Ascensió al Puigmal 2911msn per Fontalba

Fruit de diferents atzars em vaig retrobar amb un antic amic i company de 'època pionera de l'Insti, El Ramon Humet, tot un personatge ple de vitalitat, energia i creativitat i un geni de la música.
aquí us enllaço la seva pàgina personal http://www.ramonhumet.com/biocat.htm
Ell i la seva família són molt amants de la natura i estaven interessats en fer un bivac, a més a més, inauditament, jo no havia mai pujat al Puigmal en tota la meva història i em va semblar un bon cim per al Lluc
Així que un cop arribats al pàrquing de fontalba muntem la paradeta

I després un frugal i espartà sopar

Després d'una nit agitada amb diversos conats de pluja ens preparem per la pujada

Quines substàncies blanquinoses ens posem a la cara?

I enfilem els primers pendents, encara falta

No hi ha cap complicaciól i s'arriba al Cim de la Dou 2471m. i d'allí per una pedrera al cim

El descens el fem cap a la vessant de Núria, així ens queda un circuit molt interessant on trobem el famós forat de l'Embut

Des de Núria  un imprevist feixuc retorn a Fontalba. Us deixo un enllaç supercomplert sobre el recorregut,  no hase falta desir nada más
http://www.rutespirineus.cat/images/puigmal-por-fontalba/RUTAS-PIRINEOS-puigmal-por-fontalba_ca.pdf

Per acabar us explicaré la història del gegant Puigmal que vivia en aquelles contrades. Era un gegant supereològic que estimava totes les criatures que allí moraven. Un dia un caçador empaitant una daina i el seu fill es va treobar amb el gegant que es va enfurismar terriblement. El caçador va argumentar que ell només cercava aliments per als seus, llavors Puigmal va munyir la daina i va fregar la llet amb les seves mans i el seu vestit de neu i va crear el formatge. Va ser així com va ensenyar a la humanitat a viure del bestiar en comptres de caçar-lo. Però els homes amb el seu esperit caçador noi cessaren de caçar i Puigmal va estimbar-ne uns quants al fons del barranc. no obstant cada cop més homes s'aventuraren vers els cims i finalment li daren mort. El seu cos es va acabar transformant en roca i esdevingué un dels cims més emblemàtics del Pirineu català.
Ah, i el nom de Puigmal no vol dir puig terrible o dolent sinó que vol dir puig major o puig gran
De puig en puig pel coll de Finestrelles
s'enfilen de Puigmal a l'alta cima;
tota la terra que el meu cor estima
des d'ací es veu en serres onejar:
Olot i Vic, Empúries i Girona,
i allà, en lo cor de l'espanyola Marca,
lo Montserrat, de quatre pals, com barca
que d'Orient la perla ens ve a portar. 
Verdaguer, "Canigó"

Setmana Boja 2012 Barranc de la Leze (egino), Escalada a Egino, Barranc d'Estribiella (Valle de Oza), Barranc del Gorgonchón (Guara)

Feia temps que no muntàvem una setmana boja en el nostre sentit tradicional de l'expressió, finalment ens vàrem posar d'acord l'equipo B i vàrem anar a raure al País basc per posteriorment anar retornant per Navarra i Aragó. Aquesta vegada us penjo un gavadal de  vídeos, doncs el Juan Domingo va fer anar la càmera a tota pastilla. Potser els trobareu un xic llargs però són bons reportatges per entendre el conjunt de totes les activitats. el resum seria que ens ho vam passar de puta mare.

La cova de la Leze és una activitat que justifica qualsevol desplaçament a la zona d'Egino (Àraba) Una cavitat que travessa de nord a sud la serralada d'Altzaina. Seria com quan a l'escola ens explicaven les rectes perpendiculars. Una meravella geològica brutal, amb una alçada de 80m. Com podeu observar l'aproximació és excelsa per una fageda de manual i l'arribada a una autèntica i literal "vagina" calcària. És com endinsar-se a un dels úters primigenis una vivència inseborrable de debò.
http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/cueva_de_la_leze.htm

En aquest segon lliurament trobareu el clímax de l'aventura, uns moments intensos d'incertesa que la fosca va accenturar, una corda que s'autorecupera i una gent que queda penjada a la reunió. No és com les antigues filmacions en technicolor pperquè estava obscur però es capta el dramatisme gràcies al cap del Joan Domingo, no per la seva ment sinó perquè no va desendollar la càmera que duia al casc.

El que s'esdevé posteriorment no és atribuïble a la lògica, en principi els primers dies són de patiment i de mortificació. Ja ho deia Monseñor Escrivà de Balaguer
San Josemaría aconsejaba algo que vivía en primera persona: poner "una cruz en cada plato", es decir, mortificarse en todas las comidas: espaciando el beber agua, por ejemplo, y no haciendo comentarios sobre los alimentos. Tomaba un poco menos de lo que le apetecía o un poco más de lo que no le gustaba tanto...

