Pujada al Portell del Migdia, els Ecos, per la Canal dels Micos i tornada per la font de la Cadireta

Les previsions eren una mica pessimistes i ens vàrem decidir a fer aquest itinerari que ens fa recórrer uns paratges desconeguts i molt bonics. Té l'ingredient més típic de les canals monserratines en les quals perds els punts de referència i t'endinses en les entranyer d'aquest fantàstic serrat. La canal dels Micos fantàstica i el descens pel coll entre la Miranda i els Ecos preciós. Us deixo una referència al google llibres amb la piada. Està prou ben explicada i només vam tenir dubtes en la canal que puja als Ecos. Cal dir que sí que és aquella canal i que després cal fer el tomb a l'altre vessant des del coll i arribem a la canal de descens abans esmentada. La nostra intenció era fer també l'aresta de la Salamandra, però no ho vam trobar i anàvem una mica justos de temps. Això sí, els motxillots amb el material ens van "acompanyar" tothora http://books.google.es/books?id=z7OihuWbkBYC&pg=PA39&dq=escalada+a+la+salamandra&hl=ca&ei=34-jS8jXNJm8jAedz6XwCQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&ved=0CDQQ6AEwAg#v=onepage&q=escalada%20a%20la%20salamandra&f=false

Unes fotillos...

I aquestes més retro, d'excursionista de finals dels 70

Cala Oques l'Hospitalet (de l'infant) No el del Corbatxo

El temps, com dirien els presocràtics sempre és una realitat diversa i en contínua transformació, per això no feu cas de les dates temporals que ens duu aquest vent en l'espai, això és el temps. Ara us insereixo una piada d'una petita sortida que vàrem fer amb l'amic José Luís a la zona d'escalada de Cala d'Oques a l'Hospitalet de l'Infant. Hi han roques que passarien completament en l'anonimat al nostre esguard llevat dels casos en què hi ha alguna via d'escalada. Són parets silencioses i humils que quan t'hi poses troben alguna finalitat en la seves eres geològiques. Per sort no són pedres de pedrera, ni pedres d'objectius fotogràfics i et permeten tardes ataràxiques (d¡sculpeu l'expressió però els gres són els grecs)

Cal esmentar que (només literàriament) es tanca la trilogia de la guerra dels blocs, en la qual el nostre amic José Luís aconsegueix entrar al llibre dels rècords Guiness en el seu darrer llançament, memorable... A la realitat és una bilogia, però no descartem un esdeveniment no molt llunyà que tanqui el cercle.



















Aquí em veieu amb les clàssqiues indumentàries de la temporada tardor-hivern de Massimo-Cutri. Observareu el xandall que s'ha anat salvant dels diversos intents de la dona per fer-ne draps i la samarreta que cantava l'Ovidi montllor de proletari de l'essenyament i al col.lega sempre més impecable


















Aquí us deixo un enllaça amb les ressenyes

-->

http://www.serresdelmestral.cat/images/ressenyes/barranc_cala_doques.pdf

Sortida a la Roca Foradada (Mont-ral)

Sempre m'havia fet gràcia que els petits veiessin la Roca Foradada i estava segur que el Lluc sí hi arribaria però patia per l'Aniol que no fos una excursió massa llarga, però es van portar com a campions i ni tan sols va haver-hi amotinament ni crítiques a l'ensarronada paterna.































Encara tenien forces per a fer pràctiques capríniques

Sant Silvestre 2009

Seguint amb la tradició, una excusa per combinar esport i festa, ens vàrem reunir equip A i equip B a la Penyaroja (La Riba) per acomiadar l'any. Hi havia els Lolos que van fer la Directa Reus. Els semilolos que anàvem fent vies vàries i els lolillos que ens decantàrem per fer la Sense Nom. Ja vam començar malament perquè vam haver de pujar tres persones amb dos boudriers (m'agrada el nom amb el que vaig aprendre el concepte). Endevineu qui se'l va deixar? Tot i així triomfàrem, sota la mirada censora i misericorde d'un parell de clàssics de la zona. No va faltar, aquest cop tampoc, l'aportació geològica de l'amic José Luís.

Castelló

Seguint en aquesta època de tradicions. Ara farà ja quatre anys que fem la sortida de Sant Esteve, enguany hem anat a terres castellonenques. Vam començar per la via ferrada "Roca del Figueral" al pobla de la Serra d'Engarceran. Una ferrada molt bonica però un xic curta. Amb passos espectaculars i un magnífic pont tibetà equipat amb cable i granons de fusta, a combinar amb d'altres activitats.

Aquí el noi en una situació orgànico-problemàtica


A la tarda tocava , com diria l'amic Antònio, una ensigalada clàssica del padrí. Vàrem anar a una zona d'escalada que estava adjectivada com d'iniciació i sí que ens vàrem iniciar, però a la por. Vàrem començar per un III+ que ens va posar els pèls de punxa. A més a més l'amic José Luís em va regalar amb un nou model de bloc talla XXL que em va despertar reflexos que creia ja perduts en la joventut. Aquí el noi explorant el susdit III. Sort que a mesura que passaves a major grau la cosa era més fàcil. El sector es diu Roca d'Ensanou i aquí us deixo un link amb ressenyes.
http://www.castellonaventura.com/escalada/fichas/rocadensanou.htm
L'endemà vam intentar fer l'aresta sudest del Penyagolosa, però un cop més el cerç va bufar fort i ja vam fer prou en pujar a peu per la ruta normal. Era guapo veure passar els núvols a tota velocitat per damunt del teu cap.

Aquí els col.legues entusiasmats estat aturats a la fresqueta.

La prova del c im

__________r

Un seguit de fotos antropològico-artístiques

arbolí desembre 2009

Reprenem l'antiga tradició de trobar-nos abans dels Nadals per fer una excursioneta i un bon àpat. Aquesta vegada he anat acompanyat del més menut. El Lluc estava malaltó i la Sílvia es va quedar amb ell. El més gran guanyant-se els doblers.



Aquí ens trobem tot el grup dels agosarats alpinistes. El menut ha aconseguit el seu cim

Mola de Colldejou, 17 de desembre de 2009

Aprofitant la primera gran nevada a les nostres comarques. Un dijous després d'acabar les classes vaig quedar amb un vell amic, el Joan Domingo, i ens vam proposar pujar a la Mola de Colldejou. Jo no la recordava haver vist mai amb aquest tou de neu i aquesta sensació es va anar confirmant a mesura que anàvem pujant i trobant una munió d'arbres caiguts i alguns gruixos de neu considerables. Ens va acompanyar un nou i nerviós amic, "El Bruce". Molt "estimat" per les seves efusions emocionals.


I la mar sempre tant propera...