Episodi I:Sortida a Mallorca: Ascensió Sa Gúbia o Puig de l'Alqueria 608m (Bunyola)- Ascensió al Cavall Bernat 357m (Pollença) i castells a Manacor.

Sortida curiosa aquesta, que, amb l'excusa dels castells,  ens va permetre fer bones activitats muntanyenques en un lloc al qual no hi anem expressament.
Ens avancem a la gent de la colla i partim cap a Barna
 Com que anem bé de temps fem una cerveseta per inaugurar la sortida

Quan demanem el compte ens espantem una mica, un no sap mai aquí a territori comanxe

L'espera es fa avorrida  i cal distreure's una mica. Tot noies, sembla el claustre d'una escola

Haig de pensar seriosament en reduir el consum de cervesa i menjar sa.

 Això dels selfies....

 per sort a Vilafranca de Bonany vam trobar un bon garito i amb menjar tradicional de la terra.

 També vam trobar un bon racó per estirar els sacs a l'ermita de Bonany pujant per Petra.

 El matí es va aixecar emboirat.Tot un presagi doncs la nostra primera intenció era escalar l'esperó de Sa Gúbia per la via normal.

des d'allí vàrem anar a Bunyola i des del poble arribem a la cruïlla a Sóller on trobem aquest garito

 Caminem en sentit contrari: direcció a Palma

 I passada la rotonda el primer trencall a mà dreta sempre per la via principal fins arribar al torrent que baixa de Sa Gúbia.

 Impactant!!!

 Comencem els dos primers llargs però no era el nostre dia, la via està totalment desequipada llevat d'algun parabolt a les reunions. El terreny era indefinit i ens va donar yu-yu, passaaaa reees! Ràpel i avall

Per compensar la jornada vam veure alguna fita que s'enfilava barranc amunt i amb la incertesa de no saber ben bé on ens portaria vam anar pujant molt dret  per un terrenys molt penós, farcit de falgueres lliscoses, forats traïdors i alguna grimpadeta.

 A mesura que pugem el barranc s'ajau i seguim més o menys per dins fins trobar una pista que ens deixa en un coll pròxim ja al cim.

la baixada es fa a sac per la pista que a gust del consumidor permet estalviar algunes llaçades atallant pels terraplens. Durant el descens trobem oliveres ben antigues  amb formes sorprenents

 Aquesta finca era molt guapa, malauradament no podem dir el mateix de l'hospitalitat del seu propietari que ens va negar una mica d'aigua de  males maneres.

Finalment arribem a la carretera i cap a Bunyola. En total des que vam sortir unes 6 hores.

Un cop hidratats convenientment , fins i tot vam veure una ampolla de Vichy.

vam anar direcció Pollença per carreteres secundàries fent una parada al port de Sóller 

 verano azul (la veritat és que era un bici atrotinada i oxidada que havia llençada per allà)

 S'alterna superpijeria amb lumpen

 Així no,

 així tampoc

Així sí

GRÀCIES

No m'estendré en aquesta entrada només donar-vos les gràcies a tots, absolutament a tots els amics que heu estat al meu costat durant tot aquest temps. Són aquests moments els que demostren el valor de l'amistat i honora als que són capaços de donar-la. Aquesta entrada només la deixaré activa un temps i després esperem que la muntanya amiga ocupi aquests buits, cosa que no dubto en absolut.

¿Qué te retiene en el sordo elemento

que aísla la aurora?

Guardas en tu rostro una edad piadosa,

casi una desesperación que enaltece a Dios.

Tu ser está lejos de ser nada,

aún eres más frágil, te impides

como una ola violenta inscribe su nombre en la sangre.

Mas eres un fin que no enferma,

no haces nada con la angustia,

no sabes a dónde huyes contigo misma,

a dónde te has hecho tarde, bello tiempo

que exhala la palabra en tu jaula.

Tienes tu alma clavada en tu canción de estrella,

sé valiente, toma tu rumbo, gira tus ojos a la llama.

Toma el vuelo de la alondra

y cuando estés lejos mírame fría para saludarme.

Enric López Tuset

 Atio focs
que se m'apaguen.
No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
Cada dia
més fatigat, però no mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
que totes les guspires
omplin la nit.

Joan Vinyoli

Tras la ceniza muerta de estos días,
Cuando el vacío blanco de estas noches
Se gaste, cuando la niebla de este instante
Sin forma, sin imagen, sin caminos,
se disuelva, cumpliendo su tormento,
La tierra emergerá pura del mar
De lágrimas sin fin donde me invento. 

Sophya de Mello Breyner Andresen

Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo sólo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Luís cernuda (fragment)

 

Potser us estranyarà aquesta entrada, ni jo mateix sé si ho hauria de fer, però ara mateix és "lo que hay" els que esteu més a prop meu ja ho entendreu tot no us enredo més

Sempre trobes amics amb paraules  i alguna paraula amiga

IN PACE

Mi madre tiene el cuerpo más triste de este mundo.
La luz apenas la baña
pero yo la contemplo luminosa.
¿Dónde hemos estado madre e hijo?
Apenas quedan unas estancias vacías
barridas por el viento.

Tal vez mi mano al acariciar tus cabellos
borre el cansancio
de esta pasión infinita de existir
y pueda pronunciar tu nombre
como aquel viejo niño
atemorizado entre tinieblas
silenciosas

Agustín Lluch