Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alpinisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alpinisme. Mostrar tots els missatges

dimecres, 19 d’abril del 2017

Corredor de la Figa (rasos de Das, Coma Oriola, Cerdanya)

Portem unes temporades que ens fa mandra el Pirineu hivernal, jo penso que és més psicològic pel fet de prendre el material de neu, fer un bivac en alçada i sobretot, sobretot, equipar-se de matinada. A banda els nostres genolls ja no són el que eren o això pensàvem.
Així que després d'insistir i rebelar-me sinó anàvem a fer un corredor vam decidir optar per anar a la Cerdanya i fer un bonic corredor amb poca aproximació, un recorregut lògic i un descens humà que ens va deixar un bon regust de boca.

Després d'un sopar infame en un wok infame el nostre inspector consulta diverses fonts d'inspiració per trobar l'estratègia per a demà

 Eureka, tot està clar.

Per arribar a l'inici de l'itinerari cal pujar a la Masella, concretament a les pistes de Como oriola a 195om d'alçada.
Allí vam tenir la sort de què l'aparcament estava net de neu i vam fer un bivac sense ensurts.
 A la matinada, el dia es va llevar radiant i ens vam dirigir a l'aproximació que puja per les pistes que baixen del refugi del niu de l'Àliga a la Tossa d'Alp.
El fet de pujar per pistes fa menys feixuga la marxa d'aproximació. 40 minuts i arribem a peu del circ que conforma els Rasos de Das. preparar-se i apa!!!


Remuntem les primeres pales, el Joando que és el més ensinistrat en això de l'esquí de muntanya puja amb els ídem. El nostre corredor es veu al centre-esquerra de la imatge, és el més estètic de la zona.







Un cop arribem a la part més engorjada la inclinació es fa més evident, encara que la ressenya posava que com a màxim havien 40 graus nosaltres amb el tou de neu podem dir que vam arribar perfectament als 55 graus en algun sector. La neu no estava dura i la petjada era sempre fonda i requeria d'esforç i de portar un ritme de petjada.


 És impactant el joc de llums que fa el cel amb la neu, una gamma de tonalitats blavenques que feien del paisatge una joia.







Arribem al cim i mentre esperem al Joando reivindiquem una altra de les grans passions: els castells
La tropa al complet
En aquest enllaç trobareu tota la informació per realitzar-lo

Durant el descens que es fa resseguint la carena fins trobar un pendent que ens durà un altre cop a les pistes vam trobar-nos amb un fet luctuós, no feia ni cinc minuts que un esquiador de muntanya s'havia estimbat  des d'una alçada de 80m. al mateix circ on havíem estat nosaltres. Ràpidament es van mobilitzar les assistències

Més tard en arribar al pàrquing vam veure tota la mobilització per recuperar les constants de l'esquiador que estava en estat crític. La muntanya és això, no saps mai quan et reserva la darrera actuació. Mentre tant seguim sempre fent equilibris, amb més o menys covardia sobre una corda fluixa.




En homenatge a aquesta persona anònima i a tota la gent que l'estimava inscric aquest poema de Benjamín Prado. Són rostres desconeguts que fan que la basarda niï al teu cor durant molt de temps.
El equilibrista

Hoy me ha dado mi amor dos órdenes distintas:

no olvides que te quiero y olvídate de mi.

Yo intento obedecerla,

partirme en dos y ser como el ángel  de Borges

que volaba a la vez a Oriente y Occidente,

al norte y al sur.

Partirme en dos

y que uno de ellos siempre pueda matar al otro

para seguirla a ella,

para poder creer que no se ha ido.

Al hombre que no olvida que le quieres

no lo van a vencer ni el tiempo

ni la duda;

no podrá  la tristeza cavar en el sus minas

 ni el desánimo  abrir sus embajadas.

Disipará las sombras,

simplemente,

con escribir tu nombre:

como cuando corrige la oscuridad del mundo

la gramática  blanca de la nieve.

El hombre al que suplicas que te olvide

sufrirá  la distancia,

la amargura,

el silencio implacable  que latido a latido

forma su perla negra dentro del corazón.

Quererte será  igual que beber con las manos:

El agua que detenga no va a calmar su sed

y el agua que se escape

se llevará  su vida.

