Amb aquest començament d'any venen, com sempre, els bons propòsits. Un d'ells sempre ha estat el de construir un bloc on reculli especialment aquelles experiències muntanyenques que em vagin esdevenint a partir d'ara, això no impedeix que pugui acollir moltes altres experiències que també em conformen com aquell qui sóc en cada moment: Família, amics, llibres, música, companys, alumnes... A veure si tinc prou perseverança per afrontar aquesta nova aventura
Aprofitant una tarda d'estiu en què semblava que feia una mica de brisa marina vam anar al llogarret de Miramar per pujar a La Cogulla que és el punt alt més proper. El Lluc i l'Aniol van pujar força gas i vam poder gaudir d'aquesta excel.lent talaia. Des d'aquí és veia un punt ínfim al Camp de Tarragona, El Rourell, el nostre poble
Esperem que finalment acabin abraçant l'autèntica fe muntanyenca i es converteixin en apòstols de la natura.
Amb l'ajuda de Sant bernat de Menthon, patró dels muntanyencs. A Miramar hi ha un altar dedicat a aquest sant
Aquí us deixo la seva hagiografia resumida
El Sant va néixer sembla que el 923, al castell de Menthon, prop d’Annecy, a la Savoia, i va morir el 1008 a Novara. Era fill d’una rica familia aristòcrata però va rebutjar riqueses i luxes i es va consagrar capellà, predicant per les valls alpines veïnes d’Aosta. Va fundar els cèlebres monestirs del Gran i Petit Sant Bernat, per donar protecció i allotjament als viatgers que havien de creuar aquests difícils colls, especialment a l’hivern. També va fundar l’orde religiosa que porta el seu nom, que encara existeix, encara que amb molts pocs membres. El Papa Pius XI, Achille Ratti, un bon alpinista, el va declarar patró dels muntanyencs.
I per si de cas
"Si hem posat el nostre esguard, en vós per gràcia divina, protegiu oh sant Bernat, qui per muntanyes camina."
Car les lesions encara no desapareixen i no puc prescindir d'anar al Pirineu, miro de combinar gaudi i sofriment. És aixó com decidim pujar a la Pixca del Canigó per un itinerari menys freqëntat i amb més ambient. Aquí els expedicionaris abans de partir cap a terres llunyanes doncs certament esta prou lluny encara que no ho sembli. Com podreu observar aquest cop se'ns ha afegit un nou membre, El Miquel, padrí de l'Enric.
Un cosell no passeu mai pel tram la Jonquera-Le Perthus per Nacional acabarieu tallant-vos les venes. Rieu-vos-en de travessar Andorra la Vella. Gairebé et fan sentir com ara fa gairebé 80 anys però aquwella pobra gent ho feien per necessitat i por i ara es fa per fastigós consumisme.
Per arribar al Canigó cal pujar una pista que es va malmeten a mesura que fem quilómetres i on es va posar a prova la perícia del José Luís Sainz.
Aquí en acció en alguns trams de pista on s'anava acabant el Red Bull
Vam trobar un bon racó per fer un soparet i un bivaquet magnífic. Combinat amb moments de franca companyonia
L'endemà es va aixecar amb un cel magnífic i una vista esplèndia de la nostra cresta la de l'esquerra del coll que és el lloc en el que ens separem de la ruta normal.
Segueix la companyonia, ara ja una mica sospitosa, del dia anterior Una successió de grimpadetes de 2n grau i els últims metres abans del cim I el cim Després Vam anar a fer el cim veí del Barbet accedint-hi per una canal i una cresta senzilleta i així vam completar un circuit baixant per l'altra carena.
Resta pendent l'aresta sud-sudoest que promet emocions
No podia faltar la racció de clàssics per acomiadar aquesta entrada
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.
Formen son càlzer (calze) escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que cel davalla. Jacint Verdaguer, Canigó
L'Enric en el seu entossodiment de trobar gent de la seva generació que l'acompanyin a fer muntanya, pensem que és època de descobrir els aparallaments més o menys estables dels nostres coetanis.
va aconseguir reciclar un vell amic seu al qual antigament li molava la muntanya, l'Albert. Així tot i fer relativament poc temps que hi havia estat ens vam adreçar aquesta ferrata propera i vam passar un bon matí.
Un lloc molt especial aquesta ermita i on es respira un ambient diferent
Aquí us deixo algunes instantànies d'una via que alterna alguns trams curts força verticals amb flanquejos espectaculars, tot molt ben equipat.
