audiovisual trobareu un ampli reportatge i podreu veure com queden les mans si t'hi entretens massa en els passos i no ets prou dinàmic per anar ràpid i no esgotar-te.
Després del parèntesi sopar-festa (ocupa bona part del reportatge) i amb les campanes cerebrals anem a l'objectiu fort: Jo l'anomeno la cresta de Sant Blai perquè el recorregut transcorre paral·lel al recorregut de l'ermita però sembla que el topònim correcte és la cresta del Ventall i el tossal de Castro.
Per les nostres terres no abunden les crestes d'aquesta entitat, llevat potser de les crestes de les Gronses a Horta de Sant Joan i l'aresta Quim al Roc Ponent (Castellfollit, Muntanyes de Prades) que més que una cresta és un magnífic esperó de granit. Des del costat del camp de futbol anirem trobant els indicadors de l'ermita i aquí sí podem dir que la pista està en bon estat. Passat una obertura natural a la pista entre roques arribem a una àrea de lleure prou ample per deixar el cotxe. Veurem a la dreta unes vies d'escalada esportiva i a la dreta es dibuixa l'aresta per sobre d'un espectacular salt d'aigua. Allí comença l'aresta que en sí no té cap pèrdua i que alterna trams esmolats i espectaculars amb alguns més de transició. Val a dir que emprarem unes 4 o 5 hores d'escalada efectiva i que caldrà portar algun joc de tascons i friends. En els passos clau trobem alguna peça, preferentment pitons i podem aprofitar algunes xapes de les vies d'escalada que accedeixen des dels laterals. Quan arribeu a la creu us trobareu una mica més enllà de la meitat del recorregut i tot i que sembla que ja hi sou queda un bon tute fins al Tossal de Castro, un cim poc definit que té unes vistes excel·lents i que presenta uns abismes guapos a la seva cara nord. Les dificultats estan entre el III, III+ no continuades i alguns passos de IV i el pas clau de IV+ que exigeix superar un mur de 8m amb un flanqueig espectacular que ens permet agafar el seu punt feble.
Pel descens cal baixar també per terreny poc definit fins al coll del Ventall que s'albira fàcilment (15 minuts) i després anar baixant fins arribar a l'ermita i al cotxe altres 20 minuts). La roca en general és molt bona i existeixen moltes possibilitats d'assegurança. Un itinerari que us deixarà empremta. Ah, preneu aigua que tot i ser un dia hivernal en aquests paratges la set es fa notar.
Val a dir que el GR7 que per allí passa va ser el primer GR de tota la península i que
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
b.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)