Amb aquest començament d'any venen, com sempre, els bons propòsits. Un d'ells sempre ha estat el de construir un bloc on reculli especialment aquelles experiències muntanyenques que em vagin esdevenint a partir d'ara, això no impedeix que pugui acollir moltes altres experiències que també em conformen com aquell qui sóc en cada moment: Família, amics, llibres, música, companys, alumnes... A veure si tinc prou perseverança per afrontar aquesta nova aventura
Sempre ens queixem de què no venen dones a les nostres sortides, llevat de l'aportació que periòdicament fa el Joando, i aquesta vegada jo també ho vaig aconseguir amb escreix, no una sinó onze damisel·les m'acompanyaren.Això podia ser el paradís o l'infern.
La veritat és que aquest curs passat es va reunir un pom de companyes molt enrotllat i es va organitzar unes colònies docents a Mont-ral. Va ser un experiència molt guapa, doncs no vam estar parlant, com em temia, de modelets o de cosmètica sinó que són unes ties molt conyones i divertides amb moltes ganes de desconnectar. Vam comdençar per anar a fer la ferrada del Grau de la Cova, trobareu una entrada, sobre la mateixa en aquest bloc i el segon dia vam baixar fins al niu de l'àliga. El que realment va ser molt gratificant va ser compartir la seva il·lusió per totes les activitats realitzades, especialment el bivac que cap d'elles no havia fet mai. Realment són gent molt i molt guapa i només els puc agrair la seva companyia. Dels companys mascles del grup, què dir? Em guanyaran en moltes activitats, però difícilment superaran aquesta gesta.
Cuando las personas tienen libertad para hacer lo que quieren, por lo general comienzan a imitarse mutuamente.
Françoise Sagan
Toda estrategia cultural de transformación de las mentalidades pasa por las mujeres, educadoras principales de las generaciones.
Fátima Mernissí
Un dissabte qualsevol vam pujar el Jose Luís i jo a fer un parell de vies per Montserrat, concretament a la Miranda de Sant Joan. Dues vies senzilles i ben equipades per a passar un matí tranquil.
Potser la dificultat més gran sigui la d'arribar a peu de via, doncs ja sabem que a Montserrat quan et mous pel mig de les canals i boscos perds una mica l'orientació i totes les agulles semblen iguals.
Des de l'estació superior del funicular de Sant Joan ens dirigim cap a l'ermita del mateix nom i un cop depassada aquesta hi ha un revolt molt pronunciat a la dreta d'allí surt un caminet que ressegueix una paret rocosa i que de vegades hem de mig grimpar perquè el caminet desapareix. Algunes ressenyes parlen de marques blaves però aquestes apareixin quan portes un tros de camí. Després trobem una petita barrera de troncs, per allí hem de seguir el senderó fins arribar a un coll, el que passa que hi han dos o tres colls essent així que nosaltres vam acabar amb un flanqueig estrany a la reunió intermitja de la paret equipada amb un cable de vida i d'allí un ràpel i a peu de via
No és el llibre de ressenyes és la carta d'entrepans
Això que no falti
Camí de Sant Joan
La primera bifurcació on hem de trobar les marques blaves.
El coll o colls. La solució més ràpida ràpel i avall!!!!
Vam començar per la Arnau Martín que té una entrada més fineta amb la característica roca del sòcols montsedrratins que estan sempre a l'obaga i un xic més polits. La tirada d'enmig està més tombada i la següednt es torna a redreçar. Tota amb xapes vermelles.
Tornem a rapelar i anem a per la Torna que està amb xapes grogues. Segueix la mateixa tònica, l'única cosa és que aquí la tirada més dreta està al mig
Darrers passos i recim
Com que tenia a recautxutar els gats, vaig utilitzar unes ninja històriques d'uns 15 anys i encara fan servei!!!!
Bonica estampa montserratina
M'acomiado, com és de llei en aquesta serralada, amb una salve montserratina composada per un bon amic meu, el Ramon Humet, un geni de la música contemporània i que ja ha sortit per aquestes pàgines
Cada any em busco un espai de sol·litud per fer una mica de neteja personal i endreçar-me una mica. Enguany tocava anar a un cim que ja feia temps que m'engrescava, el Carlit, sotre de la Cerdanya, en aquest cas a França. Possiblement no és el millor cim per gaudir de la sol·litud però realment els seus paisatges són esplèndids i si et lleves aviat te n'enlliures de les corrues de gent que venen després.
Això sí aquests paratges són un autèntic festival de colors, blaus verdosos, blaus ultramar, blau brillant, verds maragda, verd herba, verd groguenc, i tota la gamma d'ocres. Una orgia per als ulls.
Afortunadament vaig poder escapolir-me de les immediacions del refugi i trobar un racó privilegiat per fruir assossegadament d'aquestes panoràmiques.
Com un maharajà...
...La soledad no es un estado sino una forma de ver. La que tienen los mares que arrojan lo que miran ( y hasta los propios ojos) a la playa.
L'endemà ,ben d'hora que diria en Guardiola, amunt
Cada nou estany és un regal i el paisatge es va desenrotllant com un do, do de pit de la vall.
Per fi albirem el colós
L'estany Sobirà a les seves faldes
A l'esquerra s'aprecia el camí que s'enfila cap al cim
L'estany Gelat últim mikrall abans de l'aresta-esperó final.
