Una excursió-grimpada excepcional. La Moleta del Molló 878m, la Bandera (893m), la Clapissa (918m)

Els Ports, un dels últims reductes  naturals que combina l’aprofitament de l’home i uns paratges únics. Des que els vaig descobrir de molt i molt jovenet i em van captivar ha plogut molt però cada cop faig nous descobriments i la visió de noves raconades no para de captivar-me.

Aquest és el cas d’avui. Sempre la nostra mirada es deté en alguns gegants petris que atrapen el nostre esperit muntanyenc i desperten el desig de pujar-hi. La Moleta del Molló és un cim solitari com un far que és un centinella immutable  del fantàstic racó de les Valls a Arnes . Els seus 896m han estat  singularitzats per la natura amb una silueta esvelta gairebé montserratina . El seu itinerari normal no és pas fàcil i requereix d’aquell punt d’audàcia que el converteix en tota una aventura integral. Si ho combinem amb un circuit per altres indrets emblemàtics ens quedarà una jornada rodona, per deixar una empremta perenne en els nostres 

arxius interns.

EL NOSTRE PATROCINADOR!!!! No és el Rakuten del Barça, ni ens paga res, però està bona.

. Com som uns vulgars amants de costums, fem un bon sopar 

 El Joando em presta la polsera del poder, una mena de giny macgiverià xinés que flipes

 Vostès es pensen que amb aquest didalet de vi hem de sopar dues persones, sort que després ho van corregir.

 Com que ja porto temps en el mundillo de l'ensenyament, retrobant exalumnes supersimpàtiques i supercanviades.

Cal celebrar que el nostre bivac tornava a estar practicable.

 Tot anava sobre rodes, el garito d'esmorzar d'Horta havia canviat d'amos i tornàvem a gaudir d'esmorzar de forquilla

Per a rribar al punt d'inici hem d'anar a Arnes i entrant al poble trobarem un indicador al Toll de Vidre, passats uns 5 Km  i seguint sempre per l'evident pista principal trobem un aparcament a mà esquerra i uns altres indicadors que ens diuen al Riu de la Vall. Deixem el cotxe.

 L'amic Joando, que és el rei de l'electrònica , sempre va fornit de solucions tecnològiques, inclosa la susdita pulsera de Macgiver

 Seguim la pista en la direcció que portàvem i al cap de pocs metres prenem una altra a l'esquerra. Quan veiem aquesta bassa agafem una pista forestal que hi porta. Hi arribem al cap de pocs metres.

 Aquí veiem el nostre objectiu. Guapo eh?

des del pla en què està ubicada la bassa trobarem un camí poc fressat que mira cap a la moleta.

Cal estar sempre atents i anar intuint per on va la sendera. En d'altres piulades he vist que la cosa era pitjor doncs per sort nostra anaves trobant marques vermelles que et permetien confirmar el bon camí. Aquest va molta estona emboscat fins arribar a un llom pedregós que s'adreça sota del primer contrafort del cim.

Les vistes de la Roca Ballestera són úniques

La ruta ens obliga a anar un xic a l'esquerra i trobem el primer tram equipat amb cadenes. Les cadenes són primetes i cal treballar bé de peus.

Passat aquest pas, seguim horitzontalment a l'esquerra per una lleixa més que una feixa molt estreta i on cal nar amb compte, tenim força pati a l'esquerra. Després arribats a un lloc, on la feixa ja és una feixa, el camí s'enfila per un bosc costerut.

 

La Moleta sembla que jugui a fet i amagar amb nosaltres

Arribem ara sota el següent contrafort i trobem un tram amb cadena curt però intens, al començament hi ha un tronc que ens pot ajudar per als peus  però es belluga força. A tibar!!!!

 Més tard flanquegem cap a la dreta i fem una petita grimpada.
 Ostres estic una mica rovellat!!!!

I ara ve un dels trams més adrenalítics de la pujada. Un flanqueig exposat a l'esquerra per una feixa estreta que ens duu a una darrera cadena que es converteix quan arribes en la teva millor amiga de tota la vida. Guapo, guapo.

Aquí decreixen les dificultats i només ens cal anar pujant per un torrent ample i ferm cap a un collet. tota la plana als nostres peus.

Un cop arribats al collet anem a l'esquerra a buscar un avantcim amb un pas  de II+ que fa més mala pinta que no pas la realitat, decissió i amunt!!!


jejeje totalment relaxat.

Després de la primera punta ens queda l'ültim "susto" un passet de III- a la dreta d'on està el Joando i cim

 Un cim extret d'un dibuix de nen. Una agulleta amb infinit per totes bandes.

 

No hi han paraules per   aquesta visió

Per baixar, sí que es podria desgrimpar el que hem pujat, però la qualitat de la roca i l'existència de dues instal·lacions de ràpli ho fan desaconsellable. Així que des de sengles savines, avall!!

Ara un cop tornem al coll que havíem arribat cal dirigir-se a la dreta cap a un cim evident, la Bandera, a través d'una carena senzilla amb un sender indefinit entre els boixos, fem el segon cim del dia.

Baixem d'aquest cim i ens dirigim en diagonal cap al sud a resseguir un altre cordal que ens durà a la Clapissa, el cim més alt de la jornada i també força espectacular.

Anirem resseguint la carena i trobarem dos obstacles:

Una primera desgrimpada de 7 o 8m que és millor rapelar

I al cap de poc temps un altre ressalt de 15m on hi ha una cadena que ens pot ajudar a baixar o tres instal·lacions de ràpel a la dreta d'aquesta cadena. El ressalt és molt vertical i vam optar davant tanta oferta de ràpel, per rapelar valgui la redundància.