No podia faltar per cloure aquest jorn de retrobament un bon àpat amb llonganissa de Perafort (Cansaladeria del Josep Maria) i un bon vi de la Conca
Per primer cop després de llarg temps hi ha una trobada, aquest cop no hi falta ningú i comptem amb la presència de dos mestres paellaires, el Fèlix i l'Antònio
Aquí cada mestre va excel·lir amb la seva creació
Com podeu veure són les dones les que ens inciten a la beguda nosaltres som uns esportistes d'elit que no caiem en aquestes temptacions.
Sempre amatents s nous projectes i somnis
Gent que no ha pagat la quota i..encara pitjor, potser són d'un altre grup... Gràcies per venir
Aquesta criatura de càndid aspecte, és una mica dimoni (Ep, em refereixo al pare) el qual miraculosament va acudir sense que li passés cap incident. Ep el got és d'aigua ho dic pels malpensats.
L'Aniol més content que un gínjol amb la biccicleta que li va regalar el seu padrí
La mestressa de casa, sense la qual coses com aquest blog i la paella no serien possibles
Parece un tipo duro ... pero
Esperem que l'abús de paella i altres substàncies no ens faci acabar la vetllada en aquest estat
http://cayaoh.com/2009/08/10/el-risitas-y-la-anecdota-de-las-paellas/
i per acabar una oda de José Maria Pemán
-->
ODA A LA PAELLA
¡Oh insigne sinfonía de todos los colores!
¡Oh ilustre paella
por fuera con su blusa de colores,
quemadita por dentro con ansias de doncella!
¡Oh policromo plato colorista
que antes que con el gusto se come con la vista!
Concentración de glorias donde nada se deja.
Compromiso de Caspe entre el pollo y la almeja.
¡Oh plato decisivo :
gremial y colectivo!
¡Oh plato delicioso
donde todo es hermoso
y todo se distingue, pero nada está roto!
¡Oh plato liberal donde un grano es un grano
como un hombre es un voto!
“Nuestra causa es difícil, ella impone un esfuerzo rudo. Sólo puede ser asumida por un Ángel de alto rango, un profeta enviado o un adepto fiel cuyo Dios prueba a su corazón por la fe.”
V Imam Muhammad Baqir (as)
Aquí tenim al profeta Al- Ber-T preparant-se per parir una profecia ajudat pel beuratge diví compost per essència destil.lada de juniperus communis, extracte del fruit del citrus limonus i aigua de quinina groga extreta de la Cinchona Calisaya.
Misteriós missatge enviat per SMS, com s'han modernitzat les profecies, que s'anira acomplint en el nostre camí. Així doncs Pare i Fill s'encaminen cap a Formigal i a la Peña Foratata nom arcà del qual n'he trobat l'origen en una llegenda que paso a transcriure, una rondalla que a més inclou altres nom muntanyencs coneguts per tots, l'he trobada súmament interessant. Va dedicada als meus amics antropòlegs, essotèrics alpinistes Al-Ber-t i Fèlix La font la trobareu a http://www.comarcaacomarca.com/id/1805/articulo.asp?q=La%20leyenda%20de%20Formigal
-->
-->
“…diremos, que Formigal en aragonés significa "hormiguero" que, por lo visto, abundaban allí en tiempos antiquísimos, sin embargo en la actualidad, este maravilloso paraje famoso en el mundo del esquí, ni asoman. Y también, que entre Formigal y Sallent de Gallego destaca una de las peñas más emblemática del Pirineo, su silueta con una doble punta a manera de bonete se refleja ahora en el lago artificial de Lanuza porque le gusta repetirse ya que es única. La llaman" La Peña Foratata" y los que la han escalado aseguran que esta casi hueca. Una boca en su cima, parece la entrada del mundo del mas allá: un volcán que nunca ha tenido erupción: la puerta del centro de la tierra.
"Anayet y Arafita eran tal vez lo dioses mas pobres de la montaña, les habían despojado de sus pinares y abetales, ni siquiera fresas o chordones, hasta sus ganados escaseaban sus senderos se habían convertido en pasos de contrabandistas.
Anayet y Arafita eran pobres pero trabajadores y honrados, y poco les importaba que los otros dioses-montañas los despreciaban porque ellos en su pobreza eran felices. Es más, tenían un tesoro que por nada lo cambiarían: una hija preciosa, la diosa Culibilla a la que el cielo doto de todas las bellezas y cualidades entre las que destacaban el candor y su hermosura. Nada quería saber nunca de las pretensiones de todos los dioses pirenaicos.
