Cresta de la Solaneta de Llauset

Després del parèntesi anterior, tornem a la tradició el Joando és l'únic que ve acompanyat de noies a les sortides.

Aquesta vegada vam anar a un racó del Pirineu que m'agrada molt, a la presa de Llauset, al capdamunt del poble d'Aneto. Per arribar-hi cal anar direcció Viella i agafar un trencall a la dreta que diu Bono,Aneto, el ramal passa per sota la carretera i passat el poble agafem  una llarga pista que s'enfila direcció la presa,visible en tot moment. Un cop passat un llarg túnel trobarem el pàrquing (2200m). La pista comença a estar tocadeta, però amb paciència es va fent. La visió dels prats d'alta muntanya és fantàstica.

La Laura, una nova companya al grup

Devem ser molt avorrits al davant perquè tothom es queda adormit darrera, recordeu qui és el líder morfeic? Si sou assidus al bloc ho endevinareu fàcilment.

La pujada és forta i el cotxe vell

 A més anem apretadets, que no ens falti de res!!!

 El túnel

Com ens cuidem

I ens estimem!!

Preparem el niuet al bell mig d'un GR

I jo,  a oblidar la meva solitud

Una albada radiant

L'endemà cal passar un altre petit túnel només accessible a peu i trobarem pal  un indicador. Nosaltres cap a la collada d'Angliós a uns 30' de forta pujada

El camí va fent llaçades suaus fins arribar al coll

 La visió des del coll és magnífica

A l'esquerra i amunt!!!!

 Nosaltres sempre vam seguir el fil i no va caldre utilitzar la corda

Així arribem al primer cim

Després anar buscant el camí més lògic sempre pel fil, algun passet més curiós i algun pas de cavall i arribem al pic de la Solaneta de Llauset 2673m PD

No té res de panxa és una sílfide

Després el descens també és clar, dins la contundent lògica d'aquesta cresta. Cap al SE seguint uns lloms a voltes rocallosos, a voltes herbats en direcció la cabana de Botornàs i d'allà a l'embassament de Llauset

 Vista de la cresta

La cabana

Un banyet de termo-xoc per als més coratjosos

I a celebrar-ho

 Tothom

Una altra celebració amb l'amicRicardo perquè no es trobi sol.

El hombre de mañana, elevado a la comprensión de la belleza, sabrá (...) no colocar su morada de modo que se rompan las líneas,  que se borren brutalmente  el color y los matices: sentirá vergüenza en disminuir y alegría en aumentar la belleza de cuanto le rodee.

Elisée Reclus (geògraf francès)

Colònies docents a Mont-ral, despreniment de rutina

Sempre ens queixem de què no venen dones a les nostres sortides, llevat de l'aportació que periòdicament fa el Joando, i aquesta vegada jo també ho vaig aconseguir amb escreix, no una sinó onze damisel·les m'acompanyaren.Això podia ser el paradís o l'infern.

La veritat és que aquest curs passat  es va reunir un pom de companyes molt enrotllat i es va organitzar unes colònies docents  a Mont-ral. Va ser un experiència molt guapa, doncs no vam estar parlant, com em temia, de modelets o de cosmètica sinó que són unes ties molt conyones i divertides amb moltes ganes de desconnectar. Vam comdençar per anar a fer la ferrada del Grau de la Cova, trobareu una entrada, sobre la mateixa en aquest bloc i el segon dia vam baixar fins al niu de l'àliga. El que realment va ser molt gratificant va ser compartir la seva il·lusió per totes les activitats realitzades, especialment el bivac que cap d'elles no havia fet mai. Realment són gent molt i molt guapa i només els puc agrair la seva companyia. Dels companys mascles del grup, què dir? Em guanyaran  en moltes activitats, però difícilment superaran aquesta gesta.

Cuando las personas tienen libertad para hacer lo que quieren, por lo general comienzan a imitarse mutuamente. Françoise Sagan

 Toda estrategia cultural de transformación de las mentalidades pasa por las mujeres, educadoras principales de las generaciones. Fátima Mernissí

Vies Arnau Martín i la Torna (Miranda de Sant Joan, Montserrat)

Un dissabte qualsevol vam pujar el Jose Luís i jo a fer un parell de vies per Montserrat, concretament a la Miranda de Sant Joan. Dues vies senzilles i ben equipades per a passar un matí tranquil.

Potser la dificultat més gran sigui la d'arribar a peu de via, doncs ja sabem que a Montserrat quan et mous pel mig de les canals i boscos perds una mica l'orientació i totes les agulles semblen iguals.

Des de l'estació superior del funicular de Sant Joan ens dirigim cap a l'ermita del mateix nom i un cop depassada aquesta hi ha un revolt molt pronunciat a la dreta d'allí surt un caminet que ressegueix una paret rocosa i que de vegades hem de mig grimpar perquè el caminet desapareix. Algunes ressenyes parlen de marques blaves però aquestes apareixin quan portes un tros de camí. Després trobem una petita barrera de troncs, per allí hem de seguir el senderó fins arribar a un coll, el que passa que hi han dos o tres colls essent així que nosaltres vam acabar amb un flanqueig estrany a la reunió intermitja de la paret equipada amb un cable de vida i d'allí un ràpel i a peu de via

 No és el llibre de ressenyes és la carta d'entrepans

 Això que no falti

 Camí de Sant Joan

 La primera bifurcació on hem de trobar les marques blaves.

 El coll o colls. La solució més ràpida ràpel i avall!!!!

Vam començar per la Arnau Martín que té una entrada més fineta amb la característica roca del sòcols montsedrratins que estan sempre a l'obaga i un xic més polits. La tirada d'enmig està més tombada i la següednt es torna a redreçar. Tota amb xapes vermelles.

