dimarts, 27 d’octubre del 2015

Setmana Boja 2015 V. Barranc de la Cova de la Leze, Àraba

El barranc de la Leze és un dels més espectaculars del País Basc, personalment era la tercera vegada que el feia i mai em cansaria de repetir-ho. Aquàtic, misteriós, en un indret únic. En aquesta mateixa pàgina ja està ressenyat de la vegada anterior http://penyaroja63.blogspot.com.es/2013/03/setmana-boja-2013-barranc-de-la-leze.html amb un bon reportatge audiovisual. Ara només he penjat les fotos més significatives de la seqüènica d'esdeveniments

Sortint del pàrquing, una dura aproximació d'una hora ens diposita al capdamunt del cingle des d'on s'agafa el bosc que davalla ca a l'entrada a l'altra vessant.


 Els boscos estan impregnats d'una atmosfera màgica, talment com boscos d'on neixien les velles llegendes que es contaven a la vora del foc. La boirina que s'hi forma li dóna un aspecte encara més eteri.



 Al fons es divisa la immens úter geológic per on el riu travessa la muntanya

Després d'un ràpel que baixa per un torrent tributari accedeixes al torrent principal




I un passamà reequipat t'apropa a la capçalera





Un cop al si de la foscor, els ràpels no massa llargs és van succeïnt sense aturador.









Fins que ens alleuja veure un altre cop la llum del dia







L'altra cara de l'úter
 Recuperem el kit d'emergència


I com a ben educats convidem a altres barranquistes


Després a la tarda visita cultural a una fàbrica de cervesa artesana per seguir amb el tema




 I alguns s'entretenen amb les maquinetes

Las distancias no miden lo mismo...

Las distancias no miden lo mismo
de noche y de día.
A veces hay que esperar la noche
para que una distancia se acorte.
A veces hay que esperar el día.
Por otra parte
la oscuridad o la luz
teje de tal manera en ciertos casos
el espacio y sus combinaciones
que los valores se invierten:
lo largo se vuelve corto,
lo corto se vuelve largo.
Y además, hay un hecho:
la noche y el día no llenan igualmente el espacio,
ni siquiera totalmente.
Y no miden lo mismo
las distancias llenas
y las distancias vacías.
Como tampoco miden lo mismo
las distancias entre las cosas grandes
y las distancias entre las cosas pequeñas.

Roberto Juarroz

dimarts, 6 d’octubre del 2015

Setmana Boja 2015 IV, Peña Karria 1130m, País Basc

El País Basc no es caracteritza per albergar al seu territori vies ferrades. No obstant la via ferrada de Peña Karria és molt estètica, curteta pel que fa al tram equipat però dins un ambient de cresta és una activitat que recompensa el desplaçament. Aquesta curiosa formació calcària aïllada sembla un envà que separa el País Basc amb Castellà -Lleó, més concretament per fer-ne l'approximació cal anar a la localitat de arroyo de San Zardonil a Burgos.

L'accès i l'aproximació estan ben explicats a https://elultimodestino.wordpress.com/2010/08/02/pena-karria-por-las-cadenas/

 Com a curiositat comentar-vos que existeix un arc natural que segons la llegenda van fer els habitants del poble de la vessant nord, Corro, a cops d'ou per poder veure les hores del campanar d'Arroyo, tot plegat molt patxi. La pujada comença suau peró la darrera meitat agafa la directa i sense perdó arriba a la base de la paret. Aquí observem l'última vira abans del peu de via assenyalat en blau.


L'inici és una mica expo, perquè està força polit i no existeix cap ancoratge.

Després ve un flanqueig protegit amb cable

I arribem a la base d'un mur vertical

Un tram bastant atlètic equipat amb cadenes i molt espectacular ens deixa al fil de l'aresta




I ja només resta seguir la cresta a estones més ample, a estones molt esmolada fins el cim de Peña Karria



 Allí hi ha un bústia en forma de tamboril i aquesta curiosa pedra llaurada.

Les vistes són excepcionals a totes bandes


Es retorna pel mateix lloc fins on acabaven les cadenes i allí trobem una instal·lació amb un ràpel de 30m, molt aeri. Molt xul·lo




Hi ha gent que millor que estigui ben fermada



Típica calor castellana: a hidratar-se i refrescar-se



 I a explicar les batalles


FRACASO

salto
pruebo a ser mi libro
disparatado
las páginas de la piedra
detrás de mí al amparo
de los bosques
                           lluevo
y no consigo ser la lluvia
                                vivo
y no consigo ser la vida
                             muero
y no consigo ser la muerte

existir
al filo de la piedra
como la noche
como la forma de los cuerpos
de la muerte
como el secreto de la luz

existir
y no ser nada de esto
nada

CarlosAurtenetxe