Pon, entre los ingredientes de la comida, "el riquísimo" de la mortificación.
Forja, 783
La templanza es señorío. No todo lo que experimentamos en el cuerpo y en el alma ha de resolverse a rienda suelta. No todo lo que se puede hacer se debe hacer. Resulta más cómodo dejarse arrastrar por los impulsos que llaman naturales; pero al final de ese camino se encuentra la tristeza, el aislamiento en la propia miseria.
A quí van unes fotos d'aquest capteniment tan sobtat
ABANS

DURANT

DESPRÉS 

L'endemà vam estar trepant una estona pel matí a l'escola d'escalada d'Egino

Després ens vam dirigir a França a fer un dels barrancs estrella del Pirineu, el barranc d'Olhadubie i cap a Larrau que hi anem travessant boniques poblacions. Ens instal·lem i preparem els àpats pertinents.

Tota la nit i el matí plovent fort ens va fer desistir fins un altra ocasió i cap a Navarra

El barranc d'Estribiella no estava planificat d'entrada, però és d'aquelles troballes que et deixen un gran regust per l'inesperat, per trobar-te'l a punt d'aigua, pels paisatges amagats, per no ser una estrella dels barrancs, en definitiva una fruïció aquàtica holística. El primer tram esportiu i el segon amb una gamma de colors envejable par a molts barrancs.
http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/barranco_estribiella.htm

Ens havíem guanyat un bon dinaret, així que vàrem posar la confiança en el mestre paellaire Joan Domingo que ens va preparar una autètica paella valenciana
 

Finalment amb aquelles rauxes grupals que ens agàfem de tornada vam anar al Gorgonchón un barranc amb molta èpica en els cercles barranquistes. Jo el recordo per una mala estratègia amb les bagues en el passamà que em va dur a l'esgotament i per això tenia una gran prevenció. Reconec que el tornar-lo a fer amb l'experiència anterior em va fer fruïr-lo amb tota la intensitat que es mereix.

Bé, aixó s'ha acabat

Combinada Barranc de Viandico + Cova del Moro del Molí d'Aso

Feia temps que havia trobat aquesta possible combinació per internet i m'atreia sobre manera arribar-m'hi. Com en aquests temps els col·legues es refien de la planificació de les sortides que els preparo, ja sigui per acedia, perquè els agrada l'agència de viatges "Padrí Tours" o perquè realment els mola van assentir sense dubtar-ho. La veritat és que el Canyó d'Añisclo és un lloc fantàstic, una fornícula geològica i gairebé sagrada que se situa als peus dels gegants del Mont Perdut.

La tarda prèvia submergits en una calda espantosa i en un racó amb ambient de curro de fleca vam fer unes vies al sector Garrapatillo Bajo

Aquí entrenant dur amb un banyador de disseny

Com podreu observar el nen estava pletòric... Jo també.

Sempre preocupats per l'existència de refugis per a la preservació de  la fauna autòctona

Una coreografia vertical summament sincronitzada i bella

 

És que si no el poso, després no m'entra al blog

Una escalada neta i nítida, sense trampes, ni trucs

Al final els excessos es paguen i  la vida es presenta convulsa i borrosa

Res que al matí impedeixi que aflori l'esportista que tots duem dins

Aquí va la ressenya http://www.barranquismohuesca.com/canon-de-viandico.html
La zona en què es troba ubicat el barranc és el de l'ermita de San Urbez , curiós sant, pastor provinent de França que porta la seva predicació pel Pirineu i que és amant de viure en zones isolades com ara San Martín de l aValdonsera, Nocito. La seva especialitat era la de salvar barrancades mitjançant la creació de ponts amb la seva gaiata. Gran amant dels animals, es narra que els seus ramats podien pasturar per on fos només menjant les males herbes. El Sant morí als 100 anys i era reverenciat com a afavoridor de la pluja. El seu cos incorrupte va ser venerat fins a la guerra civil moment en què van cremar la seva tomba. Quan el treien en processó tot fent rogatives perquè plogués el submergien en una bassa força estona (la mojada) perquè "entengués" bé què li demanaven. També estenien al terra una manta i en funció de les bestioles que s'hi dipositaven es preveia com serien les collites.

Carretera amunt i cap a la capçalera del Viandico

Volia sortir a la posteritat

Un primer tram  més o menys sec

I l'explosió final d'aigua i colors

Aquestes les poso perquè es motivin a entrar al blog

Foto final de grup, cortesia del Richi un col·lega de Tarragona que estava a la sortida del barranc. A la dreta aprecíem al "Tito" que ja havia aparescut al blog en la sortida dels avencs de la Febró.

 Posteriorment ja de tornada cap al cotxe prenem un trencall que ens porta a l'entrada de la cova del Moro
Una cavitat de recorregut bàsicament horitzontal i que es recorreguda per un afluent dret del Viandico. Durant el recorregut trobarem curioses formacions i sobretot molt de fang, molt, molt de fang. Hem d'ajupir-nos força durant el darrer tram en què queda poc espai entre el sostre i el terra i es fa una mica incòmode d'avançar. Finalment sortim a una altra boca prop dels primers ràpels acuàtics del barranc. La combinació d'ambdues activitats arrodoneixen un dia perfecte. Des de la cova surt una sendera cap a la carretera que ens estalvia haver de repetir bona part del barranc.

I es feu la llum