Via Ferrada Roca del Molí (nocturna) Alcora (Castelló). Barranc de Parretes i Barranc afluent de Parretes, Llucena del Cid (Castelló):

La ment més preclara i omniscient del grup està furgant en el seu arxiu de dades per a guiar-nos vers noves aventures.

Primerament ens n'anem a Alcora on fem la via ferrada de la Roca del Molí però nocturna.
Tot sembla germanor i companyonia

Però l'ombra del maligne apareix quan menys ens ho pensem. Observem ampliada una secció de la fotografia anterior. Com es pot apreciar un la té més llarga que l'altre (la baga dissipadora). Les dues són del mateix model, el raonament és el següent. Jo no he caigut mai amb la meva baga, el José ha caigut més d'una vegada amb la seva baga. Llavors qui l'hauria de tenir més llarga? Aquest ésser sense escrúpols ni entranyes m'ha fotut el cambiasso durant un any!!!

Fem veure que no ha passat res. Aquesta via ferrada és curteta però manté una tònica de verticalitat que la fa prou atractiva com a complement d'altres activitats
La ressenya http://deandar.com/ferratas/via-ferrata-roca-moli. El fet de la nocturnitat li afegeix un encant especial. Nosaltres en comptes de fer el descens pel senderó ressenyat i fer el ràpel van estimar-nos més fer-la també en sentit invers.

 Aquesta vegada anàvem equipats per celebrar l'èxit

 Aquestes estranyes taques ens van permetre efectuar una sudoromància que ens donava bons auguris.

I això també

Sempre en els millors locals i amb la companyia més selecta

 El Bivac

 El despertar

 L'enturonat poble de Llucena

Estem contents.
El barranc de Parretes és un barranc més de col·leccionistes que d'una entitat de pes. Però la solitud d'aquests llocs i l'entorn el fan atractiu. Costa bastant de trobar l'entrada, de fet nosaltres era el segon cop que ho intentàvem i la descripció és una mica vaga.
http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/barranco_de_les_parretes.htm Una vez en Lucena tomamos la curva con indicación de dirección a Teruel a mano izquierda justo después de la gasolinera. Antes del cruce que va a Argelita, se toma un entrador hacia el pueblo a mano derecha. Es evidente. Dirigirse hacia el centro, y buscando siempre por la izquierda una de las calles que baja dirección hacia el río, hay que fijarse en una barandilla metálica verde, justo después de la Cafetería Carrillo. Descender por una pista asfaltada hasta buscar el puente del río y seguir la pista principal hasta un cruce. Tomar la variante izquierda que asciende hasta unas masias abandonadas y pasadas estas habrá un poste informativo que indicara "Mas de la Parra", marcado con señales de PR Se sigue toda la pista sin dejarla hasta que deja de estar hormigonada y en aproximadamente 2 Km se abrirá una explanada a mano derecha con espacio para tres coches. Hay un hito que indica el comienzo de la senda de aproximación, es fácil de observar porque hay un peñasco de piedra. Una vez localizado, se ve la senda que sale en dirección al barranco, seguidla, y cuando se divida tomar la de la izquierda buscando el cauce del barranco. Esta marcada con algún hito y marcas rojas.
 Problemes:
1) La pista està asfaltada fins a la seva fi
2) D'espais per a tres cotxes n'hi ha un fotimer, però en el cas que ens ocupa hi cabrien perfectament 8 o 9 cotxes.
3) De fites al costat de la pista en vas trobant contínuament.

En definitiva que al primer intent ens vam tornar a equivocar.

Aquest és el comienzo de la senda de aproximación. Nosaltres hi vam afegir una bona fita. El peñasco és un petit promontori rocallós que està pujant a la dreta.

 com diu el poeta Narihira
Siempre he sabido que acabaría
 tomando esta senda, pero
ayer no sabía que lo haría hoy.

A partir d'aquí tot quadra.

 L'inici

 Val a dir que els primers 9 ràpels són destrepablesno així els quatre últims, les instal·lacions són excel·ents.

 Baixant en paral·lel una maniobra no recomanable i que feia temps que no realitzaven. Els dos individus han d'anar sincronitzats respecte la tensió del pes sobre la corda

Tram de cadenes del retorn

Si el barranc de Parretes ja era per a col·lecionistes, l'alfuent de Parretes ja és per a ultracol·leccionistes. Bastant lletjot, només té l'atractiu que tot està encadenat.

http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos1/barranco_afluente_parretes.htm

L'entrada és molt evident,  en un revolt abans d'arribar al pàrquing de l'anterior barranc trobem un gran pi amb una baga molt visible

Tornem al bar La Perla de Llucena, base de les nostres operacions en aquelles terres ignotes

Sant Vicens Ferrer no hagés sigut amic nostre amb aquestes propostes

I el nostre home tornant a calcular i projectar

 noves aventures i així acabem com hem començat.

La senzillesa no és cap virtut que s'afegeixi a l'existència. És la pròpia existència en la mesuara que no s'afegeix res a ella mateixa.

Comte-Sponville

Barranc del Tortó (Serra de Llaberia)

El barranc del Tortó és un d'aquells barrancs quen et permeten fer una bonica activitat prop de casa i que només t'ocupa un matí. És un barranc que discorre entre cingles i té un bonic engorjat a l'inici amb una marmita trampa, el salt de l'Olla del Gegant, que està ben equipada i suposa una colla de pasos atlètics. L'entorn de l'aproximació i el retorn són molt salvatges i coneixerem bonics racons.