Sus mejores afectos eran sin duda hacia los corderillos que competían en blancura con los inmensos heleros y glaciales que rompían el verdor de sus montañas. Y más aún amaba a las humildes y trabajadoras hormigas blancas, que durante el verano continuaban blanqueando la montaña hasta el punto que Culibilla la bautizo con el nombre de Formigal. La tranquila paz se acabo el día que Balaitus se enamoro ardientemente de Culibilla.
Balaitus era fuerte, poderoso, temido por todos, nadie se oponía jamas a sus deseos. El amasaba las terribles tormentas del Pirineo y forjaba los rayos capaces de destruir todo lo que le apeteciera. Violento como ninguno, cuando se enfadaba y hacia correr sus carros por encima de las nubes, se estremecían hasta los cimientos de las montañas.
¿Como iba a ser feliz Culibilla con ese dios? Naturalmente, lo rechazo como a todos los demás que la habían pretendido, pero en mal momento ya que a él era la primera vez que lo rechazaban, y juro raptarla. Anayet y Arafita temían sus furores pero, ¿qué podían hacer los pobres por defender a su hija?
En tres zancadas dicen que se presento Balaitus ante Culibilla, decidido a cumplir su propósito. Las montañas todas estaban atónitas, sin atreverse a defender a la hermosa y desgraciada diosa, Balaitus era el Zeus de aquel Olimpo Pirenaico. Y dice la leyenda que entonces Culibilla, al verse perdida, grito: ¡A mi las hormigas!.
A millares acudieron de todos los sitios las hormigas blancas que empezaron a cubrir a Culibilla ante los ojos de Balaitus que, horrorizado, emprendió la huida. Culibilla, en el colmo de la amistad y el agradecimiento, se clavo un puñal en el pecho para guardar dentro junto a su corazón, todas las hormigas: es el foru de Peña Foratata. Y cuenta que los que suben al Forau de la Peña pueden claramente los latidos de Culibilla, la diosa agradecida. Y aseguran también que en Formigal, desde entonces, ya no hay hormigas blancas: todas las tiene ella."
La tarda del dia abans per fer temps vàrem anar primer a fer la ferrata de Santa Elena a Biescas. Una via senzilleta però que acaba prop de l'ermita del mateix nom ubicada en un paratge molt guapo.
I com avui anem d'etnografia aquí va una altra rondalla sobre aquest lloc
-->
Cuenta la leyenda que, viéndose perseguida por los infieles, la santa buscó refugio en una cueva abierta donde hoy se levanta la ermita y cuyo acceso quedó de inmediato oculto por una gran tela de araña. Elena abandonaría su escondite pasado el peligro, lugar del que brotó milagrosamente la fuente y en cuyas piedras quedaron grabadas sus plantas como si de barro se tratara. Desde entonces la creencia popular mantiene, entre otros prodigios, que el caudal crece y decrece presagiando calamidades o periodos de prosperidad; también se dice que sus aguas proceden del sagrado río Jordán, desde que un peregrino llegado a la ermita en el medievo descubriera flotando en ellas el bastón que había perdido tiempo atrás en Tierra Santa.
Després més tard encara vam tenir temps de fer alguna vieta a la zona d'escalada del túnel d'Escarrilla. Una tarda molt tranquil.la en definitiva
L'endemà després de dormir en un infame pàrquing de les pistes d'esquí vam llevar-nos aviat i anàrem cap a la Foratata. Un itinerari molt guapo que un cop arribat al coll canvíem de vessant i descobrim una mena de petit Pedraforca que a primera vista sembla inaccessible.
La segona punta és la més alta i la més tècnica.
Allí comences a pujar per unes canals de II+ i arribes a un altre coll on dubtaven sobre l'itinerari a seguir. Allí mateix és on s'apareix Tomàs, l'home de la barba i ens guia cap al cim tal com dictaven les profecies. La veritat és que vam flipar perquè vam sentir que algú ens cridava i el tal Tomàs (el seu nom veritable era Àlvaro i era mallorquí) estava fent-la en solitari i tenia un hari important amb la corda que no li permetia ni baixar ni pujar. Així doncs nosaltres el vam ajudari ell ens va guiar i tots tres vam tirar cap al cim combinant passos de II amb algun III+. Un cim de vistes fantàstiques
Una afectuosa salutació per l'Àlvaro, lamentant no haver coïncidit per fer unes birres.
Des d'aquí és veia un punt ínfim al Camp de Tarragona, El Rourell, el nostre poble
Amb l'ajuda de Sant bernat de Menthon, patró dels muntanyencs. A Miramar hi ha un altar dedicat a aquest sant
Aquí us deixo la seva hagiografia resumida