Tornem a rapelar i anem a per la Torna que està amb xapes grogues. Segueix la mateixa tònica, l'única cosa és que aquí la tirada més dreta està al mig

Darrers passos i recim

Com que tenia a recautxutar els gats, vaig utilitzar unes ninja històriques d'uns 15 anys i encara fan servei!!!!

Bonica estampa montserratina

M'acomiado, com és de llei en aquesta serralada, amb una salve montserratina composada per un bon amic meu, el Ramon Humet, un geni de la música contemporània i que ja ha sortit per aquestes pàgines

Ascensió al Carlit (2921m)

Cada any em busco un espai de sol·litud per fer una mica de neteja personal i endreçar-me una mica. Enguany tocava anar a un cim que ja feia temps que m'engrescava, el Carlit, sotre de la Cerdanya, en aquest cas a França. Possiblement no és el millor cim per gaudir de la sol·litud però realment els seus paisatges són esplèndids i si et lleves aviat te n'enlliures de les corrues de gent que venen després.

La ressenya laq trobareu molt ben indicada a http://www.rutespirineus.cat/rutes/pica-del-carlit-des-de-les-bulloses
 Cal esmentar que si no voloeu fotre una patejada per carretera o agafar un bus cal arribar el dia previ després de les 19h.

Això sí aquests paratges són un autèntic festival de colors, blaus verdosos, blaus ultramar, blau brillant, verds maragda, verd herba, verd groguenc, i tota la gamma d'ocres. Una orgia per als ulls.

Afortunadament vaig poder escapolir-me de les immediacions del refugi i trobar un racó privilegiat per fruir assossegadament d'aquestes panoràmiques.

Com un maharajà...

 ...La soledad no es un estado sino una forma de ver. La que tienen los mares que arrojan lo que miran ( y hasta los propios ojos) a la playa.

L'endemà ,ben d'hora que diria en Guardiola, amunt

 Cada nou estany és un regal i el paisatge es va desenrotllant com un do, do de pit de la vall.

Per fi albirem el colós

 L'estany Sobirà a les seves faldes

 A l'esquerra s'aprecia el camí que s'enfila cap al cim

 L'estany Gelat últim mikrall abans de l'aresta-esperó  final.

...Los momentos de extrañamiento, de enajenación dichosa que nos precipitan a brevísimos tactos de algo que podría ser el paraíso.

 360 graus d'horitzons. A la seva vora no té cap rival.

I tornem cap a les aglomeracions.

 Recordar que per baixar has d'esperar que surti un autobús i baixar darrera seu sense poder avançar-lo.

...Casi todos los días me embarga la tristeza de no saber romper este hechizo de la inmovilidad, (ser es estar encadenado), y quisiera ser libre para poder caer como lo hacen las piedras sobre el agua de un lago. Unas ondas efímeras y luego reposar en el fondo, callarme  junto a las piedras que supieron huir del aire y la tierra.

( Fragments de "Rayuela", Julio Cortázar).

Ferrada de la Canal del Magí i Descens de la canal de l'Skapat, Les Moles del Don (Horta de Sant Joan)

Un cop estàs de vacances costa més, en general, quedar per fer alguna cosa. Havíem passat la preceptiva "Setmana Boja" i sense més pretensions ens vàrem proposar anar a fer una de les tres grans verticals que estan equipades a la paret de les Moles del Don a Horta. Són tres grans cicatrius que solquen aquesta bonica tàpia. 

"LA TROBADA"

Per als nostres seguidors més fidels aquest vídeo només serà una confirmació de les nostres febleses més accentuades que alhora poden ser virtuts postsetmana laboral, depèn com es miri. Vídeo totalment prescindible per a la resta de mortals almenys que hi hagi, entre las seves files, algun antropòleg de la post-postmodernitat o... de la vacuïtat

Sempre que tenim oportunitat, i l'oportunitat ens va néixer d'un amic que "mai" té l'oportunitat (L'Albert) aprofitem la tarda per fer alguna cosa que justifiqui la cervesa/es subsegüents. Aquest cop a la Llosa de Vandellòs (uns eslabs que cada cop són més eslabs, les crostes de roca és van descomposant) que permeten conjuminar un puntet de morat amb l'equilibri corporal i la psicomotricitat fina, tasca ingent directament proporcianal al líquid àmbar prèviament  ingerit. No obstant, normalment acabem satisfets del nostre "Ardor guerrero".

Escenes de la quotidianetat:

El Vi

No podia faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit: el vi encenia la taula,

encenia la casa, encenia la vida.

Una vella litúrgia el posava a la taula.

Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,

encenia la sang, palpitava en els ulls.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit, la nit febril de la caverna.

El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.

S'oficiava el vi, lentament i greument.

Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.

Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,

i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,

begut solemnement, l'aliment de la còlera,

el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.

El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,

l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.

Vicent Andrés Estellés

Como los años pasan y el recuerdo

A veces no perdona, te preguntas

Si el viaje que emprendiste

Merecerá la pena, si al final del camino

Habrás de arrepentirte al mirar hacia atrás.

Vicente García

La Canal del Magí és una petita ferrada que tant pot servir de pujada com de baixada, talment qualsevol cable al que ens agafem a la vida quan les adreces que ens donem nosaltres mateixos són confoses. Stop.

Ressenya: http://latrencanous.blogspot.com.es/2012/07/canal-del-magi.html

Quan mires avall de la teva panxa potser vegis els teus peus o les teves misèries quotidianes o les teus petits coratges que t'ajuden a surar. 

http://www.latrencanous.com/canals_dels_estrets.pdf

I si com lògicament passeu d'aquesta gasòfia (bonica paraula) de vídeos. fruïu d'aquest vídeo. Una obra mestra hipnòtica, poètica i pregona