La ressenya la trobarem a 

http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/barranco_del_torto.htm

Per no confondre-us cal dir que la plaça de sortida és la de l'església i que cal agafar el carrer que baixa en fort pendent. Per al retorn després del darrer ràpel es fa una mica llarg el progressar per la llera però quan ja perdem l'esperança trobem les fites evidents a l'esquerra. Si no heu estat mai per aquests verals paga la pena arribar-s'hi.

01-03-1971, Camil José Guiu, 1937-1991 retratava aquesta esglesiola de Sant Joan Degollat, que aixoplugaria els austriacistes ferits de Pere Joan Barceló i Anguera (Capçanes, 1682 - Breisach el Vell, 3-4 de setembre del 1743), heroi català més conegut com a Carrasclet; i seria testimoni de l’estavellament de l’avió que duia entre d’altres a l’heroi del nazisme, Alexander von Scheele, curiosament com el Carrasclet amb el grau de Coronel fins a la seva mort.

De l’heroi català en podeu trobar alguna dada fins a Internet, de l’altre els seus correligionaris – inclosa la 34a Cancellera d'Alemanya , Angela Dorothea Merkel (cognom de naixement: Kasner, Hamburg, 1954), no tenen gaire interès en que se’n parli. No trobava cap fotografia de l’ Alexander von Scheele, malgrat que el III Reich va fer de la imatge una forma de dominació.

Aresta dels Records, Camarasa

Feia dies que no anàva per aquestes terres de Sant Llorenç i Camarasa i em plaïa un itinerari d'aventura com el de l'Aresta dels Records. Un lloc on, amb tota seguretat, no trobareu ningú llevat de les veïnes plaques del Conill.

Com sempre, hem d'improvisar bivacs i aquesta vegada va ser un bivac prehistòric

 Aquí es veu el mite del bon salvatge

 No són les restes del nostre esmorzar, però ho podrien ser.

Nosaltres esmorzar clàssic però amb tocs surrealistes. Una gallina decapitada

Hi ha gent que matina força.

Per arribar-hi cal anar des de   direcció Sant Llorenç de Montgai i un cop passat el pont de l'Escalera agafar una pista que va paral·lela al riu i després s'enfila lleugerament fins la base de la paret prop d'uns camps abandonats. La pista està en bon estat excepte en la pujada final però es pot fer.

Par arribar a peu de via cal remuntar un corriol poc definit que arriba a la roca dels Topis davant nostre on, si ens fixem, veurem un pont tibetà d'una miniferrada, després cal buscar-se la vida una mica entre matolls i anar cap l'esperó on trobarem una baga en un pont de roca.

Vista general

La Roca dels Topis que hem de superar per l'esquerra

Primera tirada, té una mica de "gesto" doncs costa molt de posar assegurances. Altres llargs són una mica herbats però com més amunt va millorant l'ambient i la roca, especialment l'última tirada

 El ràpel ens diposita en una canal. Nosaltres vam pujar cercant pas per aquesta canal fins agafar la vora del cincgle quye ens va dur al cim del Tossal de Sant Salvador, un cim magnífic amb unes vistes esplèndides.

 El ràpel

 Per la baixada vam agafar un senderó que descendia cap s Sant Llorenç, no obstant, el vam abandonar doncs ens allunyava massa del cotxe i vam anar baixant per marges i bosquets per allà on la intuïció ens duïa fins arribar a la pista. Tant la nostra opció com la de la ressenya són laborioses.
http://escaladaperatontos.blogspot.com.es/2014/05/aresta-dels-records.html

Las piedras
Oigo caer las piedras que arrojamos,
transparentes como cristal a través de los años. En el valle
vuela la confusión de los actos
del instante, vociferantes, de copa
en copa de los árboles, se callan
en un aire más tenue que el presente, se deslizan
como golondrinas desde una cima
a otra de las montañas, hasta
alcanzar las mesetas ulteriores,
junto a las fronteras del ser. Allí caen
todas nuestras acciones
claras como el cristal
no hacia otro fondo
que el de nosotros mismos.
Tomas Tranströmer

Punta del Boter, pel Grau de l'Escletxa (La Morera del Montsant)

Avui sortim amb l'Aniol i anem a fer una ruta pel Montsant que li agradarà dincs combina l'excursió amb alguns trams on d'ha de grimpar. A més a més així la pujada li és menys feixuga.
 Sortim de l'antiga cartoixa i enfilem per una pista que surt a la seva esquerra,

 quan trobem una cruïlla de pistes agafem la de l'esquerra i seguim sempre per la pista principal arribarem a un primer pal indicador que ens indica el Grau de l'Escletxa i posteriorment arribarem al coll dels Hortets on un segon pal ens assenyala el sender que s'enfila per sota els cingles en direcció al Grau.

Sempre en una diagonal a l'esquerra ens enlairem per sobre de diferents feixes i després de superar diferents resalts arribem a l'Escletxa, la qual  comença amb un grimpadeta per una mena de graons i supera uns blocs al seu interior

 per arribar a una zona on cal anar amb compte, doncs estem just a sobre de la vora del cingle, per això un cable ens dóna més seguretat.

Arribem a l'ültima feixa

 Una grimpadeta més i Cim!!!

 A la baixada s'ha d'anar més amb compte que a la pujada

Per acabar algunes vinyetes del pedagog Francesco Tonucci. Esperem que la natura pugui continuar sent part dels seus jocs per molt temps.