Via de la Núria, Miranda de les Magdaelnes, Montserrat

Un dia força fredot vam anar a grimpar  a Montserrat, en arribar al monestir estavem a -5ºC i vàrem decidir no complicar-nos la vida i fer una via llarga i facileta. La ressenya la trobareu a Ressenya.net http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=763. Ens vam estimar més l'escalfor de la calefacció del cremallera a l'escalfor biológica de la pujada  a peu als gorros des del monestir.

Aquí veieu al personal molt preocupat per aquesta renúncia esportiva
La via és senzilla i requereix poc de les mans per la qual cosa anava bé per fred intens que feia.

Observareu una cabra que també estava fent la cabra però per la banda del sol

Tothom fa la cabra

Cabres i més cabres
Al novembre les cabres a la serra i el vi a la gerra

Salvat, ja sóc al sol

El vici em matarà

La gent s'havia escalfat més del compte

Final feliç

Locos Bajitos, Ferrada Roques Blanques i Crestalls de l'Artigó Prat de Comte

Data estelar 58456.28.1

Bé com el temps no pressagiava res de bo vam decidir anar cap el sud en busca de fortuna de baixada vam anar a un a zona d'en "Xaparro"  Esos Locos Bajitos" on el grau semblava baix i podíem matar l'estona. Ja no vam començar gaire bé doncs va posar-se a ploure ens vam perdre per aquell laberint de pistes després d'haver jurat sempre en les anteriors vegades que ens recordaríem de l'entrada bona i tampoc era el millor dia de los "boixos altitos". Mara de Déu, eren curtes però intenses.
 

Calia apretar  el cul

 Aquí us deixo la ressenya de'n Xaparro cal resaltar el títol introductori d'especial per a cursets d'iniciació.

iniciació a la beguda

Després com el temps va millorar vam fer la bonica ferrada de Roques Blanques un petit tresor amb unes vistes excepcionals que tot i tenir un equipament sui generis i xaparresc cerca un elegantíssim recorregut

L'endemà i després d'una nit un xic convulsa on els amics que ara presentem mostren com va anar la cosa a  Valderoures



Personatge molt conegut a Tarragona, PREMI per qui ho endevini

Ens vàrem dirigir cap a la cresta de l'Artigó a Prat de Comte. Una fantàstica cresta de no massa alçada però molt esmolada i contínua, sembla que caminis per sobre d'un envà
Aquí veiem els incis de la cresta

Malauradament una bona mestralada ens va fer abandonar després del primer terç i quan ja ens anàvem acostumant a trescar per aquest món tant estret. No cal dir que tornarem.
Caminar sobre los últimos confines, de líneas fluctuantes
aguas negras, frágiles peldaños
atravesar los desfiladeros verticales, la curva de los montes
los desprendimientos, las nubes heladas, hallar la piedra elegida
y llegar a una región
poblada de huellas pares, del estamento animal
.....
Seguir enviando por costumbre
una barca vacía, un grito al viento
sabiendo que sólo unos pedazos llegarán a su destino,
quizás nada.
Evva-Liisa Manner
poeta finlandesa

En definitiva per cagar-s'hi

Cresta de Buscarrons (Prat de Comte) i Barranc de Serbís (Bot)

Un altre dia indeterminat del mes d'octubre vàrem fer una combinada intentant escollir llocs salvatges on la presència d'altres humans sigui estranya: la Terra Alta guarda amagats molts d'aquests petits tresors emmarcats sempre en un paisatges austers que senyoregen elegantment sobre els pedestals dels camps conreats.

Així doncs l'Enric i jo partírem cap aquestes contrades i allí se'ns uní el José Luís que havia de tornar aquell mateix vespre. L'objectiu escollit la mola de Buscarrons i la seva cresta ben ressenyada pel llibre de Josep Tió, grimpant pel Massís del Port.

Seguint amb el cicle de cinema de muntanya us oferim aquest documental frapant pels valors humans, de lluita contra els elements i d'èpica muntanyenca que mostra.  Espero que sabreu apreciar les seves qualitats  estètiques i narratives (estic segur que valorareu tal com es mereixen algunes tècniques de filmació avanguardistes i el seu estil minimalista i POV)

gg

 Situado en alguna nebulosa lejana hago lo que hago,
para que el universal equilibrio del que soy parte
no pierda el equilibrio

Si no levavtas los ojos creerás que eres el punto más alto

 He llegado a un paso de todo. Y aquí me quedo,
lejos de todo un paso.

La distancia que me aleja de todo, es toda la eternidad
y aún no me he separado de nada, de nada

                                                                      Antoni Porchia

Finalment el José Luís va partir amb els seus nous deures. Heus ací un petit homenatge abans de sopar

Una nit a la suite Sant Salvador

A l'endemà, després d'uns preliminars

Vam entrar al barranc de Serbís, un bonic barranc que si l'agafes al punt és magnífic:

Quien conserva su cabeza de niño,
conserva su cabeza.
Antonio Porchia

La Creu d'Albarca

Amb els peques nostres + l'Alexandra, peque del poble, vam pensar una excursioneta pel Montsant i vam decidir anar a Albarca i anar pujant fins que es cansessin, la veritat que vam triar un dia molt rúfol per ser com era començaments d'octubre, però els nens no es van plànyer gens del fred i encara vam reciclar l'Alexandra que és una mica urbanita i es va portar molt bé llevat d'un episodi d'alien  gàstric que la va atacar dins el cotxe i ens va deixar una variant exòtica d'Ambipur.
Observem que els ànims inicials no eren pas els més idonis

Aquí us deixo el documental que narra l'èpica d'aquests minyons amb lluita amb els elements i la seva victòria que des d'aquesta pàgina honorem i reconeixem com es mereix

 

Aquí un testimoni privilegiat de les nostres gestes

  I la preceptiva foto de rigor

Valchelàs i Vadiello

Bé, seguint en aquest procés de posar-me al dia ara toca una sortida que vam fer a grimpar per Osca.
La tòpica imatge de sortida en la que anem ensenyant el mostrari de samarretes

Valchelàs és aquesta zona d'escalada prop de Barbastro que ens dóna molt de joc  quan fem el viatge d'anada vers aquelles terres. No és espectacular però a mesura que hi vas escalant li vas trobant cert encant. L'equipament és, en general, artesà fet pels militars que hi havia a les casernes de Barbastro, però hi ha un grau assequible i l'escalada és variada. No existeixen ressenyes que jo hagi pogut localitzar.

L'endemà ens vam dirigir a Vadiello, un paratge fantàstic ja a les estribacions de la Serra de Guara. Allí vam estar escalant a la Paret de l'Elefant unes vies de caire montserratí però que ja comencen a estar una mica sobadetes.

I com sempre que no hi manqui l'estètica

Com s'espavilaven els pioners de Vadiello amb el tema de la muntanya. Uns a patir, d'altres la solitud i d'altres.