diumenge, 12 de juny del 2011

Sortida Alacant, El dau, La Foradada, Via Ferrada de Xorret de Catí, Barranc de l'Infern(vall d'Ebo)

Aresta al Dau, Callosa de Segura
Potser ara que arribem a les vacances d'estiu no sigui el millor moment per ressenyar les activitats de les vacances d'hivern però què hi farem
Amb els dies més freds de l'any vam baixar el dia de Sant Esteve cap a Alacant a la població de Callosa de Segura, vàrem tenir sort de trobar un bon lloc per fer bívac en un pàrquing allunyat del poble. Era un senyal?
 Aquí el nostre primer objectiu, però com sovint passa quan arribes a un lloc no vam trobar bé la via i encara estàvem encarcarats pel viatge i l'ambient del qual us deixo unes mostres gràfiques.


Només arribar trobaves territori Comanxe i la primera pregunta va ser "Detectives o Secreta?" La resposta: "Alpinistes", suposo que ells van al·lucinar tant com nosaltres pel pas de tres individus amb motxilla per aquelles contrades. Era com travessar una zona de barraquisme dels any 70 i anar-te'n trobant personatges tipus d'aquell temps.
Vam fugir amb el material indemne d'aquell lloc i ens vam adreçar a una zona molt més arcàdica

Concretament a Xorret de Catí un lloc molt maco on volíem fer una altra cresta la de la "Foradada". Però estava clar que les crestes no serien el nostre punt fort i també vam abandonar després d'un tram.
"A menudo encontramos nuestro destino por los caminos que tomamos para evitarlo." Jean de la Fontaine
"Los espíritus vulgares no tienen destino." Platón
 Encara bo que vam poder fer un bordillos
L'endemà vàrem fer la ferrada de Xorret de Catí
una ferrada curta però molt exigent del principi a la fi amb un dia magnífic

I finalment aquella mateixa tarda vam fer una de les joies amagades del País Valencià, el Barranc de l'Infern ala Vall d'Ebo
Durante la primavera de 2006 uno de los barranquistas españoles más reputados de todos los tiempos, el aragonés Enrique Salamero, visitó el barranco y escribió lo siguiente: "El Barranc de l'Infern es, sin lugar a dudas, el cañón más relevante del arco mediterráneo peninsular y uno de los mejores cañones secos. Es incomprensible lo poco valorado y la escasa/nula atención que se le ha dado en los ámbitos barranquistas. La morfología de todo el tramo deportivo tiene una estética envidiable y no hay cañón calcáreo que le pueda hacer sombra." Desde mi humilde punto de vista y bajo la objetividad que me ha aportado haber descendido bastantes cañones en diversas zonas del mundo, sólo puedo ratificar estas palabras. Para mi también el Barranc de l´Infern sigue siendo el rey de los barrancos secos, gracias a su formidable roca caliza de color blanquecino, sus fantásticos pulidos y la majestuosidad de su gorga. En definitiva, ya no hablamos sólo del mejor barranco de la provincia de Alicante, ni de la Comunidad Valenciana, ni tan sólo de España, si no del mejor barranco seco de toda la franja Mediterránea. Nos encontramos ante un barranco con multitud de resaltes, pequeños rápeles y marmitas trampa, situados de forma muy consecutiva. El descenso, aunque técnicamente asequible, es muy mantenido. Muchos de los rápeles y pequeños resaltes se pueden descender sin cuerda si se conocen bien. Todas las marmitas trampa están equipadas con cuerdas fijas que facilitan su escalada. Existen varios pasamanos instalados en fijo que permiten evitar las marmitas residuales y que aseguran el acceso hasta los puntos de rápel. A lo largo de todo el descenso disfrutaremos de sensaciones e imágenes sobrecogedoras a cada paso, que se deben saborear con calma y que difícilmente olvidaremos. 

No calen doncs més paraules





ültimes passes
Sortint de la boca de l'infern

Cal ser agraïts amb aquest regal de la natura.


diumenge, 17 d’abril del 2011

Via de la Núria, Miranda de les Magdaelnes, Montserrat

Un dia força fredot vam anar a grimpar  a Montserrat, en arribar al monestir estavem a -5ºC i vàrem decidir no complicar-nos la vida i fer una via llarga i facileta. La ressenya la trobareu a Ressenya.net http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=763. Ens vam estimar més l'escalfor de la calefacció del cremallera a l'escalfor biológica de la pujada  a peu als gorros des del monestir.
Aquí veieu al personal molt preocupat per aquesta renúncia esportiva
La via és senzilla i requereix poc de les mans per la qual cosa anava bé per fred intens que feia.

Observareu una cabra que també estava fent la cabra però per la banda del sol
Tothom fa la cabra
Cabres i més cabres
Al novembre les cabres a la serra i el vi a la gerra
Salvat, ja sóc al sol
El vici em matarà
La gent s'havia escalfat més del compte

Final feliç

dijous, 24 de març del 2011

Locos Bajitos, Ferrada Roques Blanques i Crestalls de l'Artigó Prat de Comte

Bé com el temps no pressagiava res de bo vam decidir anar cap el sud en busca de fortuna de baixada vam anar a un a zona d'en "Xaparro"  Esos Locos Bajitos" on el grau semblava baix i podíem matar l'estona. Ja no vam començar gaire bé doncs va posar-se a ploure ens vam perdre per aquell laberint de pistes després d'haver jurat sempre en les anteriors vegades que ens recordaríem de l'entrada bona i tampoc era el millor dia de los "boixos altitos". Mara de Déu, eren curtes però intenses.
 


Calia apretar  el cul
 Aquí us deixo la ressenya de'n Xaparro cal resaltar el títol introductori d'especial per a cursets d'iniciació.
iniciació a la beguda

Després com el temps va millorar vam fer la bonica ferrada de Roques Blanques un petit tresor amb unes vistes excepcionals que tot i tenir un equipament sui generis i xaparresc cerca un elegantíssim recorregut
L'endemà i després d'una nit un xic convulsa on els amics que ara presentem mostren com va anar la cosa a  Valderoures



Personatge molt conegut a Tarragona, PREMI per qui ho endevini

Ens vàrem dirigir cap a la cresta de l'Artigó a Prat de Comte. Una fantàstica cresta de no massa alçada però molt esmolada i contínua, sembla que caminis per sobre d'un envà
Aquí veiem els incis de la cresta
Malauradament una bona mestralada ens va fer abandonar després del primer terç i quan ja ens anàvem acostumant a trescar per aquest món tant estret. No cal dir que tornarem.
Caminar sobre los últimos confines, de líneas fluctuantes
aguas negras, frágiles peldaños
atravesar los desfiladeros verticales, la curva de los montes
los desprendimientos, las nubes heladas, hallar la piedra elegida
y llegar a una región
poblada de huellas pares, del estamento animal
.....
Seguir enviando por costumbre
una barca vacía, un grito al viento
sabiendo que sólo unos pedazos llegarán a su destino,
quizás nada.
Evva-Liisa Manner
poeta finlandesa

En definitiva per cagar-s'hi

dilluns, 28 de febrer del 2011

Cresta de Buscarrons (Prat de Comte) i Barranc de Serbís (Bot)


Un altre dia indeterminat del mes d'octubre vàrem fer una combinada intentant escollir llocs salvatges on la presència d'altres humans sigui estranya: la Terra Alta guarda amagats molts d'aquests petits tresors emmarcats sempre en un paisatges austers que senyoregen elegantment sobre els pedestals dels camps conreats.

Així doncs l'Enric i jo partírem cap aquestes contrades i allí se'ns uní el José Luís que havia de tornar aquell mateix vespre. L'objectiu escollit la mola de Buscarrons i la seva cresta ben ressenyada pel llibre de Josep Tió, grimpant pel Massís del Port.

Seguint amb el cicle de cinema de muntanya us oferim aquest documental frapant pels valors humans, de lluita contra els elements i d'èpica muntanyenca que mostra.  Espero que sabreu apreciar les seves qualitats  estètiques i narratives (estic segur que valorareu tal com es mereixen algunes tècniques de filmació avanguardistes i el seu estil minimalista i POV)






gg
 Situado en alguna nebulosa lejana hago lo que hago,
para que el universal equilibrio del que soy parte
no pierda el equilibrio


Si no levavtas los ojos creerás que eres el punto más alto

 He llegado a un paso de todo. Y aquí me quedo,
lejos de todo un paso.

La distancia que me aleja de todo, es toda la eternidad
y aún no me he separado de nada, de nada

                                                                      Antoni Porchia

Finalment el José Luís va partir amb els seus nous deures. Heus ací un petit homenatge abans de sopar

Una nit a la suite Sant Salvador

A l'endemà, després d'uns preliminars



Vam entrar al barranc de Serbís, un bonic barranc que si l'agafes al punt és magnífic:



Quien conserva su cabeza de niño,
conserva su cabeza.
Antonio Porchia