Pic d'Estaragne (3006m)

Primera sortida del lluc per a fer un 3000 en aquest cas hem escollit l?estaragne perquè no comporta gaires complicacions i a més té un horari assumible. Vull agrair a l'Enric i al José que m'acompanyessin perquè així anava més tranquil si hi havia cap problema.

va ser una sortida completa perquè vam fer una mica de tot. primerament vàrem escalar una estona per fer gana fins l'hora de sopar a l'escola de l'Enclusa a Zapaterino entre Bielsa i Pineta. Curiosa i bonica zona on s'agraeix l'ombra de la tarda.

Anar amb nosaltres suposa un cert aprenentatge diguem-ne entre rodamon i okupa, pobre Lluc no ha tingut la sort de tenir un pare que li agradi dormir a refugis o cases rurals, però sempre hi ha recursos i aquell vespre amb una important boira pixanera vam poder okupar una casa de fusta en construcció. Més val que no ho expliqui a escola.

No disposa d'unes estances realment  magnífiques...?

 

L'endemà el dia es va llevar igual de pixaner però un cop pujaves desnivell apareixia un dia radiant; bucòliques imatges que espero amarin d'alguna manera el seu esperit.

Poc a poc anem remuntant la vall i ens trobem alguna petita gelera i alguna barrera rocosa

 I apa un darrer esforç!!!

Fantàstic! aquí tenim el nostre petit heroi gaudint dels nostres particulars fetitxes als cims

Fins i tot il·luminat per uns rajos celestials

Un modest homenatge a aquells nens que ho passen força malament en la seva infància a ells dedico aquest poema del segle VII dinastia Tang

Pobre es la casa, en la montaña, del viejo campesino;

pobre, la tierra pedregosa que cultiva,

y pobre, la cosecha; las gabelas le dejan sin comer.

Ha de entregarlo todo a los graneros insaciables del gobierno.

Y a fin de año, la casa está vacía: sólo una azada y un arado.

Reúne a sus hijos y sube monte arriba a recoger bellotas.

Mientras tanto, los comerciantes viajan por el río del Oeste con montones de perlas.

Y en el barco, sus perros comen sólo carne

Chang Tsi

Via ferrada de la Trona (La Mussara)

Una bona alternativa per a una matinal sense complicacions és la via ferrada de la Trona, http://deandar.com/ferratas/via-ferrata-trona,. És una via curta però molt varida que permet visitar un racó amb unes vistes fantàstiques i la famosa cova dels carlins. Hi ha un blog de l'Eladi Huguet en el que explica, entre d'altres excel.lents històries, la presència dels carlins a la Mussara, val la pena que hi feu una ullada a http://www.lopedris.com/personal/eladihuguet/?id=219

Comencem amb un inici una xic atlètic

Un flanqueig molt estètic

Una pujada variada fins a la cova dels carlins

L'entrada i la susdita cova amb el corresponent troglodita

I el ràpel fins al pont tibetà. (Si sabés que la corda té gairebé els mateixos anys que ell no somriuria tant)

Dues instantànies del pont i la sortida final

La Mussara símbol de coses que es van quedant pel camí

Ningún centralismo fascista ha logrado lo que el centralismo de la civilización de consumo. El fascismo proponía un modelo, reaccionario y monumental, que luego se quedaba en letra muerta. Las culturas particulares (campesinas, subproletarias, obreras) seguían obedeciendo, imperturbables, a sus modelos antiguos. La represión se limitaba a obtener su adhesión de palabra. Hoy, por el contrario, la adhesión a los modelos propuestos por el Centro es total e incondicional. Se reniega de los modelos culturales reales. La abjuración es un hecho. Se puede decir, por lo tanto, que la «tolerancia» de la ideología hedonista implantada por el nuevo poder es la peor de las represiones de la historia humana. ¿Cómo se ha podido ejercer esta represión? Mediante dos revoluciones en el interior de la organización burguesa: la de las infraestructuras y la del sistema de información. Las carreteras, la motorización, etc. han unido estrechamente la periferia con el Centro, anulando las distancias materiales. Pero la revolución del sistema de información ha sido aún más radical y decisiva. Con la televisión, el Centro ha igualado todo el país, tan diverso por su historia y tan rico en culturas originales. Ha emprendido una labor de homologación destructora de la autenticidad y la concreción. Ha impuesto, como decía, sus modelos, los de la nueva industrialización que ya no se conforma con un «hombre que consume» y pretende que las ideologías distintas de la del consumo sean inconcebibles. Un hedonismo neolaico, ciegamente olvidadizo de los valores humanistas y ciegamente ajeno a las ciencias humanas.

Pier Paolo Passolini, " Escritos corsarios "

Ferrada del Grau de la Cova (Mont-ral)

Navegant per internet vaig fer aquesta petita troballa i de seguida se m'ha il·luminat el magí i he vist la totalitat de la família penjada. Sé que m'ho agrairan...Així que tot l'equip es desplaça cap a Mont-ral i som-hi. La ressenya la trobareu ben desenvoilupada a la pàgina del seu creador http://www.latrencanous.com/frt/pdf/tarragona/grau_de_la_cova.pdf.
Només dir que cal vigilar una mica durant l'aproximació un cop passes el pas per l'escletxa entre roques roques i mirar el primer lloc rampat que té la muralla si ens fixem bé en el racó dret s'observa el cable

Aquí veiem l'esguard místico-èpic dels nostres herois
tot ha d'estar ben controlat

Això ja té més pati, oi?
Les altures no m'intimiden

Foto finish

Barranc del Pas de l'Escalell o Riera del Castell

Un gran clàssic dels barrancs de Catalunya on aquest cop el vam trobar amb un bon broc després de pluges, l'única pega era l'aigua tèrbola que dificultava la progressió i algun que altra salt. No tenim fotos però l'Albert finalment va fer la seva primera sortida després de la delicada operació al genoll i va aconseguir arribar fins al refugi de la Clusa.

Aquí a l'inici

realment hi havia ambient

Una sortida curiosa

I un ràpel espectacular

Una bona jornada en el moment precís del barranc.

LOS POBRES EN LA CENTRAL DE AUTOBUSES
Los pobres viajan, en la central de autobuses
levantan los cuellos como gansos para mirar
los letreros del autobús. Sus miradas
son de quien teme perder alguna cosa:
la valija que guarda un radio de pilas y una chaqueta
que tiene el color del frío en un día sin sueños,
el sandwich de mortadela en el fondo de la bolsa,
el sol del suburbio y polvo más allá de los viaductos.
Entre el rumor de los altoparlantes y el acelerar del autobús
temen perder su propio viaje
oculto en la niebla de los horarios.
Los que dormitan en los asientos despiertan asustados,
aunque las pesadillas sean privilegio
de los que abastecen los oídos y el tedio de los psicoanalistas
en consultorios asépticos como el algodón que tapa la nariz de los muertos.
En las filas los pobres asumen un aire grave
que une temor, impaciencia y sumisión.
¡Qué grotescos los pobres! ¡Y cómo sus olores
incomodan a pesar de la distancia!
No tienen la noción de las conveniencias, no se saben comportarse.
El dedo sucio de nicotina restriega el ojo irritado
que del sueño retuvo apenas la legaña.
Del seno caído y dilatado escurre un hilillo de leche
hacia la pequeña boca habituada al llanto.
En la plataforma van y vienen, corren, aseguran maletas y paquetes,
hacen preguntas inconvenientes en las ventanillas, susurran palabras misteriosas
y contemplan las portadas de las revistas con el aire de espanto
de quien no sabe el camino del salón de la vida.
¿Por qué ese ir y venir? Y esas ropas extravagantes,
esos amarillos de aceite de palmera que duelen a la vista delicada
del viajante obligado a soportar tantos olores incómodos.
¿Y esos rojos contundentes de feria y parque de diversiones?
Los pobres no saben viajar ni vestirse.
Tampoco saben vivir: no tienen noción del bienestar
aunque algunos poseen hasta televisión.
La verdad es que los pobres no saben ni morir.
(Tienen casi siempre una muerte fea y poco elegante).
En cualquier lugar del mundo incomodan,
viajeros inoportunos que ocupan nuestros lugares aunque viajemos sentados y
ellos de pie.

Lêdo Ivo

¿Vols que t'instrueixi sobre el saber? Considerar que ho saps quan ho saps i considerar que no saps quan no ho saps
Confuci, Analectes, II, 17

Barranc de Llenguaeixuta (Capafonts)

sempre he afirmat que el barranquisme ha estat una activitat que m'ha permès descobrir un seguit de racons oblidats i amagats que d'altra manera difícilment hagues trepitjat. Un d'aquests llocs és el Barranc de Llenguaeixuta. No passarà a la història del barranquisme però en un temps de massificació i adotzenament et permet trobar espais autènticament salvatges. La ressenya la podeu trobar a http://www.latrencanous.com/brc/pdf/tarragona/llenguaeixuta.pdf i combina una aproximació típica de les nostres contrades amb una mini ferrada i un petit descens amb cert caràcter propi.

Aquí una mostra de la perennitat dels meus equipaments tèxtils. La samarreta correspon a l'any 2000 quan encara corria una mica

Algun desgrimpada curiosa que no saps per on agafar-la

D'altres de selvàtiques

I l'eufòria de la fi

A partir d’ara us demano a la poca gent que em pugui seguir una petita llicència. He anat acumulant molta fel per com estan les coses, quan veus en gent molt propera, gent simplemente maca i honesta que se’ls ensorra la vida per culpa d’un grapat de malparits, i que no em vinguin amb excuses de què tots som culpables, em sento, encara que l’expressió estigui desgastada, indignat i abatut i el que és més greu desconcertat perquè tota aquesta repressió és tan subtil i esmunyedissa que no saps a qui adreçar la mala llet. Així sense ànims de semblar un pedant amb ínfules incendiàries, ni amb cap intenció d’atiar cap rebel·lió que no sigui la meva aniré incloent algun text, cançó o encara que sigui un mer exabrupte a cada entrada del blog. També ho acompanyaré d’alguna petita lluminària del que jo diria esperit, ànima o simplemente una altra visió de les coses. Si us sembla prescindible no passa res i si en alguna cosa us crido l’atenció em donaré per ben pagat.

 El Mestre digué: ¿Si la solidaritat humana es troba lluny? Només cal que jo la desitgi, i la solidaritat humana haurà arribat. Confuci "Analectes" VII, 30

Torrent de la Cabana o d'Estiula

Bé heu-nos un altre cop per aquestes terres arnauenques per descobrir un nou racó. El Torrent de la Cabana.
Bressol de la cultura catalana i de la nostra llengua

Allí nes retrobem amb el nostre amic Toni i la nostra amiga Neu que com podeu observar també participa del pecat de la gola

Aquí un dels herois amb l'abillament tècnic de muntanya

I a l'endemà a l'aigua que hi falta gent. És un barranc en un entorn preciós i envoltat de verd amb l'única objecció del seu fàcil accès tant per empreses, encara vam poder-nos avançar, com per senderistes tot i que en aquest últim cas presenta una passejada preciosa. Aquí va un senzill reportatge-homenatge

Ermita de Sant Joan (Montblanc) i Cova de Nialó

No volia que passés massa temps perquè el Lluc i l'Aniol fessin aquesta excursió i gaudissin de les bones vistes sobre la Conca tot descobrint un racó emblemàtic de les nostres contrades així doncs ens vam fornir de l'equipació adient i cap amunt

I ara a descobrir racons

Després vam encaminar-nos a la Cova de Nialó un raconet força curiós i que guarda aquesta història
A principis del segle XV, la princesa Elionor d'Urgell, germana de Jaume II d'Urgell, el Dissortat, va fer vida eremítica durant setze anys, des del 1414 fins a la seva mort el 1430, en una cova propera a l'ermita, anomenada des de llavors Cova de Nialó (contracció de Na Elionor). No se sap amb certesa si la princesa va fundar l'ermita que es coneix avui en dia o si solament la va restaurar i posar sota l'advocació de Sant Joan Baptista. ( de wikipèdia)

 Després vàrem baixar per un curiós camí pel mig del bosc que anava saltant antics marges amb uns curiosos graons
Aquí veiem els graons del gegant

I el gegant...