Aquí veiem al fons, la Moleta des d'on estàvem

Ara tocava la part més vertiginosa, anar seguint la cresta cap al sud-oest direcció a la vall. La cresta pel seu vessant sud, cau centenars de metres i hi ha alguns trams força estrets on cal anar amb compte, també es poden evitar els trams més compromesos descendint pel vessant nord i resseguint penosament la cresta.

De baixada ens topem amb el fenòmen que dóna nom al cim, la Clapissa, una enorme llastra gairebé suspesa al buit i que s'aguant com per miracle. És una mica esfereïdor mirar per la seva escletxa al buit

Anirem seguint la cresta fins que es va convertint en un ample llom. Aquí hem d'estar amatents a localitzar unes desgastades i escadusseres marques grogues que ens permetran trobar els punts febles dels diferents contraforts fins arribar al bosc previ a la pista. Un últim ràpel de 8m en un tram delicat és el darrer obstacle.

Arribarem a la pista i ja no cal sinó seguir-la a la dreta duant uns vint minuts fins arribar al lloc en havíem aparcat. En total han estat unes 5 hores i mitja d'activitat en les quals cal incloure la instal·lació de diferents ràpels.

Una última llambregada al nostre objectiu. S'hem portat bé.

Jo també, com les aus, faria el vol,

si pogués, vers les crestes més agudes,

i, prop del cel, les roques cantelludes

  serien del meu cor, l’últim bressol!

                                                                         Pepita Planas

“ Ficar la mà a terra.

Enfonsar profundament

la mà en la humitat

de la terra.

I aquesta pressió,

contra totes les coses

que transporto.

Per què?

Què és, doncs?

D’entre tot el paisatge,

on habita?

A dintre què hi ha?

Laia Nogera “Caure”

Roca Subirana: Via de la Broca D+ i via Visites Inesperades MD, Sant Llorenç de Morunys

Sempreens agrada tornar a aquesta  contrada del Solsonès, uns paisatges de somni, un lloc gens massificat i per contra una roca molt delicada que fa d'alguns moviments tota una aposta. No obstant això últim l'equipament és bo i vam quedar ben satisfets.

Aquí us deixo les ressenyes de la paret

Després d'un excel·lent sopar a Cal Pixarada Curt de Sosona amb un tracte personal de fàbula

Fem un bon bivac 

 Que s'havia vist amenaçat per una calamarsada espectacular

 Al matí, comencem amb marxa

 És una vall brutal

 Per arribar a la Roca Subirana cal anar en direcció al santuari del Lord, un cop passat un túnel aparcar a la dreta i agafar una pista que s'enfila a l'esquerra arribarem aquest coll després de 15' i després cal buscar el senderó que resegueix la paret

 La via de la Broca és senzilla, tres tirades curtes amb una línia elegant fins l'aresta

 Primera tirada

 Segona tirada,amb ujn pas una xic exposat doncs i passa una xorrera.

 A l'esquerra de la reunió veiem perquè li diuen via de la Broca

 Última tirada

 Cim!!!!

 Per baixar anem a l'esquerra fins a un arbre reseguint la cresta i fem un sol ràpel que ens diposita un altre cop a l'inici.

La segona via, més difícil, consta de dos llargs de 40 i 45m respectivament

El pas clau és un muret de V+ poc abans de la reunió que exigeix equilibri i tibar de dits. 

 El segon llarg és molt sinuós, al final costa de recuperar la corda i la roca és molt mediocre, pel que cal parar atenció.

 Finalitzada la via, cal desgrimpar un tram molt aeri de la cresta i arribar al ràpel abans esmentat

Finalment us deixo un conte de Jacint Verdaguer que ha donat origen a la firaamb el curiós nom  de l'ou d'egua dedicada a la carabassa que es celebra cada any a la vall

Els tres savis prudents dels Piteus..??....Una vegada, en un hostal dels que hi havia en lo camí de Berga cap a Manresa, se presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posador :

- Nos donareu posada per aquesta nit?

- Prou. Mes, qui sou vosaltres i on anau

- Anam a la fira de Manresa i som los savis prudents dels Piteus - respongué el més vell.

Aquest títol de «Savis prudents deis Piteus» féu riure a la mestressa, que els sentí des de la cuina; mentre els donaven sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa.

Quan hagueren sopat, los acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil.

Los tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.

Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jaure, obriren los ulls, se llevaren, i el més savi deis tres se llevà per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obri, mirà a dalt i a baix, ¡ no veient mica de claror enlloc, exclamà:

- És fosc corn una gola de llop.

1 se'n tornà al llit.

Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i Sentint-hi olor de Formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà:

- Quina olor de Formatge que fa el món!

1 se'n tornà al llit.

Al cap d'una estona, se llevà, cansat de rodar pel llit, lo savi tercer; mira per totes bandes, 1, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:

La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.

Los de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir la rialla.

Cap a la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, los demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era dia.

Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als altres:

- Cuitem, que hem d'anar a fira.

- Però, a quina fira? - digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.

- A la de Manresa.

- Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries que en tornen - respongué l'hostaler.

Llavors los tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar lo camí cap a Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.

D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia

arribat encara la carabassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era alló.

Ell los respongué que eren ous d'euga.

- Nosaltres cabdalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, pla que us ne sentiríem grat.

-A la veritat –respongué sorneguerament l'hostaler-, los volíem tots per nosaltres; mes, si tant lo voleu i el pagau bé, porteu-vos-en un.

Esquitxant unes quantes lliures que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.

Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'una euga.

Aquest, mentre passaven, distrets, per un cim de carena, se'ls esrnunyí d'entre mans i comencá de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren un llebretó que dormia sota una mata.

Al veure-la córrer, cregueren los dels Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur desconsol d'haver-la perduda fou més gran.

-Malaguanyada eugueta! - anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble -.Si hagués arribada bé, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa