Per arribar-hi, nosaltres partíem de la Sènia i ens vam dirigir al pantà d'Ulldecona i un cop passada la presa, agafem el primer trencall a la dreta, anem resseguint una pista en bon estat i després de creuar el riu per un pont trobarem indicat un desviament a l'esquerra que hem de seguir fins al final. Allí aparquem el vehicle.
Hi ha poca informació sobre aquest barranc però per exemple l'aproximació de la web de barranquismo.net és errònia. Tot és més fàcil del que sembla. Només cal agafar el sender a Fredes hi després d'haver passat el salt i en unes bones pujades arribarem a un mirador sobre la vall. Una mica més endavant trobarem una gran fita hi un sender a la dreta que en pocs metres troba un torrent. Això és el començament, uns blocs i unes desgrimpades en pocs minuts ens faran arribar a la primera instal·lació. En total una horeta des del cotxe.
Dividirem el relat en dues parts diferenciades el primer intent el febrer d'enguany quan vam coincidir amb una gran nevada a la zona i el darrer intent aquest cap de setmana quan vam reeixir.
CAPÍTOL I: NO ES POT LLUITAR CONTRA ELS ELEMENTS
Sort en vam tenir d'una col·lega, la Neus, que ens va indicar un lloc per fer el bivac amb la pluja que queia. Un altre porxo salvador dels "clochards de la nuit".
L'endemà, encara s'aguantava el dia però estava tot ennuvolat donant un aspecte espectral a l'entorn.
Nosaltres tranquils, un indígena de la terra ens havia dit que no cuallaria pas
Des del poble retornem a buscar l'entrada del barranc
FI DEL PRIMER CAPÍTOL
CAPÍTOL II "QUIEN LA SIGUE, LA CONSIGUE"
Tornem a provar sort, aquest cop el Jose, l'Edu i jo. Aprofitant que el dia allarga i per fer gana vam anar a escalar a la zona de l'ermita de la Pietat d'Ulldecona. Un lloc molt bonic, de vies curtes, però en general ben equipades. Nosaltres vam pujar al capdamunt de l'ermita i en una zona a l'esquerra hi ha un grup de vies més o menys assequibles de les quals desconeixíem el grau.
Aquell dia estrenava un lot muntanyenc composat de casc, motxilla i arnès. Que feliç!!!!
El sol que s'ajaça ens indica que s'acaba la jornada
Victòria
A la nit després del preceptiu sopar a cal Manolo de la Sènia fem una mica de vida social abans de recloure'ns en un solitari bivac i fem una copeta amb una companya i algunes de les seves amigues que gentilment suporten la nostra incontinència verbal. Moltes gràcies per la companyia i la bona estona passada.
I apa a dormir!!!
El lloc on ehem deixat el cotxe però es pot tirar ben bé 1 Km més fins al final de la pista
El salt, ja està indicat
Recordeu, després del mirador en una pujada trobareu unes fites i el primer torrent: aquell és
Els primers ràpels són curts i els ancoratges són d'un sol punt. Són ràpels bastant tècnics amb sortides de sostre
Durant el recorregut trobes racons meravellosos com aquesta mena de bressol del verd
Fins que les diferents surgències aporten prou aigua perquè vagi circulant
Bé, amics i amigues hem arribat a la capçalera del salt. Només de treure el cap t'impacta el buit de 60m que hi ha als teus peus. A qui li tocarà inaugurar-ho?
Aquí es veuen les reals dimensions de la tragèdia
L'experiència ha quedat gravada a les nostres retines.
Finalment podem compartir amb Tales quan ens comparem amb la força del salt que:
'No el hombre sino el agua, es la realidad de las cosas", Tales de Mileto
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada