Les Terres de Terol són unes de les veïnes més desconegudes per nosaltres, potser influenciats per les péssimes comunicacions ancestrals ens costa d'arribar-nos-hi. La veritat és que, en general, són terres molt autèntiques que conserven tot el sabor rural. No obstant, i per posar algun però, podem dr que el lema de "Teruel también existe" està una mica inflaccionat. La majoria de pobles estan super restaurats i les carreteressón força bones, ja ens agradaria als habitants de molts pobles de la demarcació de Tarragona amb el mateix nombre d'habitants haver tingut les subvencions per rehabilitar-los que ha tingut aquests pobles gràcies a Europa, i ho dic amb coneixement de causa.
A banda, i per arrels familiars paternes, sempre m'he sentit lligat vitalment a aquestes terres, recordo els estius fantàstics plens d'aventures i descobriments que feia quan era infant, guardo amistats inesborrables i la riquesa de paisatges viscuts comencant per uns cels d'un blau que mai he vist al llarg dels meus viatges pel món i acabant per una aridesa i una adustesa que li donen un caràcter i un color especials. Són el regne del silenci i combinen amb uns boscos centenaris que amaguen raconades fantàstiques.
Vam començar per un poble molt pintoresc, Castellote, on vam fer la seva via ferrada que puja de manera elegant al seu castell. No hi ha cap problema per a l'aproximació, només cal tirar carrers amunt fins arribar al peu del cingle que defensa el castell i ja es localitza el cable de vida. Nosaltres la vam fer nocturna i va ser molt màgic doncs et vas elevant per sobre del poble amb les seves llums, mentre de fons assajaven els típics tambors de setmana santa un acompanyament amb ritmes primigenis que ens feia combegar amb l'entorn
Després vam anar a dormir a Huesa del Común i l'endemà vam realitzar les dues ferrades que existeixen. Per arribar-hi, només cal anar fins al pont i ja trobem un panell indicador. Vam començar per la més exigent que és la de l'Almadeo amb un tram un xic extraplomat i seguint per la de Peñaflor. Ambdues van paral·leles i el seu encant rau en què pugen per un sistema d'immenses llastres superposades. Molta, molta rasca com és tradició en aquestes terres. Només pel silenci i la solitud ja paga la pena.
Després d'un esmorzar com cal ens vam adreçar a la població d'Alcaine amb la intenció de descendir el barranc del riu Radón. Un barranc que té el seu encant en el seu paisatge i que esportivament només presenta dos ràpels a la zona anomenada "el Cubo" i una marmita trampa. Un barranc per a col·leccionistes que et permet, a la seva sortida, retornar pel camí equipat del Hocino del Río Radón. El que passa que ens va reservar una ingrata i inesperada sorpresa.
Com heu pogut observar al final ens vam veure obligats a abandonar jugant-nos la vida per sortir del primer ràpel. La "mardita" marmita trampa estava completament inundada d'una substància nauseabunda i viscosa de la que era impossible escapar. Ho podreu apreciar en detall al següent vídeo on vam fer el camí equipat a la inversa per veure la marmita infecta d'aprop.
Per a l'aproximació al barranc cal anar al pont (en un estat penós) que va cap a Valdelagua i baixar a la llera i per anar al camí equipat cal anar en direcció a Josa i quan trobem una masia de la que baixen dues pistes en direcció al riu trobarem un pal indicador de fusta que ens indica en tot moment la direcció correcta.
Us deeixo una llegenda famosa a Alcaine
En tiempos inmemoriales gobernaba un señor de
la guerra que tenía sometidos a sus súbditos bajo un régimen de terror. No
contento con los abusivos impuestos que recaudaba, tenía un ejército de
bandoleros que asaltaban a cuantos caminantes y caravanas llegaban a sus
dominios. Sus tesoros se iban amontonando en una cueva con seis pasadizos
secretos llenos de trampas para evitar que nadie entrara. Un día cometió un
terrible error: mandó asesinar al hijo de un mago que vivía en los alrededores.
La venganza del hechicero no se hizo esperar. Con una serie de artimañas logró
introducirse con el tirano en el interior de la gruta que albergaba sus
tesoros, e invocando sus poderes derrumbó la cueva quedando sepultados los dos
para siempre. Antes de esto, el mago había asegurado a los vecinos que el
tesoro sería suyo cuando más lo necesitasen. Después del derrumbamiento los
vecinos buscaron sin descanso el prometido tesoro, pero no lo encontraron
jamás. Con los siglos llegó la sequía y el hambre, y la historia fue cayendo en
el olvido hasta que un día una doncella recibió, en sueños, la visita del mago.
Al alba salió hacia la montaña, encendió seis fuegos y golpeó la piedra donde
el mago le había indicado. Entonces se cumplió la promesa del hechicero y de la
montaña brotó el mayor de los tesoros, un caudaloso río que llevó la
prosperidad al pueblo. Allí se construyó un castillo con seis torreones que
llamaron Arcayne, el arca de las fuentes brillantes.
Es la piedra y el reino de la piedra
lo que sobre los hombres permanece –de niño
escondí en esta tierra mi inocencia- después
de que la lluvia haya cesado. Aquí,
el águila no importa,
no importa la víbora ni el sarrio.
Sólo la roca aupada contra un cielo azulado
es lo que importa.
Preguntad por el río,
la nieve, por el hielo. Preguntad
por la vida –yo la cogí por estos precipicios-
y nadie sabrá que responderos.
Es tan sólo la roca, lo repito,
lo que señala el valle y la vaguada.
El pueblo, monótono, se aburre,
se emborracha. No existe el horizonte. La
roca,
esa mano de Dios petrificada, es la única
señal
que al hombre aguarda.