...Los momentos de extrañamiento, de enajenación dichosa que nos precipitan a brevísimos tactos de algo que podría ser el paraíso.
360 graus d'horitzons. A la seva vora no té cap rival.
I tornem cap a les aglomeracions.
Recordar que per baixar has d'esperar que surti un autobús i baixar darrera seu sense poder avançar-lo.
...Casi todos los días me embarga la tristeza de no saber romper este hechizo de la inmovilidad, (ser es estar encadenado), y quisiera ser libre para poder caer como lo hacen las piedras sobre el agua de un lago. Unas ondas efímeras y luego reposar en el fondo, callarme junto a las piedras que supieron huir del aire y la tierra. ( Fragments de "Rayuela", Julio Cortázar).
Un cop estàs de vacances costa més, en general, quedar per fer alguna cosa. Havíem passat la preceptiva "Setmana Boja" i sense més pretensions ens vàrem proposar anar a fer una de les tres grans verticals que estan equipades a la paret de les Moles del Don a Horta. Són tres grans cicatrius que solquen aquesta bonica tàpia.
"LA TROBADA"
Per als nostres seguidors més fidels aquest vídeo només serà una confirmació de les nostres febleses més accentuades que alhora poden ser virtuts postsetmana laboral, depèn com es miri. Vídeo totalment prescindible per a la resta de mortals almenys que hi hagi, entre las seves files, algun antropòleg de la post-postmodernitat o... de la vacuïtat
Sempre que tenim oportunitat, i l'oportunitat ens va néixer d'un amic que "mai" té l'oportunitat (L'Albert) aprofitem la tarda per fer alguna cosa que justifiqui la cervesa/es subsegüents. Aquest cop a la Llosa de Vandellòs (uns eslabs que cada cop són més eslabs, les crostes de roca és van descomposant) que permeten conjuminar un puntet de morat amb l'equilibri corporal i la psicomotricitat fina, tasca ingent directament proporcianal al líquid àmbar prèviament ingerit. No obstant, normalment acabem satisfets del nostre "Ardor guerrero".
Escenes de la quotidianetat:
El Vi
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.
Vicent Andrés Estellés
Como los años pasan y el recuerdo
A veces no
perdona, te preguntas
Si el viaje que emprendiste
Merecerá la pena, si al final del camino
Habrás de arrepentirte al mirar hacia atrás.
Vicente García
La Canal del Magí és una petita ferrada que tant pot servir de pujada com de baixada, talment qualsevol cable al que ens agafem a la vida quan les adreces que ens donem nosaltres mateixos són confoses. Stop.
Continuem amb l'emissió de més capítols retro, aquí podeu observar els nostres cabells sense canes i fins i tot amb cabell, la presència de la Tatiana que ja és mare i d'altres individus que ja són pares.
Quan arriba l'hivern si t'abelleix fer barrancs i no mullar-te, enlloc com als Ports. Els barrancs secs d'aquestes contrades et permeten endinsar-te dins dels cors dels diferents verals i trobar racons fascinants i màgics i, encara que soni a pedant, amb una gran força tel·lúrica. Aquest és el cas del racó de l'Avellanar a la Sènia.
ës una activitat molt completa tant pel que fa a l'aproximació com al descens i hi podem invertir perfectament de 5 a 6 hores. El punt de partida és l'Àrea recreativa de la Fou prop del pantà d'Ulldecona i l'aproximació és una mica complexa, però està ben detallada a http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/barranc_del_raco_del_avellanar.htm
Sortint del lloc on aparquem el vehicle i acaba el barranc, cal dir que nosaltres vam trobar la pista bastant malmesa i sort que anàvem amb tot terreny.
La Font del Retaule un paratge bucòlic.
Això és vida!!!
I potser, l'arbre que més m'ha impressionat; El Faig Pare, un arbre milenari. BRUTAL!!! Perfectament podria ser un delsEnts del Senyor dels Anells.
Bifurcació de piestes. Nosaltres cap els Plans i els Pallerols
Un Teix també possiblement milenari, com l'Avi
La capçalera del barranc
Els primers ràpels són més emboscats
I poc a poc es va acanalant i esdevenint una bonica gorga amb ràpels espectaculars.
Preparant la tàctica de l'últim "volao"
Fantàstic, equipo B
Celebrant l'èxit amb una gran companya, la Neus una senienca de tota la vida a un bar amb tradició i un nom que evoca altres temps, el Centre Obrer
La vida nos acorta la vista y nos alarga la mirada.
¿Cómo poner otra figura en el paisaje sin desarticularlo como una feria invadida por la tristeza, sin que las nubes o los árboles se despeguen y salten como muñecos desarmados?
¿Cómo poner una palabra en el paisaje sin que el silencio se asuste igual que un animal sorprendido en el bosque o como una procesión que ha perdido su imagen?
¿Cómo poner una muerte en el paisaje sin que se vuelva frío y se sumerja como una flauta con todos los agujeros tapados?
¿Cómo alargar un sueño hasta que sea un punto en el paisaje, una figura, una palabra o la muerte, sin que el paisaje se desintegre como una burbuja?
Nosotros ya no podemos dejar de estar en el paisaje siguiente, aunque sea un paisaje en blanco. Nosotros ya no podemos dejar de estar en la página siguiente, aunque la hayan arrancado. Roberto Juarroz
%2B(1).JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)