diumenge, 16 de novembre del 2014

Cresta del Sol, Vall del Lord, Sant Llorenç de Morunys (Solsonès)

Feia molt de temps que no tornava a aquesta cresta, en la meva opinió la més estètica de les que s'han obert a la zona i no em va importar gens repetir-la. Un entorn esplèndid i una cresta que sense ser massa exigent té un parell de trams dificilets i requereix atenció doncs les assegurances allunyen bastant. Las roca en genral és bona i el reocrregut és molt evident. Cal preveure d'anar a l'ensamble si volem fer un horari digne.

 La prèvia aquesta vegada va ser a la Riba en un totxet que hi ha camí de la Penyaroja i que l'amic Edu ha anat equipant amablement per totes les seves cares (amables). Vies de 2 o 3 xapes per passar una bona estona.
 La tarda estava carregada d'averanys...com diria el poeta








 No amics, no és la Cova del Sado


El José abans de descobrir el secret de l'eterna primitud


Mai havíem trobat baixada la barrera de Tàrrega
Un mural, de l'escorxador de l'Ârea de Guissona,  on es reflecteix la cara de felicitat de bous,vaques i porcs. Curiosa associació.
Cediu el pas que hi han necessitats!!!
El tobogan més de llarg de Catalunya situat a la població de Biosca, malauradamen tot està molt malmès des que

Biosca subhasta 2 cases per pagar 180.000 € d'indemnització per una caiguda del tobogan

Per pagar a una nena que es va lesionar en l'atracció i a la qual la justícia obliga a compensar





Després ja a Solsona... arribem al bar

En un carrer molt poètic


Et deixen les ampolles perquè et serveixis a gust... excel·lent tracte bon menjar... que més es pot demanar?
El soplido del verso
El bar tiene algo, digamos, atmosférico, abrumador y feliz, sin contar la bebida. Cuanto menos selecto, a veces, mejor. Todos sabemos que, por momentos, la vulgaridad es una hamaca, y que la vida, después de todo, está compuesta de unos momentos por aquí, y unos momentos por allá. A continuación, te mueres. Si tienes mala suerte, ni siquiera te mueres. José Hierro fue, seguramente, el último gran poeta de bar. Sostenía que la poesía “sopla” dónde y cómo quiere, así que él se encerraba en el bar La Moderna, a dos pasos de su casa en Madrid. Porque los poemas surgen “al hilo del vivir”. No había que esperarlos con ceremonia, ni siquiera recibirlos en casa, sentado a una mesa de madera noble, o en un sofá orejero. Cualquier lugar, incluido el más vulgar y anodino, valía. En su última época, con problemas incluso para respirar, los obreros y estudiantes que acudían a La Moderna por las tardes veían llegar a Pepe Hierro empujando la poesía y el carro con la bombona de oxígeno. Se había acostumbrado demasiado íntimamente a aquel ambiente, y el poema solo se acercaba a él si silbaban con desesperación la máquina tragaperras y las tazas, si se arrastraban las sillas y si la máquina de moler el café hacía vibrar las paredes, con ese ronquido tan molesto y necesario. Entretanto, sin nada de solemnidad, Pepe escribía y sorbía chinchón, como si la poesía fuese esa hora y media de partida de tute diario, durante la que te olvidas de que eres mortal, y que antes o después tendrás que abandonar tu hogar para regresar a tu casa. En alguna ocasión declaró que no es que le gustase por encima de todo escribir en el bar, pero sí que aborrecía escribir en casa. En realidad, le resultaba imposible. “Cuando mis hijos eran niños yo escribía en casa y, de repente, venía uno y te preguntaba sobre tal o cual ejercicio o te pedía dos pesetas para la lechuga. Y decidí escribir en los bares, a pesar del ruido”.....
Val la pena aquest article de Juan Tallónhttp://www.jotdown.es/2013/05/mientras-haya-bares/

Sempre fent amics
L'endemà l'aproximacio va suoerant diferents bosquets i contraforts rocosos fins arribar al collet on comença l'aresta.

La ressenya original

http://antxpavil.blogspot.com/2007/02/cresta-del-sol.html

Magnífiques vistes..i anem superant una successió d'agulles amb un conglomerat prou acceptable sobretot en la primera meitat. Anem trobant parabolts i savines i també és pot possar algun encastador. Calen bagues llargues.





El cim
Un pont natural de baixada i desgrimpades delicades
El ràpel per una canal estreta.
El sector de la ferrata, fustata, plasticata

Volent demostrar de totes, totes que s'ha aprimat







divendres, 31 d’octubre del 2014

La Caixa (Besseit) curiosament un cim de 1000m rodons)

Aquest estiu vaig a gafar la meva canalla i una més per apropar-nos a fer un dels cims emblemàtics dels Ports tot i ser una mena de Mola aïllada destaca entre camps d'oliveres la seva imponent còrpora. És una excursioneta entretinguda amb un tram final que requereix d'una grimpada per pujar i baixar a la que cal prestar atenció. El paisatge del cim és espectacular.

Abans vam aturar-nos a Horta per tal de fer una mica de pràctica d'escalada, concretament la primera tirada de la Salsitxes Tibetanes, s'ho van passar pipa.

El Miquel, l'amic trapella del Lluc
 Ell és un hombre recio, la gran esperança Trill
 Ja veiem les plaques inclinades



 Això és millor que la classe d'educació física, eh?
 Sembla un angelet........
 El mestre


 Pràctica de ràpel

Vols dir que això, funciona?
 Escola de bivacs



Bon dia!!!

La ressenya és bastant simple

http://www.pirineos3000.com/servlet/DescripcionAscension/MONTANA--Arca+o+La+Caixa--IDASCENSION--13593.html
 Quin equip!!!

 Una mica d'ombra
 A peu de canal


 El cim


Mola aquesta mola


 Les vistes de l'embassament de la Pena
 Millor amb ràpel si vas amb canalla


 Vistes de la caixa, parlem-ne


Un banyet que fa calda

Ja que arribem al dia de difunts permeteu-me un petit homenatge a la Carme, qui l'hageu coneguda no calen més explicacions. Allà on sigui sé que és possible que arribi a pensar i sentir això mateix. Un vídeo senzill per una història senzilla. Dedicat a l'Enrico de manera especial.