Cuando llega la noche,

los dos sueñan que son el general que extiende

sobre tu piel

los planos del deseo.

Y al despertar, recuerdan que tu eres su horizonte

y te buscan,

y siguen tu camino:

jamás  se va rendir

quien sabe que no hay muerte más  hermosa

que morirse sin ti


mientras te espera.

dissabte, 26 de desembre del 2015

Els Mollons, Via Àpia, La Pobla de Claramunt, (l'Anoia) - Cresta del Ferrán, la Garrotxa

A la tardor tan benigna que hem viscut va realitzar una intensa sortida per la Catalunya Vella.

En primer lloc vam anar als Mollons, concretament al Molló Gros, una zona d'escalada de l'Anoia que s'està revaloritzant després d'un període d'abandonament. Concretament per passar la tarda vam fer una clàssica, la Via Àpia, de dugues tirades i reequipada.

Per arribar-hi cal anar a la Pobla de Claramunt que està en ple Eix Transversal entre Vilafranca i Manresa. Des del poble hem de buscar per anar a l'estació i des d'allí superar les vies del tren per un pas elevat. Seguim pel carrer que anàvem i a la quarta cruïlla a l'esquerra trobarem el carrer Fleming, des d'allí seguim un cartell que diu "Els Masets". Quan trobem un segon cartell anem per l'esquerra i passem per sota de l'eix i anem paral·lels una estona i ignorem dos desviaments a la dreta. Quan trobem una altra cruïlla tirem a l'esquerra i arribarem a la vertical del Molló. En un petit aparcament podem deixar el cotxe i enfilant-nos per un camp d'oliveres i superant diversos marges on anem trobant traces de sender arribem al peu de la paret. Tot plegat uns 20 minuts de marxa.

 El Molló Gros
 Una combinació cridanera

El peu de via està indicat amb una vella placa metàl·lica 

 La Primera tirada va superant diferents ressalts fins arribar a l'arbre gran i fer una fàcil travessa en diagonal a l'esquerra.
 Arribant a la feixa
 Sortint de la reunió en la tirada més difícil
 Bonics boscos els de l'Anoia, llàstima de torre elèctrica.
 Puja un esperonet i finalitza per un diedre fissurat


El descens es fa per una canal que ens du a la base de la paret i posteruiorment seguint un senderó evident s'arriba al cotxe.

 El Joan s'ha fet franciscà? Un consell

 Celebrant-ho a la manera tradicional

Un edifici futurista a Olot


Escalar en tiempos revueltos

L'endemà cap a la cresta del Ferran, feia uns anys havíem fet un intent però se'ns feia fosc i vam abandonar quan encara quedava un terç de cresta.
La cresta del Ferran, és llarga de collons, 1600m de cresta amb un desnivell a supera d'uns 800m.


No us atabalaré amb la descripció de l'aproximació aquí va perfectament explicat
http://www.sefm.cat/mm/file/ressenyes/Cresta%20de%20Ferran.pdf

I unes imatges que poden ajudar a prendre perspectiva en aquests mars de roca




Creuant la riera
Primera placa  fissurada d'accès a la cresta. La roca és en general molt bona
El túnel que travessa la cresta

Ambient assegurat. Hi ha trams en que no hem d'anar encordats sinó s'allarga en excés el temps de realització de la cresta.

Ben esmolada!!!!
Vas trobant passos més tècnics i algun pitó escadusser.


Encara queda un món!!!!
En el pas més difícil i exposat de la cresta, llugerament desplomat
Sortint del tram.
El Cim!!! estem fets pols després de 6 hores d'escalada non stop.
Ja sense aigua arribem al coll i pensàvem que en aquest mas rebríem una mostra d'hospitalitat, res més lluny de la realitat. Amb l'excusa de què no tenia aigua i que les fonts estaven seques, ens va oferir la venda de refrescos, anda que no sabe el pagès!!!!
Lliurament de diplomes.

Tota una barreja de natura exhuberant, emocions, aventura i bon rotllo.

Us deixo amb un poema del savi sufí Rumi, el fundador dels dervixos dansaires, resumeix el nostre esperit d'aquell dia. No hi ha res més frapant que sentir-se petit enmig d'aquestes muntanyes. Som uns àtoms més de les roques i per uns instants potser els insuflem vida, el que és segur és que elles en la insuflen a nosaltres.