Aprofitant per fer una visita a l'amic Toni, vam localitzar una activitat al Ripollès, el descens del Torrent de la Corba, un barranc eclipsat per les Gorges de Núria però que té suficient entitat per ser un descens força interessant.
D'anada a Gombrèn vam amortitzar la tarda a la zona d'escalada del santuari de Queralt a Berga, una manera de justificar la cervesa. Fet remarcable és el del retorn de l'Albert a l'escenari dels somnis acuàtics després de la delicada intervenció que va patir.
L'endemà ens vam llevar amb un dia fred i rúfol però hi vam posar voluntat i ens vam canviar tot i els elements meteorològics.
Un exemple del que apuntàvem a la introducció
Concretament deia que abans d'entrar al poble i resulta que calia passar de llarg l'entrada al poble (que queda a la dreta) i dirigir-nos a la capçalera per una pista encimentada que t'hi porta directament.
Un cop localitzada l'entrada de seguida trobes la primera desgrimpada i els primer ràpel
Estava molt bé de cabal i l'entorn del bosc i el color de la roca li donen un encant molt singular
Un petit video per a finalitzar
Un lloc, en definitiva molt salvatge que et convida a perdre-t'hi i això té un perill...Llegiu-lo, paga la pena.
La temptació eremítica a Bruguera
Aguiló Fuster, Marian
Llibre de la mort
Bo i retut ans del migdia me n'hi entrat a dins d'un bosc,
ajaçant-me a baix d'un roure, freturós d'alè i repòs.
Del panteix de la pujada mester és refer-me un poc:
lo camí és de mala petja i m'ajup lo feix que port.
Adosserat pel brancatge que em guarda del pic del sol
sens empatxar-me la vista, que bé es descansa en est lloc!
Avinent, entre blancs còdols i alt herbei, corre una font
que convida amb suau fressa la desansiada son.
Mes tot esplaiant la vista l'esperit roman absort,
veent la Bellesa abraçada al Sublim amb mitja por.
Ací, catifes de molsa brodades totes de flors,
on les merles desafien a cantar als rossinyols.
Allà dalt, les cinglateres crestejant sos penyals roigs,
on los isards no s'hi arrisquen esporuguits pels voltors.
D'abadia torrejada s'alcen aquí els enderrocs,
enfront del castell que mostra fesos murs i trencats ponts.
Les cel·les dels ermitatges ha esbucat est segle foll,
forçant a viure entre els hòmens a l'home que naix amb cor.
Deixau-me, bon Déu, romandre en aquest afrau reclòs,
per gosar de tan bella obra, poblant-la amb antics records.
Assaciau-me amb sa bellesa, de què encara no en tinc prou;
vull gosar d'aquest pler, l'únic que més creix quan més ne gos.
Per una pobra cabana amagada entre aquests rocs
deixaria els grans vilatges i els palaus de més confort.
